On paren les classes altes?

Si res ha caracteritzat la dinàmica política del Procés, fins a l’octubre del 2017, ha estat l’aliança tàctica entre institucions amb majoria independentista i poble mobilitzat per la independència: d’aquí, l’alarma de l’estat i tots els esforços esmerçats fins avui per a desfer-la. Una aliança ben específica –i no signada, per cert–, pastada d’una manera que impedia a cada part d’actuar sense tenir present el criteri de l’altra. El govern no podia fer un pas enrere, respecte als compromisos adquirits, sense perdre la confiança de la gent mobilitzada; al seu torn, aquesta gent mobilitzada no podia caure en escaramusses de carrer sense perdre la unitat i l’autoorganització aconseguides els últims anys, fet que hauria deixat el govern de la Generalitat desemparat a l’interior i a l’exterior. En un estat independent, aquest consens potser s’hauria traduït en una mena de governació mixta, un equilibri de poders entre els representants i els representats que impediria, als primers, de continuar funcionant com una classe política autosuficient, mentre que preservaria el poble de demagogs i aventurers de la política. Com és lògic, la situació hauria obligat a crear formes de representació popular més riques i complexes que les establertes dins el marc encotillat dels temps regits per l’autonomia espanyola –el Procés Constituent hauria d’haver proporcionat les bases d’aquella representació. Amb aquesta unitat, esdevinguda estratègica, el Principat independent es garantiria una estabilitat republicana bàsica per a poder defensar-se dels intents desestabilitzadors interns i externs. Teníem, doncs, institucions i poble (o, en termes antics, cònsols i plebs) que anaven al mateix pas. Però, on eren les velles classes altes, els patricis? La veritat és que, en aquest procés de conjunció institucional i popular, els patricis no hi han estat ni hi han volgut ser, però se’ls esperava (bé: no tothom i no amb la mateixa ànsia), fins que, a toc de xiulet, van treure el cap per alimentar l’estratègia repressora espanyola amb el trasllat de seus socials arran del 27-S. No és que abans no s’haguessin mogut, les classes altes: se les veia molt actives, les distintes entitats de l’empresariat, mitjançant lobbys mediàtics, patronals o institucions civils més o menys subordinades (Pont Aeri, Empresa Familiar, Cercle d’Economia, Círculo Ecuestre, Cambra de Comerç…), per no parlar del finançament del populisme espanyolista de Ciutadans per la banca vallesana, entre altres empreses de l’Íbex 35. Durant el procés, el patriciat va dir-hi la seva sense aturador, i amb un ritme sostingut, que feia pensar en una estratègia calculada, si no en una confabulació de classe: mantenir-se formalment expectant, respecte al procés, mentre es creava un espai virtual propi, s’introduïa la desconfiança entre el poble i les institucions, es propagava la demagògia derrotista en el camp de l’economia, etc. Alguns en van dir ‘tercera via’ –una terra de ningú entre la prepotència repressora de l’estat i la impotència independentista per a crear poder– i, per obrir-li pas, van utilitzar sapadors polítics, prou mercenaris per a apuntar-se a una guerra declarada des de l’estat, i partits d’estricta obediència espanyola –futurs aplicadors i còmplices del 155. El revestiment ideològic que justificava la voluntat dels poderosos de no participar en l’aliança institucions-poble va ser tan pobre com fal·laç. En essència, va consistir a fer-nos creure que ells no feien ‘acords polítics’ (com solia manifestar Joan Rosell des de la CEOE), sinó que es dedicaven a fer funcionar l’aparell productiu, a ‘crear riquesa’. La pobresa paradoxal de l’argument és que avui dia ningú no pot separar política i economia sense fer el ridícul o passar per cínic: en seria prova evident, arribada l’hora de la veritat, el trasllat de seus socials a corre-cuita. La fal·làcia que les institucions i el poble –i, més en concret, el poble treballador–, encarregats de tirar del carro general, només havien d’estar imbricats en el funcionament de l’economia, cau pel seu propi pes: com han demostrat els moviments de l’últim any, i s’ha pogut llegir a tots els editorials dels diaris de referència de les classes dominants, per aturar el procés –sobretot, arran del 3-O– ha calgut alguna cosa més que la filosofia neoliberal que destil·laven els missatges demagògics dels pretesos ‘capitans d’indústria’ (que no volien ser ‘almiralls dels almogàvers’, segons la blana i suïcida dicotomia establerta pel director del diari més ‘transgressor’ del patriciat barceloní). Els ha calgut que tot un rei es passés amb armes i bagatges al discurs d’extrema dreta que ha donat ales al franquisme que campa per tot el seu regne sense aturador. I els ha calgut ficar a la presó, o obligar a exiliar-se, persones que no podien passar, en cap cas, per antisistema, llevat d’alguna excepció suïssa: ben al contrari, en condicions normals, els dirigents independentistes presos ja havien aplicat, i haurien continuat aplicant, polítiques que no posaven en risc les bases –mercat i finances– de l’economia realment existent. (Ens podríem remetre al pressupost aprovat per la majoria independentista al parlament el bienni 2015-2017.) En termes polítics, la posició pública claudicant de les classes altes enfront de l’estat, palesa aquest darrer any, s’ha superposat, un cop estesa la repressió, a l’apel·lació al ‘diàleg’, una manera de sotmetre’s a l’ordeno y mando de la constitució espanyola –a la força, segons els termes actuals, o de grat, promovent-ne una reforma des de dalt– per damunt de les dinàmiques socials, polítiques i institucionals del Principat. Si el patriciat hagués tingut persones intel·ligents al seu servei, s’hauria adonat que li convenia estar amb (i per) una possible governació mixta de tres potes (institucions, patriciat, poble), que, en termes estratègics, hauria estat, justament, el millor dic de contenció per a evitar que, una vegada desfeta la cotilla espanyola, el poble treballador exigís alguna cosa més que simples reformes de façana a l’estat independent del Principat, avortat fa un any. Però, com deia Eva Serra, l’absència dels patricis ha estat una constant en la nostra història, mancada de vida cortesana, tot i que el seu llibre, La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), que es presenta dimecres, dia 21, potser la desmentiria: Pau Claris i els seus, no n’eren pas, de patricis? Tanmateix, si en la història recent n’hi hagués hagut cap, de patrici, la Lliga col·laboradora del franquisme de la primera hora, amb els Cambó i els Ventosa –que Pla va maquillar tan bé–, va deixar la terra ben eixorca per a fer arrelar cap política patrícia que no depengués de la voluntat omnímoda de l’estat espanyol franquista o monàrquic. (Per cert: no sense conseqüències per als quaranta anys de la política autonomista menada per les classes mitjanes pujolistes.) El país, doncs, va haver d’anar fent (o fent veure que feia) amb unes institucions de les classes mitjanes d’alè republicà –no en va, les institucions modernes del Principat van funcionar a la manera d’una ‘república coronada’–, que, amb una mica de sort (o gràcies, també, a l’evolució de l’estat espanyol), no es van tornar feixistes en ple ascens del feixisme de les classes mitjanes europees. (I això continua essent vàlid, ara i avui, a l’Europa actual.) Tot amb tot, què seria, què és, la Caixa, si no una barreja de patriciat i classe mitjana, que, en la mesura que la hisenda espanyola ens asfixia, pren més protagonisme en temps de preses de decisions nacionals (penseu-hi: la Caixa – Roca Junyent – la monarquia – el-cas-Noos-que-abasta-els-Països-Catalans)?