On la independència no significa separar-se

Catalans que van a la perruqueria al País Valencià i aragonesos que van a l’escola a Catalunya. Una frontera no és res més que un límit administratiu, invisible als seus ulls i irrellevant per al seu dia a dia. La proximitat dels seus pobles ha provocat que les localitats frontereres catalanes visquin estretament relacionades amb la comunitat autònoma que voregen. El País Valencià al sud, i l’Aragó a l’oest, s’endinsen en territori català establint uns mateixos valors socioculturals a banda i banda de frontera.

Ara, amb una possible independència de Catalunya a l’horitzó, sorgeixen certs dubtes envers l’esdevenir d’aquest lligam. Amb l’emancipació catalana de l’Estat espanyol, el que avui és una frontera insignificant podria convertir-se en un límit que, no només separaria dos territoris, sinó que també allunyaria un poble unit per una mateixa forma d’entendre la vida. Mentrestant, però, tant catalans i valencians, com catalans i aragonesos segueixen agafats de la mà per, tal i com han fet al llarg de la història, seguir creixent junts.

Fronteres que no separen
Alcanar, a les Terres de l’Ebre, és l’últim poble de Catalunya pel sud. Vinaròs, al nord de Castelló, és la primera localitat del País Valencià. Alfons Montserrat, alcalde d’Alcanar, explica que “des de fa molts anys, Vinaròs ha estat la ciutat d’oci per als habitants d’Alcanar”. Les relacions comercials, de serveis o laborals han esdevingut, amb el temps, emocionals. No és d’estranyar doncs, que moltes parelles i matrimonis, tant de Vinaròs com d’Alcanar, estiguin formades per un membre de cada localitat.

És el cas de Raül Villada, nascut a Alcanar però que des de fa gairebé vint anys viu a Vinaròs amb la seva parella Laura. Raül es considera de Vinaròs perquè “és on visc i on hi tinc part dels amics i de la família”. No obstant, no oblida les seves arrels i té molt clar que casa seva és Alcanar. Si li pregunten si se sent foraster vivint a Vinaròs, ho nega rotundament. Això sí, entre riures, el Raül confessa que no sap si aguantaria estar més de dos dies sense visitar Alcanar.

A Enric Pla, alcalde de Vinaròs, no li estranya que els habitants d’Alcanar se sentin com a casa quan van al municipi valencià. Pla ho explica per la cohesió social que existeix entre el sud de Catalunya i el nord de Castelló, ja que, “factors culturals pesen més que qualsevol tipus de distribució administrativa o política”. Segons l’alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat, aquesta cohesió social és deguda a la divisió ecelsiàstica del segle IV que va encabir en el Bisbat de Tortosa el sud de Catalunya i el nord del País València. El mateix Montserrat explica que “encara ara perdura aquella divisió episcopal que va crear uns mateixos valors i costums que la divisió administrativa no ha trencat”.

Anar a l’escola a Catalunya
A l’oest de Catalunya, la localitat catalana de Pont d’Orrit i l’aragonesa d’Areny de Noguera, mantenen una mateixa relació de veïnatge a la Franja d’Aragó. En una zona del Prepirineu, on els accessos per carretera es compliquen pels ports de muntanya, la població aragonesa utilitza majoritàriament els serveis catalans. L’Hospital Comarcal del Pallars n’és un exemple, i fins fa poc un problema. Veïns d’Areny de Noguera, municipi aragonès a un quilòmetre de Catalunya, expliquen que “fa anys els hi posaven impediments per utilitzar aquest hospital per les retallades” però que ara la situació està normalitzada.

Com al sud, la llengua també uneix. Encara que a tota la Franja es parla el català, l’escola és un altre cas en què la població aragonesa s’ha d’adaptar. A les classes, nens  de l’Aragó i nens de Catalunya comparteixen pupitre. L’Institut de Pont de Suert rep nombrosos estudiants aragonesos i, alhora, té també professors de la mateixa comunitat. Joan Ubach, alcalde de Tremp, ens explica que “és una situació normalitzada, però qui ve de fora de Catalunya ha de tenir present el sistema educatiu en català”.

Independència a les fronteres
En els últims anys, s’ha generat una certa inquietud a les localitats frontereres catalanes. Tant al sud com a l’oest, es pregunten com una independència de Catalunya afectaria les relacions amb pobles com Vinaròs o Areny de Noguera. Majoritàriament, la resposta és clara i, tant al sud com a l’oest, coincideixen en afirmar que una independència no trencaria aquest lligam. Per a Joan Ubach, les relacions es mantindrien igual perquè, tot i ser països diferents, “les necessitats socials i comercials seguirien existint”.

A Alcanar la relació és més estreta amb Vinaròs. que, per exemple, amb Tortosa, i els habitants d’aquest municipi català se senten més identificats amb Vinaròs que amb Barcelona. No obstant, el seu sentiment és català i la independència es desitja. El seu alcalde, Alfons Montserrat, veu la independència com una oportunitat molt gran per fer de Catalunya un territori millor i creu que “no faria desaparèixer la cohesió social que actualment hi ha entre el nord de València i el sud de Catalunya”.

Tot i això, al sud de Catalunya hi ha una vessant que creu que una independència catalana aniria disminuint la relació que es té amb el nord del País Valencià. A llarg termini, els lligams s’anirien minimitzant. Enric Pla també pensa que “la cohesió social que existeix avui en dia entre Vinaròs i Alcanar, tendiria a la baixa. Alguns habitants d’Alcanar comparteixen aquest punt de vista. És el cas de l’Àngels, veïna del municipi, apunta que “és un sacrifici a curt termini que s’ha de fer per garantir una Catalunya millor”.

A l’oest la situació arriba més al límit i la independència és inimaginable. La zona muntanyosa provocaria una separació molt irregular. Des de la Franja, on es parla català i es viu constantment entre Catalunya i Aragó, la seva població rebutja la independència. Els seus habitants, majoritàriament rurals, afirmen que una independència de Catalunya no els hi entra al cap.

En canvi, un cop a territori català es pensa que una suposada frontera no afectaria per res les seves vides i el veïnatge seguiria sent excel·lent. Com al sud, es creu que la connexió sociocultural que existeix entre les dues comunitats autònomes seguiria sent igual, tot i que sí que haurien unes certes diferències polítiques i administratives. L’alcalde de Tremp, Joan Ubach, creu que en un principi “Catalunya s’hauria d’enfrontar a una sèrie de traves polítiques però que, poc a poc, aquestes desapareixerien fins a normalitzar la situació”.

Relacions sense bandera
Una frontera es pot magnificar per qui en viu allunyat, però per a qui la travessa dia a dia no significa res. Tant catalans i valencians, com catalans i aragonesos han sabut oblidar una frontera que, enlloc de separar, ha unit més que mai. Per a ells, parlar de frontera és absurd, ja que tenen molt clar que per damunt de qualsevol frontera sempre han estat les relacions personals.

Entendre-ho des d’un mapa: