On hi ha pèl hi ha… pèl

Avui que ja en deveu tenir prou, de política, aprofitarem per variar radicalment de tema i tractar una realitat persistent que condiciona la vida de moltes persones. La vida quotidiana, sí, però també les vacances i les festes de guardar; la relació amb elles mateixes, aquestes persones, en el tu a tu i davant del dit assenyalador del món. I fins aquí he dit ‘persones’ una mica com a experiment, ni que fos per atrapar durant un segon una atenció més ampla, perquè si deia ‘dones’ d’entrada, per a molts lectors la qüestió perdia part de l’interès i intriga: ah, les coses de dones, la queixa permanent, el victimisme de sempre. Per pensar-hi, també.

Anem al tema. L’altre dia, la sexòloga Sílvia Catalán (@SilCatNa) ens descobria als usuaris de Twitter la campanya ‘Januhairy’, amb la qual es pretén animar a les dones a no depilar-se durant un mes i compartir –normalitzar– a les xarxes l’aspecte natural dels seus cossos en rebel·lia. Tot va començar el 2018 amb la idea d’una senyora cansadeta de l’obligació social de la depilació, com es pot llegir a l’enllaç que ja deveu haver clicat, una mica abans de les fotos que ja deveu estar observant: perquè el cos desfermat de les dones crida l’ull, l’epidermis des-domesticada ens atrau i ens repel·leix alhora, com un accident al voral de la carretera, que ens fa patir però que no el podem parar de mirar: aquest és l’abast de la tragèdia. A més a més, el rebuig ‘de l’altre’ ha arrelat fins a les profunditats més profundes de les dones mateix i les ha convertides en les primeres combatents contra seus cossos naturals. Combatents tan disciplinades que són capaces de sentir-se fàstic –aquest fàstic après de menudes– en la intimitat d’un reflex de mirall.

Catalán ens interpel·lava sobre les seguidores del ‘Januhairy’ i ens demanava quines impressions ens provocaven. A servidora li feien pensar en tot el dolor, els calers i el temps estalviats en les seues pells, i també en l’assenyalament, el judici i la condemna de qui encara les voldria sotmeses a l’esclavatge del gust dels altres. I això sense sortir de l’estretor del binarisme, que potser és a l’arrel de tot plegat. Ma iaia mateix, quan era velleta, veia un home amb els cabells llargs a la tele i no li podies discutir que no era una dona: que no, i que no; doncs si això fa riure i no en fa que a una dona peluda se li discuteixi la ‘feminitat’ –o la higiene, o la cura personal– és que potser hem tocat os, un de tants.

En tot cas, aquests són debats fàcilment rebatibles i ja es veu a vindre que quedaran superats. A les senyores torturades de la meua generació ens agafa tard, per això, perquè ja som més en la franja de reivindicar la naturalitat dels cabells blancs –un altre tema!–, però les xiquetes i jóvens que pugen, que tenen referents molt diferents, segur que se m’espolsarien de sobre amb un ‘ok, boomer’. Hi ha esperança, doncs, i en segons quins ambients de llibertat, les nanes tenen més clar que naltros a què no dedicaran mai el seu temps lliure. Servidora se les mira al metro, a les manis, als terres de les festes, amb una enveja retroactiva; ves que un dia no em girin la cara d’un mastegot. És el meu cervell vuitanter que es demana com deu ser, viure amb el cap fora del jou depilatori que encara té doblegada mitja societat.

Així ja està? Pim-pam? Doncs no. Perquè si el pèl corporal femení es presentava a la llarga com una opció transitable, hi ha una barrera que va de coll en amunt i de la qual no se n’escapa cap ull: el pèl facial de les dones. Del ‘Januhairy’ passem al ‘Som Barbàrie’, un col·lectiu impulsat per un parell de catalanes que vol ser punt de trobada i de suport per a les que, com elles, tenen pèl o borrissol a la barba i han deixat de presentar-hi batalla. Ja sigui per orgull, perquè no els funciona cap mètode depilatori i/o per esgotament. Ja sigui per hirsutisme –aquesta mena de paraulot per fer semblar una malaltia el fet de tenir, les dones, pèl on no els tocaria–, o per l’atzar que els hagi tocat.

A l’era de l’estètica d’Instragram, aquest pas és més revolucionari si pot ser: perquè, de dones que no es depilen el cos, ja n’hi ha un degoteig creixent de referents, però les fundadores de ‘Som Barbàrie’ abans s’han hagut d’erigir en referent d’elles mateixes: ‘Si no hi ha cap dona que tingui pèls a la barba, o al coll, és que jo tampoc en dec poder tenir’, rumiava una. Fer-se visibles públicament, a més a més de privada, és d’un coratge indiscutible i absolut, perquè la seua decisió interpel·la la mirada de l’altre d’una manera directa, continua, que no ofereix escapatòria ni a l’observador ni a l’observada. No se m’acudeix cap fortalesa semblant a la de resistir el judici públic cada dia del món, en totes les situacions de la vida, en tots els ulls que et passen pels ulls: dir-ne valentia potser és fer curt. En tot cas, si en aquests casos ens surt parlar de fortalesa, de coratge, de valentia, és en la mesura que ens sabem, com a jutges dels altres, l’espècie animal més cruel.