“On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir?

L’ús erroni del verb estar en compte d’ésser (o ser) és com més va més estès. Avui la pressió del castellà ens fa trobar naturals unes certes construccions o frases que abans qualsevol parlant hauria refusat.

Vegem tot seguit, amb explicacions simples i exemples, l’ús d’aquests dos verbs quan parlem de la presència en un lloc.

Quan fem servir ‘ésser’ (en un lloc)?

1. Arribar o haver arribat a un lloc

Si volem dir ‘arribar a un lloc’ (o ‘haver arribat a un lloc’) emprem el verb ésser. De vegades va precedit d’adverbis com ara ja i finalment: “Ja som a casa”, “Finalment, som a l’aeroport”; o bé aviat i de seguida: “Puja pel carrer del mig i de seguida hi seràs”, “Caminant tan de pressa, aviat hi sereu”, “Quan vam ser davant la casa, vam trencar a l’esquerra”. Josep Tarradellas, l’any 1977, quan va exclamar “Ja sóc aquí”, també volia dir “Ja he arribat a Catalunya”.

2. Trobar-se circumstancialment en un lloc

Un altre ús del verb ésser cada vegada és més arraconat per estar és aquest: la mera presència, ocasional, en un lloc. Quan demanem a algú on es troba en aquell moment hem de dir “On ets?” i no pas “On estàs?” (que vol dir una altra cosa, com veurem més endavant). De la mateixa manera direm frases com ara “Som a prop de casa”, “Aquell dia érem a la Vall d’Albaida”, “Ara que ets aquí, ajuda’m”… Per això, quan els pares d’en Patufet el cridaven deien “Patufet, on ets?”.

3. Existir, haver-hi en un lloc

Un ús més formal del verb ésser, el trobem en frases en què significa ‘existir’ o ‘haver-hi’. És un ús molt antic, que ja apareix en texts medievals, com ara en aquest exemple de Curial e Güelfa: “Car yo no crech sia caualler en lo mon mills amat de una senyora que vos sots de la Guelfa” [“Car jo no crec que hi hagi cap cavaller en el món més estimat d’una senyora que vós ho sou de la Güelfa”]. Amb aquest ús també el veiem en frases en què no hi ha cap expressió de lloc, com aquella tan coneguda del bisbe Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, en què el segon serà equival a ‘existir’.

Quan fem servir ‘estar (en un lloc)’?

En català estar en un lloc vol dir ‘passar-hi temps’. Molt sovint, aquest temps és explícit: “Vaig estar tot el matí al mercat”, “Vam estar tres hores a casa seva”… Però de vegades, el circumstancial de temps no hi és, tot i que l’equivalència d’estar amb ‘passar temps’ és clara: “Feia fresca i vam estar al jardí” (és a dir, “vam passar temps al jardí, vam passar una estona al jardí”). És corrent d’emprar el verb estar amb pronom, estar-se: “Feia fresca i ens vam estar al jardí.” I ara filem prim: si diem “Vaig veure que estava davant seu” hem de sobreentendre que hi passava temps, que s’hi mantenia una estona. Altrament, hauríem de dir “Vaig veure que era davant seu” (ocasionalment). 

Amb aquest ús, el verb estar pot ésser sinònim de “romandre”: “Al matí, t’hauràs d’estar a casa fins que arribem” (és a dir, “hauràs de romandre a casa”). I també pot equivaler a ‘viure’, ‘residir’: “Quan va néixer en Roc, la meva filla estava a Anglaterra” (“vivia a Anglaterra”), “On us esteu ara?” (“On residiu?”). I, per extensió, pot voler dir ‘treballar’. “Estic en una empresa tèxtil”; “—On està ara en Gerard? —Està en un institut de Menorca.”

Hi ha una frase del diccionari Fabra que resumeix molt bé tot això que acabem d’explicar: “Demà serem a Vic a les vuit. Hi estarem quatre hores.”

Un dels gramàtics que han estudiat més a fons l’ús genuí dels verbs ésser i estar i les diferències d’ús entre l’un i l’altre és Jaume Vallcorba i Rocosa. En va escriure llibres, estudis monogràfics i articles, com ara aquest, publicat a la revista Llengua Nacional, l’any 2003. Si en voleu saber més, podeu consultar la seva Obra gramatical i lingüística completa, en tres volums.