On és la gent de ciències?

En un article de fa tot just un mes vaig comparar la formació universitària dels consellers actuals amb la d’aquells que ho eren fa vint anys, i hi vaig descobrir una diferència notable: si llavors era habitual de trobar metges i enginyers al govern, ara la majoria prové de les carreres de ciències polítiques i dret. Aquesta setmana, amb el relleu de carteres decidit pel president, la tendència s’ha accentuat: dos dels únics tres consellers que havien cursat estudis de ciències han plegat (i ja sé que un d’ells és Gonzàlez-Cambray), i han estat substituïts per una filòloga i una altra llicenciada en dret (la cinquena del consell executiu). Només resisteix el doctor Balcells a Salut. El missatge que ens dóna el govern Aragonès és clar: els polítics provenen d’uns àmbits molt restringits, que no es corresponen amb el retrat del país.

Si volem saber què han estudiat els universitaris catalans cal consultar l’Institut d’Estadística de Catalunya, que malauradament només té dades del 2009 ençà. Des d’aquell any el 50,1% dels titulats ha completat una carrera de ciències socials i jurídiques, el 18,2% una enginyeria o arquitectura, i el 16,3% estudis de ciències socials. A molta distància hi trobem les humanitats (8,7%) i les ciències pures (6,7%). Fent una suma senzilla veiem que el 59% dels universitaris són de lletres i el 41% de ciències, que és una proporció semblant a la de la majoria de països europeus (amb excepcions: a Alemanya actualment els estudiants d’enginyeria i arquitectura són un 29%).

Molt sovint llegim a la premsa que vivim enmig d’una tirania de la ciència, que hi ha una gran crisi de les humanitats, etcètera, però de fet a Catalunya sembla que calgui haver-se matriculat a una carrera de lletres per tenir una presència pública, i no tan sols a la política. Si no em descompto, als programes de Jordi Basté i de Xavier Graset, aquests planters de futurs diputats, no hi ha cap tertulià habitual que sigui científic o enginyer. VilaWeb té dos columnistes de ciències, l’arquitecta Marta Rojals i jo mateix, però la resta de diaris són un erm –només se m’acudeix la física Judith Juanhuix a l’Ara. Compte, no parlo de seccions específiques (com n’hi ha de moda, bricolatge o xafarderies), sinó de tractar de tot allò que convingui i d’interpretar el món, que és allò que diuen que fem els que ens dediquem a l’opinió.

L’ostracisme públic de la ciència a Catalunya té conseqüències greus. Per una banda, cada dia sentim i llegim bestieses de l’alçada d’un campanar, perquè a molts mitjans la capacitat d’interpretar correctament una notícia científica, o fins i tot una gràfica senzilla, és ben escassa, i a sobre els que manen obren la porta a tot l’estol d’estafadors xamànics (el mal que ha causat La Contra de La Vanguardia durant vint-i-cinc anys és immens). Per una altra, el desconeixement total de com funciona el mètode científic ens fa viure sotmesos sota la tirania d’aquella idea tan estúpida que diu que tot és una construcció social –com si no fos una veritat del nostre univers que en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, sigui el triangle a Viladasens, a la superfície de Mart o a la galàxia del costat. Llavors hem de sentir bajanades com ara que criticar l’astrologia és antifeminista, perquè la majoria de la gent que hi creu són dones.

Al final hem de tornar a la vigència dels escrits del químic i novel·lista britànic C. P. Snow, que a Les dues cultures (1959) va criticar la divisió entre la ciència i les humanitats, i va declarar que desconèixer la segona llei de la termodinàmica és una mostra d’ignorància tan gran com no saber res de Hamlet. Ara mateix no us sabria dir quanta gent que té micròfon i columna llegeix Shakespeare, però intueixo que si els féssim definir l’entropia, explicar què és l’ARN o com funciona la fotosíntesi no se’n sortirien gaire, i a sobre hauríem de suportar un discurs irat sobre el dret que tenen de ser uns analfabets.