07.03.2019 - 21:50
Aquests dies que ens hem estat preparant per a la vaga feminista d’avui, 8 de març, dia de la dona treballadora, he sentit dir més d’un cop que un dels canvis de fons que hem de fer té a veure amb els models que tenim des de petits, tant a l’escola com a casa. Per exemple, ja fa un temps que es publiquen àlbums infantils sobre dones il·lustres en totes les disciplines perquè els nens i les nenes comencin a saber des de ben menuts que pot arribar el dia que el gènere no et condicioni el futur professional. En canvi, als llibres de text sembla que això encara ha d’arribar, sobretot als d’història, com ens ho explicava un grup d’adolescents al documental De què es queixen les dones? de Laia Mestre, emès dimarts a TV3.
Els llibres d’història amb els quals estudien els nostres joves són plens d’homes, només d’homes, i les poques dones que hi apareixen rares vegades ho fan per mèrits professionals, sovint hi surten en qualitat d’esposes, mares, amants… Sembla que les coses no hagin canviat gens des que vam passar per l’institut els que avui rondem la quarantena, però hi ha un canvi important que es comença a notar entre les noves generacions i que apareixia al documental de Laia Mestre; les noies d’ara, i alguns nois, pregunten el que nosaltres no vam preguntar en el seu moment: què feien les dones?, on eren mentre passava tot això?, quin paper hi tenien? Aquest canvi ja ha arribat –o si ho voleu està començant a arribar– i tots sabem que les coses canvien quan es qüestionen. I per què ha arribat? Perquè tot i que com s’ha repetit molts cops aquesta setmana –i com repetim, de fet, tot l’any– queda molta feina per fer encara, ja hem fet alguns passos i això es comença a notar en les noves generacions.
Al documental una noia deia que com és que no es deia més, com és que no sortia al llibre d’història, com és que no era sabut per tothom que en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) havia estat una dona, l’activista Eleanor Roosevelt, qui hi havia tingut un paper fonamental estant al capdavant de la Comissió dels Drets Humans. Quantes dones més se’ns amaguen?, demanava aquella noia, quantes han quedat a l’ombra dels homes que les envoltaven, quantes queden per reconèixer, per atorgar-los el paper que mereixen en els llibres d’història? Els nostres adolescents ja s’ho pregunten, això ja ho comencem a tenir, i convé que ho aprofitem perquè les flames de les preguntes que no es responen un dia s’apaguen i llavors ve aquella foscor de la ignorància que fa que deixem de qüestionar-nos res.
Torno a la meva època escolar i em pregunto per què des de ben jove vaig tenir clar que volia escriure: vaig llegir llibres escrits per dones, menys dels que voldria i sempre dins del petit ventall de noms que tots sabem, però vaig saber que les dones podien escriure, ho vaig saber des de petita, i això em va fer creure que jo també ho podia fer. No recordo, en canvi, que ens parlessin mai de cap pintora, escultora, arquitecta…, i l’única científica de qui ens parlaven era de Marie Curie, una pobra senyora que semblava que carregués un pes terrible: ‘Hola, ser dona i científica és quasi impossible, sóc L’Excepció‘, semblava que ens digués des del seu retrat en blanc i negre a la pàgina del llibre de ciències naturals.
Mentre els models femenins no arriben als llibres de text, o mentre hi arriben amb comptagotes, què podem fer, doncs? Que les preguntes no s’apaguin, respondre-les als marges, afegir-hi la informació que hi falta, dones i més dones pels marges, en post-its, en fulls grapats a les pàgines que ara són plenes d’homes, les dones que han fet la història envaint el llibre que les silencia. Des de l’aula podem afegir la meitat d’història que falta al llibre de text perquè deixi de ser coix, perquè els adolescents d’avui no deixin mai de preguntar per les dones, perquè aquells afegits, aquells fulls sobresortint del llibre, els recordin els errors del passat i els aplanin el futur.
Queda molt per fer, en molts aspectes, però sapigueu que aviat els nens i nenes que ara llegeixen àlbums il·lustrats sobre Amelia Earheart, Jane Goodall, Georgia O’Keeffe, Diane Fossey, Coco Chanel, Frida Kahlo, Jane Austen arribaran a l’institut i buscaran tots aquests noms als seus llibres de text, i esperem que els hi trobin, esperem que Eleanor Roosevelt, per exemple, hi tingui una pàgina sencera, però si això no passa segur que les seves preguntes faran molt més de soroll encara, n’estic convençuda: els canvis els porten sempre les noves generacions, i és responsabilitat de les anteriors preparar-los el terreny perquè ens els portin, és responsabilitat dels adults respondre sempre les preguntes dels petits, sobretot aquelles que enfoquen amb una llum encegadora els errors de la nostra història, perquè qui troba els errors després els pot esmenar.
