On érem, i d’on venim… (1)

Primera part de la transcripció de la taula rodona publicada al dominical del Diario de Barcelona el 13 de març de 1977, amb els següents participants:

G. Empleat de Telefònica per oposició; llevat dels primers números, la resta havien d’anar on els destinessin: en el seu cas, a Barcelona.

V. Empleat de Telefònica, va arribar a Barcelona per les mateixes raons que G.

L. Casada amb un muntador d’una empresa de serveis, va passar amb el marit per Almeria, Múrcia, Huelva i Bilbao. Van acabar aquí quan el marit va treballar en el muntatge de la Hidroelèctrica del Besòs.

S. Fill de pagesos, les va passar magres treballant al camp. Tampoc no vol recordar què hi va haver de passar, aquí. Per poder menjar, treballava fins a setze hores al dia. Ara està situat, però n’ha vistes de totes.

O. Quan va acabar la mili, no tenia gaires perspectives a Sevilla i va venir a Barcelona. Es va adonar per primera vegada dels problemes dels treballadors i què significava el seu món gràcies al contacte amb organitzacions polítiques.

D. És treballadora del tèxtil i estudia dret. Va arribar a Barcelona amb pare i germans després de vendre’s part de les terres. Van comprar un terreny i els nois hi van aixecar una casa els caps de setmana després d’horaris feiners de dotze a catorze hores.

L. Va venir perquè volia que els fills tinguessin una bona formació, fet que no era possible a Granada, d’on no hauria volgut marxar.

Algú parla de la tornada al terrer. En això, no hi ha unanimitat.

O. Si arribessin les llibertats democràtiques, i comencés un procés cap a la reforma agrària, és possible que un alt percentatge de treballadors immigrats tornessin a la seva regió d’origen. A Andalusia, per exemple, n’hi ha molts que s’han venut el tros que tenien i no han tingut cap més solució que anar-se’n a l’estranger o venir a Catalunya. L’obrer que tingui les idees clares, tanmateix, no pot estar en contra del poble català.

S. Doncs jo no me n’aniria. Vaig venir a vint-i-quatre anys i en tinc quaranta-set. Sóc tan andalús com català. Malgrat les fatigues que he passat, no canviaria res del que tinc per molt que em poguessin donar allà. No m’acostumaria a estar vuit hores cavant la terra, perquè fa molt que no el faig, aquest treball. Allò ja no és pas cosa meva.

D. Jo comparteixo l’opinió d’O. He treballat en una fàbrica on la majoria eren immigrats. I m’adonava que la gent sent el seu poble i pensen que allà hi estarien més bé. Això no vol dir que tinguin res en contra dels catalans. A més, arriben a interessar-se per la cultura catalana, i fins i tot n’aprenen la llengua. El que passa és que els agrada la manera de ser de la gent de la seva terra i enyoren la juerga i el cachondeo. Quan tenen vacances, necessiten anar-se’n uns quants dies al poble per agafar forces per als altres onze mesos que hauran de treballar a Catalunya. A banda que hi ha motius econòmics –els treballadors no podem, normalment, anar a la costa de vacances–, se’n van al poble perquè el troben molt a faltar. A més, als pobles tenen arbres, jardins, places, carrers urbanitzats i escoles. Coses que, tot i el desenvolupament de Catalunya, falten a gairebé tot el cinturó industrial de Barcelona.

C. Anar-se’n o quedar-se té molt a veure amb el punt de vista de l’edat. La gent jove crec que tindria més dificultats per anar-se’n. Els més adults sentim una mena de ràbia cap a Catalunya perquè, al cap i a la fi, li hem lliurat els millors anys de la nostra vida. Per això enyorem més la nostra terra i la trobem a faltar. Aquí vivim forçats, i això provoca aquestes discussions entre els que són d’aquí i els que no ho són. Amb una autèntica democràcia, crec que un 70% se’n tornarien a les seves terres.

G. Bé, una cosa és voler anar-se’n i una altra és poder. Quan passo Despeñaperros, se’m trenca el cor. M’estimo molt la meva terra, però no me’n podria anar. Tinc dues filles, però no em plantejo mai: Quina t’estimes més? La Yolanda o la Núria? Tampoc em plantejo si m’estimo més les filles o la dona: no les poso a la cua. El cor d’una persona és molt gros i es pot estimar molt Catalunya sense deixar d’estimar la teva altra terra. Els amics i els coneguts, els tinc aquí. S’anhela poder-hi tornar, però després et lliga el modus vivendi. No me’n podria anar encara que volgués.

En arribar, vàreu trobar una manera de ser distinta. Hi havia altres costums, la gent tenia un comportament al qual no estàveu habituats. A més, la seva cultura era distinta. L’idioma, les cançons, els balls… Com hi heu reaccionat? Conserveu allò que portàveu de la vostra terra?

S. Aquests costums, jo els trobo molt bé. El chateo, que s’estila allà baix, a mi no em convencia. Em recordo molt del cant flamenc. Jo, de sardanes, doncs, no; ara, la meva filla, sí que n’està aprenent. El català tampoc em va costar d’aprendre’l. Tinc més amics catalans que andalusos.

C. Jo em vaig acostumar molt aviat a les coses d’aquí, tot i que el català encara no l’he pogut aprendre, perquè visc en un barri on gairebé tots som andalusos i extremenys. Em sento molt identificada amb la manera de ser del català, amb la seva manera d’anar pel carrer… El que més m’agrada és la independència total de la persona. Ningú es fica en la vida dels altres. La cultura catalana, encara que hi tinc poc contacte, m’agrada més que la d’altres regions, no perquè sigui millor o pitjor, sinó perquè m’agrada i m’omple més. Jo no me n’aniria. Quan vaig a la meva terra –ho faig cada any–, de seguida enyoro això d’aquí…

L. A mi, m’agrada la sardana, però on hi hagi un bon cantaor flamenc, que s’apartin la resta.

D. El meu poble és aragonès de soca-rel, per això s’hi ballen jotes. Jo, pràcticament, sóc catalana, però quan sento unes jotes, se’m posen els cabells de punta. He viscut amb els catalans i m’adapto a tot, però no ho sento. Parlo perfectament el català, però, quan parlo en castellà no he perdut l’accent aragonès.

V. Però jo crec que una gran quantitat d’immigrats identifiquen les manifestacions culturals catalanes com l’ànsia que té el poble català de manifestar-se lliurement, per trencar la repressió que els pesa. Per la part lingüística és per on més contrasten els catalans amb els que som de fora. Un contrast que considero enriquidor.

O. Jo opino com tu. N’hi ha prou d’acostar-se a la plaça de Sant Jaume per adonar-se que les sardanes que s’hi ballen són una protesta contra la repressió que està patint el poble català. A mi m’agrada la sardana, tot i que a qui li agradi el cante jondo –com em passa a mi– no trobarà res de comparable amb qualsevol aire flamenc. Després hi ha l’aspecte de l’idioma. Crec que els catalans han estat reprimits molts anys per parlar en la seva llengua. I això és una cosa a la qual donem suport: defensem els catalans en l’ús del seu idioma.

C. Els últims anys han estat reprimint els nostres drets com a persones. I no solament a Catalunya, sinó a tot Espanya. La veritat és que els autèntics costums, l’autèntica cultura, han estat prohibits a tot arreu. Per culpa d’aquesta circumstància, ha estat i és molt difícil adaptar-se als costums i a la cultura d’aquest poble i d’altres. Perquè si no hi ha hagut llibertat per a l’expressió, nosaltres no hem pogut arribar al que estava ocult.

G. Els immigrats no podem ni estimar ni odiar la cultura catalana. I és perquè la desconeixem. La majoria de nosaltres no tenim temps d’anar a centres on es parli de cultura catalana o s’hi ensenyin els costums del país. I encara és possible que aquests centres ni tan sols existeixin. Quan la cultura de Catalunya arribi als barris, podrem dir si els immigrats estem a favor o en contra d’aquesta cultura.

C. És veritat. No ens han donat opció d’interessar-nos per la cultura catalana. Ara, a Santa Coloma, han creat una Casa de Andalucía. Per què no hi ha posat al costat una Casa de Catalunya? Perquè, a determinats senyors, els interessa que andalusos, extremenys, castellans i gallecs no ens entenguem amb els catalans.

O. Sí, tens raó. A més, els que porten endavant la Casa de Andalucía són uns carques de nassos. L’important és que el poble pugui desenvolupar els costums que vulgui, però sense manifasseries.

V. Em sembla que l’operació que ja ha iniciat la dreta consisteix a finançar els centres regionals per a crear nuclis anticatalans entre els castellanoparlants.

Muntatge i traducció:
Atticus Finch II