On els carrers no tenen nom

L’editorial gallega Edicións Positivas ha publicat Onde as rúas no teñen nome, de Xurxo Ayán (Lugo, 1976), doctor en arqueologia per la Universitat de Santiago i investigador principal de l’Institut d’Història Contemporània de la Universitat Nova de Lisbona. Ha participat en projectes internacionals a Croàcia, Xile, Etiòpia i Guinea Equatorial.

Aquest llibre és un treball interessant i valuós que ens acosta a l’Àfrica i a nosaltres mateixos i incita que ens replantegem la manera d’entendre el passat, el present, la memòria i la modernitat.

El grup irlandès U2 va compondre el tema “Where the streets have no name” en resposta a la idea que a Belfast era possible d’identificar la ideologia i la religió de qualsevol individu sabent el carrer on vivia. Aquells que diuen que un altre món és possible no cal que s’esforcin més, aquest altre món possible ja existeix: és l’Àfrica. Un món on, efectivament, els carrers no tenen nom i on les relacions entre passat i present, memòria i identitat són tan evidents i brutals que un viatge al continent negre et canvia la vida i la concepció del món per sempre més. Des de l’Àfrica veus més clar què passa aquí i què se suposa que som. O no som.

Una missió arqueològica i antropològica

L’autor va participar l’any 2006 en una missió arqueològica i antropològica del Consell Superior d’Investigacions Científiques en terres del poble gumuz, en una àrea fronterera entre Etiòpia i el Sudan. El xoc amb aquella realitat, el descobriment dels indicis del passat i la relació amb la gent dels poblats i la seva cultura van canviar profundament els esquemes pre-concebuts del científic fins al punt que, en tornar, va haver d’aturar la redacció de la tesi doctoral sobre l’arquitectura domèstica dels castres gallecs. Sentia la urgència d’escriure aquest llibre per replantejar-se radicalment la percepció de la història i del seu treball científic. Després va refer de cap a peus la tesi doctoral.

La societat rural gumuz que descobreix l’autor es troba en transició entre la tradició i la modernitat, com ho havia estat la Galícia rural del temps del “desarrollismo” franquista. Fan servir eines prehistòriques, però escolten rap i segueixen amb precisió la Lliga espanyola de futbol. A més, pateixen directament, a la vida i als conreus, l’impacte abusiu de les multinacionals neocolonials que arrasen el bosc per fer-ne biocombustible i acaparen terres per destinar-les a conreus especulatius que trenquen l’equilibri i la possibilitat de supervivència de les comunitats que hi resideixen des de temps immemorial.

A partir de la crònica i les seves experiències i pensaments, en un estil molt amè i espontani, Xurxo Ayán ens convida a seguir el fil del seu viatge i de les seves impressions que, inevitablement, suggereixen en el lector els propis records i experiències sobre el coneixement dels africans, la nostra visió encara colonial de les seves cultures i, de retruc, ens incita a reflexionar sobre nosaltres i la concepció que tenim de la cultura i la història.

Perquè no som tan lluny els uns dels altres, ens diu Ayán. Els pobles etíops estan molt marcats per la violència i la guerra, com els nostres. Sense anar més lluny, els feixistes italians de Mussolini els van bombardar als anys trenta, com a nosaltres. I pertot arreu hi ha senyals inequívocs dels traumes d’aquella guerra i de les dictadures de l’emperador Haile Selassie (1930-1974) i del règim comunista de Mengistu Haile Mariam (1987-1991), així com dels enfrontaments eterns entre els diferents pobles que conformen la confederació d’Etiòpia. La zona on centra els seus treballs científics és, a més, fronterera amb el Sudan, factor que afegeix més inestabilitat a la història i la vida d’aquells pobles.

Val a dir que, recentment, aquella zona ha estat un dels escenaris de les massacres inter-ètniques que han assolat el país.

“No sóc un metge sense fronteres, ni sóc un missioner”, afirma Ayán, que tampoc no pretén ser l’epígon de Ryszard Kapuscinski ni de Xuan Bello, tot i que en el seu bagatge intel·lectual hi són presents, com també hi és el genial Nigel Barley, autor de L’antropòleg innocent i Una plaga d’erugues, que va desmitificar amb grans dosis d’humor anglès el treball de camp i les investigacions antropològiques entre els dowayo del Camerun.

Les seves intencions queden ben aclarides en dos paràgrafs del magnífic pròleg que encapçala el llibre:

“Parlaré d’homes i de dones, del present i del passat. Com deia el conegut David Lowenthal, el passat és un país estrany, habitat per gent que ja no hi és, però que un pot recordar o fins i tot inventar. La idea que la història és la mestra de la vida és una estupidesa; clàssica, això sí. No crec en el seu poder de proveir lliçons morals, ni que sigui una simple narrativa de lleure, una retòrica buida. No.

Parlaré en la meva llengua materna d’oralitat, de memòria, d’identitat, de trauma, d’emigració, de guerra. Potser continuarem sense saber com ens diem. Però almenys començarem a conèixer l’Altre i, de pas, conèixer-nos nosaltres mateixos. Conèixer-nos a Nos-altres.”

O rapaz que anda coas pedras e as cousas de antes

Xurxo Ayán va néixer en una Galícia que, segons diu tot citant l’historiador Lourenzo Fernández Prieto, com a tots els països de passat incòmode, la gent sap més coses dels seus castres que dels seus avis. “Som com els salvatges de les cròniques americanes o marcianes. Som ingenus, perquè no tenim consciència del passat, no recordem. Som al llindar definitiu de l’Alzheimer: la pèrdua de la identitat”, escriu Ayán.

Tanmateix, ell, com deien les velles del seu poble, des de ben petit tenia una mania. Era “o rapaz que anda coas pedras e as cousas de antes” (el vailet que remena pedres i coses d’abans). En la seva memòria personal i familiar hi ha el salt de la Galícia rural a la moderna, amb les reminiscències a les cases, els costums, la cultura i la manera de viure de la gent que allò va implicar. Una societat que, com ell afirma, està marcada per un triple trauma: la guerra i la repressió, l’entrada de la modernitat, sense escales de cap mena, i l’emigració.

Aquest rerefons és sempre present a les reflexions de l’autor, un saber que adquireix uns altres significats i valors en el contrast amb què observa i aprèn a l’expedició africana. Hi ha la introspecció dels primers signes que ell va tenir de l’existència del món i de l’Altre (o dels Altres). Els atles del seu avi, el primer negre que va arribar al seu poble i la reacció estupefacta de la gent, els records de l’equip del Camerun al Mundial de futbol del 82, una guineana que tenia una botiga i parlava espanyol, etc. Al mateix temps, i no per atzar, tot es barreja a la seva memòria amb les històries familiars de la guerra del 1936-1939 (“Esto es España, no es Abisinia, aquí los rojos tiran bombas como piñas“), l’absurd d’aquella violència i la importància del rol de la dona a les societats camperoles tradicionals, com a Galícia i el que descobrirà a l’Àfrica.

Xurxo Ayán descobreix a Etiòpia coses que s’havien perdut ja a Galícia i que ell havia conegut de nen, com ara l’hospitalitat, el concepte d’identitat comunitària i més idees fonamentals que per comparació entre tots dos mons l’enriqueixen, li obren noves perspectives i l’ajuden a desqualificar molts dels a priori que els blancs tenen com a reacció immediata i de superioritat colonial davant l’impacte de la realitat africana. En el seu cas, és un xoc de múltiples efectes, des de la reflexió humanista i antropològica fins a l’anècdota humorística i extraordinària.

La presència de la guerra del 1936 a la memòria familiar, popular i en el paisatge té una gran importància per a l’autor, que també ha treballat a Belchite, un indret clau a la història i la memòria de la guerra. Sap què ens diuen les runes sobre tota aquella violència i dolor. A Etiòpia retrobarà, també, en hores lliures, restes de fortificacions dels feixistes italians, carros de combat rovellats, runes i ferralla abandonada d’uns altres conflictes violents.

“We are the world, we are the children”

L’any 1985, quan l’autor va fer la primera comunió, Etiòpia començava a penetrar a les nostres cases mitjançant les terribles imatges de la gran fam que van patir aquell any. És l’origen del crit de Os Resentidos, “Etiopia ten fame, Galicia canibal!”, “Por Biafra”, de Los Toreros Muertos i, per descomptat, del concert Live Aid i la cançó “Radio Ethiopia”, de Patti Smith. Totes aquestes referències fan un bon retrat de l’època i del coneixement que Ayán i molts altres teníem llavors de l’Àfrica. Gens. O allò que vèiem al ral·li París-Dakar.

Per això, l’any 1985 Xurxo Ayán va decidir d’anar de voluntari a ajudar en un orfenat del nord d’Addis Abeba. Allà va aprendre algunes coses fonamentals. Era habitual trobar nens i adults morts a les portes de l’orfenat, que era com un camp de concentració a l’inrevés: per impedir que la gent de fora hi entrés. I un fet important: “Els dos-cents milions de dòlars recaptats gràcies a Live Aid eren poca cosa en el context africà. Àfrica pagava cada cinc dies dos-cents milions als països rics en concepte de devolució de vells préstecs.”

Un llibre de viatge que és un viatge per al lector

Etiòpia són molts mons en un. Des de la reina de Saba, fins als jueus negres, els falaixa, passant per la immensa riquesa ètnica i cultural ancestral de l’única nació africana que va derrotar el colonialisme europeu. Dels primers contactes amb la realitat d’Addis Abeba i els seus museus i relíquies històriques l’autor dedueix, entre més coses, que a Etiòpia i a tota l’Àfrica el passat legitima les necessitats d’un present que depèn de l’ajuda internacional. La figura de Haile Selassie li recorda molt la de Francisco Franco, “un home acomplexat, lleig, amb veu de ‘pito’ i d’aparença escassament autoritària”. Interessant comparació.

Una bona descripció de què passa, què es veu i què es viu en aquella ciutat, i ho dic perquè jo he viscut la mateixa experiència, ens obliga a repensar moltes veritats absolutes del Primer Món. Amb habilitat de cronista i la meticulositat i dots d’observació d’un científic, Xurxo Ayán visita mercats i museus, observa monuments i conviu amb la gent, i sempre hi troba estimulants comparacions, a la vegada que ens endinsa en la realitat històrica i político-social del país.

Dels falaixa a la pugna entre les diferents ètnies que conformen el país, o les elits creades per Selassie i Mengistu, la mirada de l’arqueòleg innocent ens descobreix les ànsies culturals i comercials d’imitar la nostra idea de modernitat i, al mateix temps, les resistències populars ancestrals que s’hi oposen. Diferents, sí, però no tan llunyanes de les nostres.

A partir d’anècdotes viscudes, en què no falten ingredients irònics i humorístics, troba motius de sorpresa i reflexió per a ell i per al lector. Sempre en constant diàleg amb la memòria personal, que és la nostra. Després s’endinsa físicament i mentalment en el territori i els pobles gumuz per fer la seva feina d’arqueòleg alhora que, sense fer-ho explícit, posa damunt la taula el debat sobre la nostra concepció primermundista de què significa la història, l’antropologia i l’arqueologia.

Sense estalviar-nos el contrast entre aquella realitat i els projectes d’ajuda internacional (la nostra) i els negocis transnacionals de xinesos, europeus i americans, ara postcolonials, que no són res més que el colonialisme avançat dels nostres temps. O l’ajuda militar i infraestructural cedida pels països comunistes com ara Cuba, que va tenir una notable influència militar, ideològica, pedagògica i tècnica en temps de Mengistu. “Religió, política i identitat van agafades de la mà: primer l’espasa i després la creu, la mitja lluna o el que sigui.”

I amb les seves reflexions i contradiccions quotidianes ens regala perles com aquesta: “Nosaltres també som missioners, participem d’una missió arqueològica, tot un concepte del segle XIX carregat de sentit, de reminiscències colonials i civilitzadores. Amb tot, nosaltres no hi anem a intentar convèncer ni transformar l’Altre. Pensant-ho bé, ambdues activitats són igual de fútils i inútils. No som metges sense fronteres; uns guareixen les ànimes i nosaltres investiguem la ment, la cultura.”

Cada personatge que coneix, des de la frontera amb el Sudan fins als pobles del Nil Blau, cada vila que visita i les dificultats d’un blanc en aquelles terres il·luminen el relat amb nous motius d’ironia, coneixement i contrast entre aquella realitat i el seu passat i el nostre. Llegir-lo és pensar la història i la memòria, tant la dels pobles etíops com la de Galícia i, evidentment, la de tots nosaltres. I els altres.

Cada home és una raça

A la portada del llibre hi ha la foto d’una dona d’esquena, marcada per escarificacions tribals. A mi em suggereix de pensar que portem la història escrita a l’esquena, encara que no la veiem. O al cervell. O a la sang. No hi ha una identitat, n’hi ha milions. Com diu l’escriptor de Moçambic Mia Couto: cada home és una raça.

Karl Marx, escriu Xurxo Ayán, va donar un consell molt bo als científics socials: “No n’hi ha prou sabent què diu la gent que fa. Sinó què fa realment i per què.” Els noms dels carrers parlen molt de la societat i el seu temps. Del relat del poder del moment. Però allà, no tan sols els carrers no tenen nom.