Òmnium i Assemblea: una lluita compartida, però amb camins que s’allunyen

“President, faci la independència!” La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, va actualitzar dissabte passat una vella proclama de Carme Forcadell, antecessora seva. Era un lema del 2014 que havia emmotllat tota una èpica: “President, posi les urnes!” La reacció de Forcadell al discurs de Paluzie va mostrar molt bé no tan sols com aquella èpica s’ha esmicolat, com s’ha desajustat amb el rumb de la política institucional, sinó com això ha transformat l’entitat i el seu paper. Forcadell, que tornava a la manifestació de la Diada després de gairebé quatre anys a la presó, i que ara s’ha mostrat més renuent amb la unilateralitat que no quan era a l’Assemblea, va dir que no tenia res a retreure a Paluzie, però li va recordar que “aleshores el govern no era independentista” i que ara, en canvi, sí que ho és.

El discurs de Paluzie no tan sols era visiblement diferent del to més reposat que Forcadell ha anat prenent aquests últims anys. Ho era alhora del de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, que també tornava a la manifestació després de la presó. Al discurs al final de l’acte, Cuixart va parlar amb molta vehemència, però no va ser pas tan explícit en el contingut, fins i tot més moderat. Va defensar la independència (“La necessitem!”, va dir), va ser una mica menys eufemístic que no pas Òmnium i ell mateix han estat aquests últims anys i va esperonar la mobilització. Però no fou tan clar parlant dels mecanismes i dels arguments, i fins i tot va demanar “als polítics d’aquí i d’allà” que es posessin d’acord. “No renunciarem mai a ser lliures ni a ser feliços! Absolutament mai no renunciarem als drets polítics del poble català”, va dir.

Quan va prendre la paraula just després, Paluzie va procurar ser molt més específica a l’hora d’establir un vincle entre l’independentisme i arguments i polítiques concretes. “Voleu un aeroport hub? Feu la independència. Voleu seus de multinacionals a Barcelona? Feu la independència: el poder econòmic segueix el polític. Voleu polítiques socials? Feu la independència, que tindreu les competències i els recursos per a fer-les”, enumerà. I, en una cirereta que semblava gairebé una rèplica a Cuixart, va concloure: “Voleu llibertat i igualtat d’oportunitats per a tothom? Feu la independència.” Entre els dirigents de l’Assemblea i Òmnium hi ha bona avinença i les diferències eren molt més en l’estructura del discurs que no pas en el to de veu. Però hi eren, i ben clares, i reflectien com la narrativa de totes dues entitats s’ha bifurcat els últims anys.

Òmnium: lluites compartides i cohesió social

El 22 de gener proppassat, l’assemblea general extraordinària d’Òmnium va aprovar uns canvis en els estatuts que confirmaven un canvi de to. L’article segon, que descriu els objectius de l’entitat, havia estat tradicionalment concís. Però ara la junta va proposar d’afegir-hi que l’entitat treballa “per a la consolidació de la cohesió social”. I a la descripció breu que s’havia mantingut sempre igual –”Són objectius de l’associació l’impuls i la defensa de la recuperació col·lectiva de la identitat de la nació catalana”–, van proposar d’afegir-hi “així com la promoció de l’exercici dels drets fonamentals per part de la ciutadania”. Les explicacions que van donar-ne van ser més aviat escasses: van dir que simplement els estatuts s’adequaven a les tasques que ja feia l’entitat. I tot i que fou l’esmena que més oposició va rebre, els socis hi van donar suport molt majoritàriament.

Tot i que Òmnium sempre havia defensat la llengua catalana com una eina de cohesió social, la defensa de la cohesió social en si, en tots els vessants, és una aportació de Cuixart durant la seva presidència, ja d’abans del 2017. Òmnium havia estat una entitat sobretot de defensa i promoció de la cultura i la llengua del país, però Cuixart va decantar-se clarament per escenificar i reivindicar la connexió dels drets nacionals amb els drets socials. Aquesta defensa es va concretar el 19 d’octubre de 2016, amb la presentació de la campanya “Lluites compartides”, que ha estat un dels grans eslògans de Cuixart i que encara avui l’acompanya. L’esperit de la campanya, una mica ambigu, era “ampliar l’imaginari col·lectiu”, i “reivindicar la feina de milers de persones anònimes que han treballat pel bé col·lectiu i han contribuït a construir un barri, un poble, una ciutat, un país i un món millor”.

Aquesta idea d’ampliar l’imaginari col·lectiu s’ha acabat traduint, en certa manera, en una estratègia per a ampliar aliances socials i polítiques, seguint el fil de les lluites compartides, tot cercant una transversalitat més enllà de l’independentisme. En la Diada mateix, per exemple, Òmnium havia fet un acte propi al matí, al qual també van anar els dirigents dels sindicats Comissions Obreres i UGT,  Camil Ros i Javier Pacheco, la secretària general del PDECat, Àngels Chacón, els diputats de la CUP Carles Riera i Dolors Sabater, i el president de Podem al congrés espanyol, Jaume Asens. Una transversalitat oficial molt més completa, almenys formalment, que no pas la que l’ANC va aconseguir d’arreplegar a la manifestació, on no hi havia ni els comuns, ni una part de la CUP, que era a la concentració pròpia de l’Esquerra Independentista, ni el PDECat, ni Comissions Obreres ni UGT.

Cuixart, tanmateix, ha mirat sovint d’anar més enllà de la diplomàcia i les bones relacions amb grups llunyans ideològicament. L’opció de la transversalitat més enllà de l’independentisme també ha influït en la seva manera d’entendre el moviment i l’estratègia que li convenia. En una entrevista del mes passat al diari Ara, va dir: “L’objectiu que tenim és tornar a redefinir una estratègia compartida, entre altres coses perquè ni la CUP ni Junts ni ERC ni els comuns no estan tan lluny.” Dissabte, al discurs de la manifestació, també va demanar una estratègia compartida als partits: no va concretar a quins i, per les seves al·lusions a la independència durant la resta del parlament, podia semblar que es referís als independentistes, però uns dies abans bé que havia fet aquest aclariment.

Aquesta mena de matisos elidits són prou freqüents en els discursos públics d’Òmnium, en què els seus portaveus intercalen sovint, en contexts diferents, el lema i la precisió. N’és una altra mostra l’eslògan “Ho tornarem a fer”, que Cuixart va estrenar al discurs sobre els fets del setembre i l’octubre del 2017. Sovint, quan han demanat a Cuixart o al vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, a què es refereix el pronom “ho”, han respost que a l’exercici o a la defensa dels drets civils i polítics del país. “Simplement vol dir que, davant de drets que siguin condemnats, allò que farà qualsevol demòcrata serà tornar-los a exercir”, va dir Mauri una vegada. “Tornarem a exercir tots els drets que l’estat ha condemnat. Exercir-los és l’única manera de protegir-los”, va respondre Cuixart en una entrevista al Temps.

A l’entrevista, Cuixart va dir que calia redefinir l’estratègia responent a una pregunta sobre la taula de diàleg. En aquest punt també hi ha una forta discrepància amb l’Assemblea. Cuixart ha dit que cal ser a la taula, mirar de treure’n profit i no posar-hi terminis: “No siguem irresponsables. Si ara hi ha una taula de negociació, anem-hi, però amb una proposta en ferm, que és l’autodeterminació. Si no, la taula no serà útil i no ens en sortirem.” Tant en això com en l’intent d’acostament als comuns, Cuixart ha estat més aviat pròxim a les posicions d’Esquerra Republicana, l’únic partit independentista que ha defensat clarament la taula i que va defensar un govern que inclogués els comuns després de les eleccions del 14 de febrer.

L’Assemblea, entre la convocatòria i la fiscalització

L’objectiu que hi havia rere el naixement de l’Assemblea, l’abril del 2011, en plena fase d’ascens de l’independentisme, era canalitzar l’enorme capacitat de mobilització del moviment, però també difondre’n la proposta. Quan l’Assemblea es va fundar, ja s’havia fet la manifestació que sovint s’ha considerat l’embrió del procés: la del 10 de juliol del 2010, per a protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que fulminava l’Estatut d’Autonomia. I l’havia convocada Òmnium, que estrenava la presidència de Muriel Casals. No seria exacte de dir que hi ha hagut un canvi de papers entre l’Assemblea i Òmnium, però amb els anys Òmnium va deixar l’organització de les convocatòries en mans de l’Assemblea.

La sintonia personal entre Casals i Forcadell i l’objectiu clar i concret d’empènyer el govern de Convergència i Unió perquè organitzés una consulta van fer confluir l’activitat de totes dues entitats. La cooperació es va mantenir durant el mandat de Jordi Sànchez a l’ANC i de Jordi Cuixart a Òmnium; tots dos havien arribat al càrrec perquè Forcadell i Casals havien passat a Junts pel Sí. La tasca de foment de l’independentisme i de pressió a la classe política havia estat l’element primordial de totes dues entitats fins aleshores, però l’efervescència del procés, la tardor del 2017, va canviar les coses, perquè ambdós dirigents van passar a formar part de l’anomenat estat major del procés i, en aquest punt, la relació de pressió externa als polítics independentistes es va alterar.

Elisenda Paluzie s’ha escarrassat durant el seu mandat perquè l’Assemblea servís per a recuperar aquesta funció de pressió a la classe política. Tal volta perquè era conscient que la participació de l’Assemblea a l’estat major havia estat un dels problemes, tot i que en un acte recent amb VilaWeb la va justificar. Però la difuminació d’un objectiu concret compartit per tot l’independentisme, amb una part del moviment reclamant diàleg i una altra confrontació, ha fet que l’Assemblea, tot i haver-se mantingut generalment coherent amb ella mateixa, hagi anat perdent la posició capdavantera del moviment i hagi vist afeblida l’hegemonia de la seva estratègia. Paluzie renega de la taula de diàleg, defensa la unilateralitat i mira de cenyir-se a reivindicar la independència.