10.01.2024 - 21:40
El president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, va arribar tard al dia de Reis, però l’endemà va regalar a les altes instàncies de la Unió Europea una de les sorpreses més inesperades: es presentarà a les eleccions al Parlament Europeu del 9 juny, i deixarà el càrrec si és elegit eurodiputat. És la primera volta, d’ençà del 2009, quan la presidència va deixar de ser rotatòria, que un president del Consell Europeu anuncia que deixarà les seves funcions abans d’exhaurir el mandat (el novembre de 2024, en aquest cas).
Michel, que és ex-primer ministre belga i prové d’una família de llarga tradició política, té gairebé garantit l’escó com a eurodiputat del Moviment Reformador (membre del grup liberal). Ara bé, més enllà de les ambicions personals, el seu anunci ha causat un terrabastall polític a Brussel·les i ha deixat les institucions europees en fora de joc. Per què? Si els estats membres no acorden un substitut abans de mitjan juliol, la presidència del Consell l’assumirà el dirigent més euroescèptic i pròxim a Moscou, Viktor Orbán.
És a dir, mentre no s’acordi un substitut, la presidència del Consell retornarà de manera interina al model anterior del Tractat de Lisboa (2009): la direcció de l’organisme anirà lligada de la presidència rotatòria de la UE. El primer de juliol, quan el primer ministre belga, Alexander De Croo, esgoti el seu torn, donarà pas a Orbán, que fa temps que boicota internament el bloc europeu. Recentment, a part dels atacs a la separació de poders a Hongria, ha posat entrebancs a l’ajut a Ucraïna i al procés d’adhesió a la UE.
La decisió de Michel li ha comportat una pluja de crítiques, però una de les més dures ha estat la de l’eurodiputada neerlandesa Sophie in ‘t Veld, que també és membre de la família liberal. “El capità ha abandonat el vaixell en plena tempesta. Si el teu compromís amb el destí de la Unió Europea és tan petit, quina credibilitat tens com a candidat?”, ha escrit a Twitter.
The Captain leaving the ship in the middle of a storm. If that is how little committed you are to the fate of the European Union, then how credible are you as a candidate? https://t.co/GGdNxeDRce
— Sophie in 't Veld (@SophieintVeld) January 7, 2024
A l’altra banda de la taula, l’ex-ministra de Justícia i cap de llista del partit d’Orbán a les eleccions europees, Judit Varga, ha fet mofa sobre la situació. En un piulet ha dit que “és divertit veure com els mitjans mainstream a Brussel·les entren en pànic” per la presidència del Consell Europeu. “Tenen por que Europa finalment tingui un líder?”, ha afegit.
It's funny to see the mainstream media in Brussels panicking on @PM_ViktorOrban temporarily taking over the #EUCO presidency during the #EU2024HU in case @CharlesMichel becomes an MEP. Do they fear that Europe would finally have a leader? 🤔 pic.twitter.com/AqFi7vCB7e
— Judit Varga (@JuditVarga_EU) January 8, 2024
És important la presidència del Consell Europeu?
La renúncia de Michel posa en qüestió la importància del càrrec i ha guanyat força la teoria que les seves competències les hauria d’assumir el president de la Comissió Europea. En aquest sentit, l’ex-president de l’eurocambra i actual ministre d’Afers Estrangers italià, Antonio Tajani, ha dit aquest cap de setmana que “molts estan d’acord” en la fusió de càrrecs, però ha advertit: “El canvi comportaria una revisió dels tractats, fet que pot desanimar el començament de qualsevol discussió.”
La presidència del Consell no és una figura simbòlica i buida de contingut. És un dels càrrecs més importants dins l’arquitectura de la UE –dotat d’un sou molt suculent que supera els 20.000 euros mensuals– i és l’encarregat d’impulsar els treballs de l’òrgan que representa els caps d’estat i de govern de la Unió, sempre en coordinació amb la Comissió Europea. A més, té la funció de mediar entre els estats i de representar la UE en política exterior.
Els estats membres volen evitar que Orbán, que fa anys que és una font de problemes, gestioni l’agenda de treball del Consell –és a dir, les seves prioritats polítiques– i faci de mediador en cas de conflicte. El 27 i 28 de juny són dos dies que estan marcats de color vermell en els calendaris de la cúpula de la UE perquè es farà l’última reunió del Consell abans de la constitució del nou Parlament Europeu.
Encara falten mesos, però la rumorologia a Brussel·les no para de créixer, i mitjans com Politico i Financial Times han publicat alguns noms de possibles substituts de Michel. Entre els polítics en actiu, hi ha Pedro Sánchez i la primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen, tot i que també ha guanyat força Mario Draghi, que ha deixat la primera línia després d’haver presidit el Banc Central Europeu i d’un breu mandat com a primer ministre d’Itàlia. Anteriorment, abans del moviment de Michel, havien sonat com a substituts António Costa –ara llastrat per l’escàndol que li ha costat el govern de Portugal– i Mark Rutte, que té els ulls posats en la secretaria general de l’OTAN.
De fet, una font diplomàtica de Politico ha volgut treure importància a la situació que s’obre amb la renúncia de Michel. “L’última vegada, el 2 de juliol, estava tot fet”, diu, en referència que el 2019 no es van encallar les negociacions després de les eleccions i les grans famílies polítiques es van repartir de seguida tots els grans càrrecs (les presidències de la Comissió, del parlament, del Consell Europeu i l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers exteriors). Ara bé, enguany, l’auge de l’extrema dreta en les eleccions podria distorsionar i dificultar aquestes negociacions.
Què ambiciona Charles Michel?
Michel només ha dit que es presenta a les eleccions al Parlament Europeu, però els mitjans belgues donen per fet que l’ambició real no és un seient al plenari, sinó un càrrec de més entitat i poder. En aquest sentit, s’especula que l’ex-primer ministre belga podria ser el candidat dels liberals a la presidència de la Comissió Europea, tot i que és francament difícil que aconsegueix de substituir Ursula von der Leyen, tenint en compte poden perdre pes –ara són tercera força– a favor de l’extrema dreta.
Segurament, furtar el càrrec a Von der Leyen seria una gran satisfacció per a Michel. Els dos dirigents no tenen una bona relació i procuren d’evitar-se tant com poden, tot i que tenen el deure institucional de coordinar-se. Aquesta relació tòxica va quedar patent amb l’anomenat sofagate, quan en una visita a Ankara, el 2021, Recep Tayyip Erdogan va menystenir Von der Leyen i la va fer seure en un sofà. Michel no va dir res i es va asseure en una cadira al costat del dirigent turc.
Tanmateix, el més probable és que el PP europeu conservi la presidència de la Comissió Europea, tot i que Von der Leyen encara no ha dit si vol repetir. Amb aquesta porta gairebé tancada, la premsa belga especula que Michel també acceptaria de ser president del Parlament Europeu –en aquesta legislatura se l’han repartit els socialdemòcrates i els populars– i, en menor grau, el comissari belga, en substitució de Didier Reynders.
Segons Politico, Reynders, que és del mateix partit que Michel, aspira a ser secretari general del Consell d’Europa –ja ho va intentar el 2019–, l’organisme internacional que defensa els drets humans i la democràcia en cooperació amb els estats d’Europa. De totes maneres, la sortida de Reynders de la Comissió no obre, necessàriament, la porta a Michel. Per què? El mateix dia que es fan les eleccions europees també n’hi ha al parlament belga, de manera que els equilibris de poder intern poden fer necessari que l’eurocomissari no sigui del Moviment Reformador.
