08.10.2016 - 11:24
Una vegada, ja fa temps, vaig llegir una prosa de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà que parlava de com n’era d’olorosa la literatura de Mercè Rodoreda. Era un capítol d’El llibre de l’any. Com que en aquell moment tenia la intenció d’escriure un reportatge sobre l’olfacte, m’hi vaig posar en contacte. L’escriptor em va explicar que feia anys que guardava en una carpeta fragments de la literatura universal on s’evocaven algunes olors (i pudors).
Temps després, quan em van fer l’encàrrec d’idear i coordinar un seminari dels Juliols de la UB, sobre Vi, alimentació i paisatge, vaig recordar aquell interès d’en Vicenç Pagès Jordà i li vaig proposar que participés en una sessió sobre els sentits, parlant de les olors en la literatura. I va acceptar. I la va fer. I després vam publicar un primer recull d’aquests fragments a la revista Papers de Vi (núm. 36, Verema 2015) i enguany, hem publicat una segona part a la mateixa revista (Papers de Vi, núm. 42, Verema 2016).
Hi descobrim coses curiosíssimes. Per exemple, tornant a Mercè Rodoreda, a La plaça del diamant, diu Pagès Jordà:
«Una de les emanacions més remarcables és la que es produeix amb l’arribada de la República: “Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia.”»
I d’altres:
«Steve Toltz, a Una part del tot, escriu: “La seva habitació petita i escassament moblada feia olor d’una combinació de pell de taronja cremada i galta de vella a qui et veus obligat a fer un petó en una reunió familiar.”»
A Moby Dick de Herman Melvilles:
«Tots els òrgans i les propietats de la balena són desmesurats: també la pudor. Melville escriu que l’alè de la balena és capaç de trastocar el cervell de qui l’entoma, i s’esplaia entorn del greix de balena socarrimat: “És una sentor inenarrable, ferotge, hindú, com la que s’amaga per tots els voltants d’una pira funerària. Put com la banda esquerra del dia del Judici; és una evidència de l’abisme”.»
El món del vi, que té en l’olfacte un dels seus grans camins d’expressió juntament amb el gust, en pot aprendre molt de la literatura per adjectivar les aromes dels vins. En el talent de trobar la metàfora justa també radica la grandesa dels sommeliers. Josep Roca en sap un fum. Ferran Centelles també és dotat d’aquesta gràcia. Això els hi confereix color, sorpresa i exactitud, capacitat d’evocar i de transmetre als altres la seva experiència gustativa. O com ho viu Joan Gómez Pallarès, que ens convida a explorar el món del vi com un fet cultural, de memòria quàntica, d’entendre que un vi va més enllà del gaudi, perquè et connecta amb el món i amb records, emocions, sensacions que portes i que a l’hora del tast has de convocar perquè surtin. Gómez Pallarès ho diu així: “Hem de convocar tot el que tenim a la memòria per viure i veure tot el que trobem en cada vi. Cadascú ha d’explorar a la seva màxima capacitat, perquè ningú pot substituir la memòria d’un altre. Treballant i practicant la memòria gustativa i sensitiva ho actives tot.”
Precisament això em porta a una exposició que es pot veure a Can Manyé Espai d’Art d’Alella, Olor de vinya d’Alella (fins al 9 d’octubre). És una proposta que mostra algunes peces de la col·lecció del químic i perfumista Ernesto Ventós. Ell, que és sordmut, concentra la seva potencialitat sensitiva en l’olfacte. Fa temps que va començar una col·lecció de peces d’art contemporani, que té la peculiaritat de triar en funció de les olors que li transmeten. No tria les obres només per la vista sinó sobretot per quines aromes li evoquen. Alhora, abans de comprar la peça, Ventós sempre demana a l’artista que faci una petita reflexió sobre el sentit de l’olfacte, que li escrigui una idea d’olor, aportació molt valuosa, que podem llegir acompanyant les obres i que ens aporten reflexions de gran valor, perquè provenen d’artistes contemporanis com Perejaume, Antoni Muntadas, Pere Noguera, Cristo o Albert Oehleu.
L’exposició Olor de vinya d’Alella per primera vegada mostra també obres de NASEVO, el vessant artística d’Ernesto Ventós, que elabora peces on el nas és la forma protagonista. Però la singularitat que conté aquesta mostra és que, per a cadascun dels quatre àmbits del relat expositiu (territori, clima, sauló, mar), Ventós ha creat una essència que els evoca. La força de mirar una obra plàstica tot estimulant l’olfacte amb una essència que s’hi connecta potencia la capacitat sensorial d’una manera nova. Les associacions mentals i emocionals es multipliquen, i queda adobat el terreny de la sinestèsia.
I tornant a la literatura, no me’n puc estar de transcriure un fragment d’una novel·la que aquests dies em té atrapada i que, si en Vicenç Pagès Jordà encara no ha guardat a la carpeta, li brindo amb molt de gust. Es tracta de la literatura sensitiva que desplega Per Petterson a Sortir a robar cavalls (traducció de Carolina Moreno, Club editor 2016):
«Vam sentir l’olor de tifa de cavall i molsa molla, i vam respirar la fragància , dolça i intensa, embolcallant, d’alguna cosa que era més gran que nosaltres i tot el que poguéssim abastar, una cosa que ens superava: l’olor del bosc que s’entenia sense límit cap al nord, entrava a Suècia, seguia fins a Finlàndia i arribava a Sibèria, un bosc dins el qual podies fer-te fonedís i encara que tot un exèrcit el pentinés durant setmanes no tindria ni la més mínima possibilitat de trobar-te. Segurament no deu ser tan terrible, vaig pensar, desaparèixer aquí dins; però no estava segur de pensar-ho seriosament.»
