03.09.2015 - 06:00
Oliver Sacks va aconseguir un gran renom mundial gràcies al fet que als seus escrits convergien dos trets particulars provinents del seu doble paper de metge i escriptor: centrar-se en pacients indviduals (en comptes de grans grups) i mostrar una profunda empatia.
Aquestes característiques úniques són la base de la contribució que el famós neuròleg (que diumenge es va morir de càncer a vuitanta-dos anys) va oferir per a la comprensió entre el gran públic de la medicina.
Com cap altre escriptor, va mostrar als lectors com un metge compassiu pot tractar els pacients més incompresos i marginats mitjançant l’accés als seus misteriosos mons interiors.
Gent per damunt de xifres i dades
Els científics que estudien quadres neurològics com ara els del Parkinson, sovint ho fan a través de centenars o milers de pacients, en cerca dels trets comuns que els puguin encaminar cap al nucli del trastorn.
Com més pacients hi hagi en un estudi, més evidències tindran els científics per a treure conclusions generals sobre una malaltia. Un sol cas, en canvi, és vist com l’evidència més feble.
Però Sacks, en canvi, veia la naturalesa de la neurociència escrita en la vida dels seus pacients concrets. I va reproduir aquelles vides en forma de prosa ben viva.
El Dr. P, el personatge del mateix nom a ‘L’home que va confondre la seva dona amb un barret’, no era una abstracció generalitzada. Era un home encantador, cantant i professor de música.
Però un gran tumor o un procés degeneratiu a la part visual del cervell li impedia de reconèixer objectes. Quan Sacks li va dir que es posés un barret, va agafar el cap de la seva dona…
A través d’un procés gradual d’observació i de reflexió, Sacks mostrava als lectors com el Dr. P recorria a la música per a navegar pel món: només podia dur a terme tasques, com ara vestir-se, si es cantava a si mateix en veu baixa…
L’enfocament de Sacks en la descripció detallada de casos particulars també el diferenciva d’uns altres científics escriptors. ‘Breu història del temps’, de Stephen Hawking, i ‘The Ancestor’s Tale’, de Richard Dawkins, són exemples de llibres que presenten extenses narratives, que tenen lloc al llarg d’eons de temps.
Sacks, per contra, va optar per la descripció viva de la vida individual.
Per ell, era alhora mètode científic i recurs literari. La conseqüència més gran va ser que llibres de ciència populars van esdevenir vies de transmissió original d’evidències i idees científiques a grans audiències.
Penetrar en el cervell
La segona característica en què es basava el seu èxit com a metge i escriptor era la seva empatia extraordinària.
Com va escriure ell mateix a ‘Un antropòleg a Mart’:
‘La realitat dels pacients, la manera com ells i els seus cervells construeixen els seus propis mons, no es poden comprendre en la seva totalitat a partir de l’observació del comportament, des de l’exterior.‘
Per fer-ho, necessitava infiltrar-se en la seva consciència. Necessitava veure el món com ells. Necessitava entendre’ls des del seu interior.
En un capítol, Sacks ens presentava el Dr. Carl Bennett, un cirurgià amb la síndrome de Tourette. Sacks anava fins a casa seva i a l’hospital on treballava, a British Columbia, on va ser testimoni dels tics i espasmes incessants que tenia a casa i, paral·lelament, a la compostura impecable que mostrava a la sala d’operacions.
Sacks demostrava als lectors com les manifestacions de la síndrome desapareixien quan assumia el paper de cirurgià i es dedicava a la rutina rítmica de la cirurgia.
Personalment em vaig identificar amb aquesta tècnica i, en certa manera, Sacks em va diagnosticar a través de la ciència popular. Remenant en una llibreria quan era estudiant, em vaig trobar fullejant el llibre ‘Migranya’ de Sacks, publicat per primera vegada el 1970. Hi vaig llegir descripcions de pacients amb aquest mal. Hi vaig veure a través de dibuixos de gent que tenia migranya com els afectava la visió al començament d’un mal de cap en augment.
Durant anys, vaig patir aquells mateixos (i inexplicables) mals de cap, les mateixes alteracions visuals (línies en zig-zag davant meu, la meitat de la visió borrosa).
Sacks havia descrit la meva experiència a la perfecció, des de l’interior.
The New York Times una vegada va qualificar Sacks de ‘una mena de poeta llorejat de la medicina contemporània’. Però aquella descripció, per mi, no descrivia perfectament l’habilitat diferenciadora de Sacks de moure’s entre el rol de metge i d’escriptor, posant els individus al centre de la medicina i la comprensió d’un sol pacient alhora objectivament i subjectivament.
El pròleg de ‘Un antropòleg a Mart’ descriu la seva tasca molt millor. Sacks hi explicava que va renunciar una gran part de la seva feina a l’hospital per a visitar pacients allà on vivien, a través de ‘serveis a domicili a les fronteres més llunyanes de l’experiència humana’.
La seva singular sensibilitat com a metge i escriptor explica per què s’imprimeixen encara un milió de còpies dels seus llibres als EUA. I per què uns altres escriptors continuaran llegint-los i fent-los servir de model per a futures incursions en la condició humana.
Article de Declan Fahy, professor de Comunicació a la Dublin City University, publicat originalment a The Conversation.
