Oleguer Presas: “No em presento mai com a ex-jugador del Barça, no té valor”

En l’època de Frank Rikjaard, els jugadors del Barça arribaven al Camp Nou en cotxes de luxe, però Oleguer Presas i Renom (Sabadell, 1980) hi anava sempre amb la seva furgoneta Volkswagen Califòrnia. Presas va ser un futbolista singular. Afí a l’esquerra independentista, no va amagar mai els seus ideals polítics. Va destinar part dels seus guanys a finançar projectes en defensa del català, com la Bressola i Escola Valenciana. El 2005, va rebutjar la trucada de la selecció espanyola perquè no s’hi sentia representat. L’any 2007, Kelme li va retirar el patrocini per haver denunciat la situació del pres basc Iñaki de Juana Chaos.

Deu anys després del seu debut com a professional, es va retirar del futbol a una edat primerenca havent guanyat amb el Barça la Lliga de Campions com a títol més destacat. En aquell moment, va decidir d’allunyar-se del món del futbol d’elit i d’aleshores ençà guarda un perfil discret, tot i que ha participat en llistes electorals de la CUP Barcelona i la Crida de Sabadell.

Què se n’ha fet, d’Oleguer Presas? L’ex-blaugrana forma part d’un projecte social i esportiu autogestionat a Sabadell que vol revertir les dinàmiques tòxiques del futbol convencional: fa d’entrenador a l’Escola de Futbol la Caserna, on entrena uns quants equips que, en total, sumen més d’un centenar d’infants i joves.

—Tinc entès que el projecte futbolístic us el van suggerir els veïns implicats en l’espai la Caserna. Com va sorgir tot plegat?
—La plataforma veïnal Recuperem la Caserna va recuperar l’immoble de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, que feia anys que era tancat, i li va donar un ús comunitari per a cobrir les necessitats del barri. Quan els veïns es reunien, els fills, d’una manera natural, es posaven a jugar a futbol al pati de la caserna. Vam parlar-ne un temps amb els pares i va sorgir la idea de fer una escola de futbol autogestionat. Les famílies van assumir la part organitzativa, com ara buscar partits amistosos i demanar les equipacions. Jo vaig entomar la part més tècnica, la dinamització dels entrenaments.

—En què us diferencieu d’una escola d’un club de futbol convencional?
—Per a nosaltres, és molt important la manera d’entendre l’esport. Molts clubs han abandonat la part humana del futbol. Ens en diferenciem en tres factors. Primer, l’autoorganització. No som un espai per a aparcar els nens, sinó que tothom s’hi implica i és partícip dels valors que volem transmetre als infants. Segon, l’accés és lliure. La capacitat econòmica, el gènere i el nivell tècnic són limitants per a entrar a un equip de futbol. Nosaltres creiem que tothom hi ha de tenir cabuda. I per últim, ens oposem a l’obsessió pel rendiment. Donem més importància a la part humana que al resultat.

—Els nens són conscients que tenen un entrenador que ha guanyat una Champions League amb el Barça?
—Alguns ho saben, potser perquè les famílies els ho han explicat. També n’hi ha d’altres que no. Però jo no em presento mai com a ex-jugador del Barça, crec que no té valor. La meva visió no és millor que cap altre per ser qui sóc.

—Teniu un gran desafiament entre mans: eradicar el masclisme, el racisme i l’homofòbia del futbol.
—Nosaltres treballem molt els valors socials i lluitem perquè al nostre espai no hi hagi aquestes dinàmiques. Però a gran escala és difícil d’eliminar la discriminació del futbol, perquè la societat és masclista, homòfoba i racista. L’esport és un reflex d’això.

—Què s’ha de fer com a entrenador quan hi ha aquesta mena de conductes?
—S’hi ha d’intervenir. Els entrenadors del futbol base tenim una responsabilitat formativa i això no es diu prou. Es creu que és una cosa secundària, però és molt important. Sembla que l’únic que importi siguin les correccions tàctiques. Els entrenadors també som formadors.

—El futbol ha estat tradicionalment un esport d’homes. En el vostre cas, aneu aconseguint que s’hi apuntin nenes?
—He de dir que no hem assolit la paritat, però en tenim unes quantes. Treballem perquè sigui un espai amable per a totes les persones que hi vulguin participar. Volem fer un espai tan inclusiu com sigui possible en tots els sentits.

—Des que us retireu fins que entreu en aquest projecte passen vuit anys, allunyat dels focus mediàtics. Necessitàveu una pausa del futbol?
—Sí, em calia una pausa. Em vaig retirar amb ganes d’allunyar-me de tot allò que envolta el futbol professional: els focus mediàtics, la rutina futbolística, el fet de ser una persona coneguda… Volia passar a ser una persona una mica més invisible. I a part d’això, hi havia moltes coses que no podia fer. Amb el pas del temps, m’adono que el futbol és una part important de la meva vida i és un esport que em fa gaudir. Ara el projecte de la Caserna m’omple. Continuo vinculat al futbol d’una manera social, amb què em sento molt identificat.

—Vau ser futbolista professional, però sou molt crític amb el futbol d’elit. Com us ha influït això a l’hora d’impulsar el projecte?
—Evidentment, passar pel futbol professional et dóna una experiència, però jo ja tenia una visió crítica sobre determinats temes de la societat. Ara bé, haver vist companys angoixats a final de temporada i haver viscut les dinàmiques del futbol base m’ha influït. M’ha fet pensar que les coses s’haurien de fer diferent.

—I no teníeu contradiccions?
—I tant que en tenia. I també en tinc ara. Crec que són positives, perquè la incomoditat ens fa pensar i ens fa avançar.

—Què en penseu, del futbol professional d’avui dia?
—El futbol fa anys que és un negoci, un espectacle, focalitzat a fer beneficis econòmics. Els afeccionats ja no són afeccionats, són espectadors. Els socis ja no són socis, són consumidors del club. Tot gira entorn dels diners.

—Com a futbolista, no us vau amagar mai de les vostres conviccions polítiques. Vau sentir que la premsa us atacava per aquest motiu?
—Sí, però no em va sorprendre. Jo em mostrava tal com era i n’assumia les conseqüències. No ho feia ni per agradar ni per desagradar ningú. Vaig rebre reaccions negatives, però també molt de suport. Sí que tinc clar que els futbolistes han de poder posicionar-se políticament si ho veuen oportú.

—Què en penseu de la cantarella de no “barrejar futbol i política”?
—És una eina que utilitzen els dirigents del futbol modern per a continuar en el poder, perpetuant la seva ideologia i les seves polítiques. Tot allò que se surti de l’statu quo s’intenta de silenciar. Cal ser francs. Que hi hagi un cap d’estat en un partit de futbol és política. Que el mundial es jugui a Catar o que una empresa determinada patrocini una competició també és política. No són decisions innocents.

—La Caserna és barreja de futbol i política?
—Absolutament. Tenim clar que fem política, tot i que no representem cap partit. Incidim en l’entorn sobre el qual vivim i hem decidit assembleàriament que volem fer una ciutat on es pugui viure més bé, més pacificada, on els infants puguin jugar.

—Creieu que el Barça va estar a l’altura de la situació l’octubre del 2017?
—Jo no era al Barça ni tampoc conec la realitat concreta de com es va viure dins el club. Puc explicar la meva sensació des de fora. Personalment, m’hauria agradat veure una entitat esportiva més posicionada amb els interessos d’una societat que volia votar i decidir sobre el seu futur. També esperava una mostra de rebuig rotund en contra les actuacions de repressió policial.

—Veieu els partits del Barça?
—De tant en tant…

—Però no us hi va la vida.
—No.

—Veureu el Mundial de Catar?
—No.

—Per militància?
—En realitat, no m’han interessat mai gaire, els mundials. He estat sempre del Barça i m’ha interessat el Barça. No he seguit la selecció espanyola i no hi tenia vincle. No he entrat mai en la dinàmica de mundials i seleccions.

—I què en penseu, del fet que es jugui a Catar?
—És un fet denunciable, perquè és l’emblanquiment d’un règim i d’uns valors a partir d’un esdeveniment esportiu. No és la primera vegada que passa. No hi ha cap estament important que s’hi oposi i hi ha molt poques veus crítiques. És una llàstima i em genera rebuig.