Oksana Daniltxenko: “Els soldats russos disparaven als cotxes o a la gent que caminava”

Oksana Daniltxenko i el seu marit Igor viuen la fugida de la guerra per etapes. Sempre conduint cap a l’oest. L’última setmana de febrer se’n van anar de casa, a Kíiv. Després de passar sis dies en un poble al centre del país, ara s’han instal·lat a prop de la frontera amb Romania. Familiars seus, amb criatures, segueixen la ruta cap a la frontera, però ella no se’n vol anar sense l’Igor, que ho té prohibit per si és cridat a files. Oksana, de vint-i-sis anys, és jurista i treballa a la Federació d’Handbol d’Ucraïna. De fa dues setmanes, viu en un estat d’alerta permanent i en un èxode continu. Ara vol ajudar familiars i amics, mitjançant diversos grups de Telegram que els mantenen connectats amb gent d’Ucraïna i també de Catalunya. La vinculació amb el nostre país li ve des de fa vint anys, amb l’associació que ajuda infants de l’àrea de Txornòbil, d’on ella és originària. Parla un català perfecte i ens atén per Skype des d’una residència on han estat acollits.

—Sou a l’oest d’Ucraïna, però sou de Ivànkiv –a prop de Txornòbil–, una de les primeres ciutats ocupades pels russos.
—Ivànkiv està bastant malament des del principi, perquè és a prop de Bielorússia. És en el camí que han utilitzat els russos per a la invasió. Molta gent és als refugis i no pot sortir. Estan sense gas, ni llum ni aigua. Els meus pares i més familiars hi són. Els meus pares van estar sis dies al seu bloc de pisos, però van anar al refugi perquè a la teulada de casa hi havia incendis i no hi havia ni policia, ni bombers que els poguessin ajudar. Quan una zona és ocupada, queda totalment deserta. Juntament amb més veïns van anar a un refugi, però el meu sogre els va anar a buscar i els ha portat a casa seva. Això també era perillós, perquè els soldats russos disparaven als cotxes o a la gent que sortia caminant. Molts pisos han estat destruïts, totalment enrunats. Fa mes de dos dies que Ivànkiv i els pobles del voltant no tenen cap connexió perquè hi han destruït les torres de comunicació. Jo fa dos dies que no puc parlar amb els meus pares. L’única informació m’arriba del govern de la ciutat una vegada el dia perquè ho envien per ràdio.

—Com és el dia a dia en un territori controlat?
—Totes les botigues estan tancades, però n’hi ha que obren dues hores el dia perquè la gent pugui comprar.  La majoria de gent passa tot el dia al refugi. Es veuen militars i tancs russos pel carrer. Fa uns quants dies uns russos van entrar al bloc de pisos dels meus pares per buscar homes joves i es van emportar quatre nois. Ningú no sap on han anat i ni per a què els volien. No van agafar gent gran sinó homes físicament forts.

—Quin dia us en vau anar?
—Nosaltres vivim a Kíiv. Fèiem vida normal, treballàvem i fèiem plans. Sí que sentíem les amenaces de Putin, però no ens podíem pensar que això arribés fins a aquest punt. El dia 24 de febrer a la nit, el meu sogre va trucar al meu marit i ell no va veure la trucada. Després em va trucar a mi. Dormíem i ens va despertar. Ens va dir: “Ja som en guerra. No ho heu vist?” Ens vam espantar molt i vam començar a preparar la documentació per si ens n’havíem d’anar corrents. De matinada, vam mirar les notícies i encara no sortia res a internet, però al cap d’una hora ja ho van començar a dir. Aquell primer dia van dir que bombardejaven només els objectius militars, però era mentida. Perquè disparaven a tot arreu: blocs de pisos, cases, col·legis, guarderies, etc.

—Després d’aquella trucada què va passar?
—En aquell moment tampoc no imaginàvem que seria tan greu i pensàvem que potser hi hauria una solució i s’acabaria ràpidament. Però l’endemà molta gent va començar a treure diners del banc. Hi havia moltes cues als bancs i a les farmàcies. Tothom comprava molt menjar. Nosaltres teníem pensat d’anar a Ivànkiv, perquè ens semblava que era un lloc més segur que la capital, però vam veure que els russos entraven per allà. Aquell mateix dia va haver-hi molts bombardejos a Kíiv i vam passar una nit horrible. Per això l’endemà vam decidir agafar el cotxe i anar cap a l’oest, perquè vam veure clar que a Kíiv podíem quedar aïllats. Vam agafar dos pantalons i dues camises, el passaport i diners i vam marxar. Hem estat amb uns familiars del meu marit al centre d’Ucraïna, a uns 115 quilòmetres de Kíiv. Allà ja s’estava més tranquil. Hem passat una setmana amb els familiars de l’Igor. Amb la seva cosina i la seva filla i una amiga de la seva cosina i el seu fill. Aquests últims dies vam sentir mots avions militars al costat i vam decidir de tornar a marxar més cap a l’oest.

—Us voleu instal·lar aquí a prop de la frontera amb Romania?
—Nosaltres volem llogar un pis, però hi ha moltíssima demanda i quan surt un pis per llogar, al cap d’un minut ja l’han reservat. És molt difícil de trobar res.

—Ara a què dediqueu el temps?
—Tota la nostra activitat professional s’ha aturat. Jo intento fer cartes de la Federació d’Handbol adreçades als comitès europeus. Tot el dia seguim les notícies. Tots els canals d’Ucraïna emeten les mateixes notícies. Pels grups de Telegram ens anem informant i fent gestions per a ajudar la gent.

—Teniu previst de sortir del país?
—Tenim la intenció de quedar-nos aquí, tot i que també entenem que és perillós. Nosaltres tenim família a Catalunya que ens espera. Tenim amics a Polònia que també ens esperen.  Ara deixen sortir del país les dones amb criatures i les dones soles, però no els homes de 18 a 60 anys. El meu marit no podrà sortir. I jo no me’n vull anar sense ell. De moment, ell pot estar a casa perquè encara no l’han cridat.

—Què creieu que podem fer des d’aquí?
—Nosaltres demanem a l’OTAN que tanquin l’espai aeri sobre Ucraïna. Almenys els coets i bombes de Rússia no podran actuar i no tindrem tantes cases destruïdes ni tant morts. Defensar-nos a terra és més fàcil que si tenim atacs aeris. Sobretot demanem que en parleu. No deixar-ho. Tenim por que si això dura mesos, la gent se n’oblidi i continuï fent la seva vida normal. És important de no deixar Ucraïna sola en aquest conflicte. Si els russos ataquen les centrals nuclears, no afectarà Ucraïna i prou, sinó tot Europa. Els mitjans de comunicació russos diuen que el nostre president se n’ha anat del país i ens ha deixat sols, però això no és cert.

—Com a nena de l’àrea de Txornòbil, heu vingut molts anys a fer estades a Catalunya. Continueu connectada amb la gent de l’associació i altres familiars?
—Sí. Estem connectades diàriament. Vaig venir a sis anys gràcies a l’associació Vallès Obert, que ara es diu És per a Tu. La meva família és de Granollers.