Okinawa, l’illa del Japó que fa poc no ho era

A cinc-cents quilòmetres de l’arxipèlag principal del Japó hi ha unes petites illes paradisíaques. Per a molts, aquestes platges d’aigua turquesa conformen un paisatge desconegut del gegant asiàtic, amb unes diferències que van més enllà de l’estètica. La cultura d’ací no és la mateixa que l’hegemònica japonesa. Avui l’ambient no s’assembla gens al que es respira a la resta del país. A Okinawa hi ha gent que fa tard, els conductors tenen una conducció més agressiva i el 8% de la prefectura és ocupat per bases militars nord-americanes. La història recent d’aquestes illes s’ha escrit amb sang. De fet, molts veïns miren amb recel cap a la Xina i temen que pugui tornar a arribar un conflicte armat en aquestes tranquil·les latituds en un futur no gaire llunyà.

La prefectura d’Okinawa engloba 160 illes, de les quals sols 44 són habitades. N’hi ha prou d’estar-hi unes quantes hores per veure que el tarannà a les ciutats és molt més relaxat i la gent molt més oberta de ment. Hi ha treballadors que canten contents mentre venen sucs de fruita i homes d’edat avançada vestits amb camises de flors passejant per la platja. Els veïns se saluden i xerren pel carrer. És una cara del Japó inversemblant.

Aquest conjunt d’illes és a cent quilòmetres mal comptats de Taiwan. Amb tot, no ha format mai part de la Xina. Al segle XV s’hi va crear el regne de Ryukyu, que va ser reconegut per la valentia dels mercaders que hi vivien, que travessaven la mar fins als veïns gegants per comerciar. Tant la Xina, de sempre, com el Japó, d’ençà del segle XVII, el consideraren un estat vassall que els havia de pagar imposts. Però ningú no va envair mai aquestes illes. Fins l’any 1872.

L’emperador japonès Meiji va declarar unilateralment l’annexió del regne Ryukyu, que s’acabà convertint en la prefectura d’Okinawa, el nom de l’illa més gran. El rei va ser enviat a Tòquio, on va viure amb totes les comoditats fins que morí, el 1901. Amb ell, els vestigis de la identitat cultural de les illes s’esvaïa.

Però si un esdeveniment marca la història recent d’Okinawa és la Segona Guerra Mundial. El 1945 es va lliurar ací l’última batalla amb els Estats Units, la més sagnant. Quan l’imperi japonès va veure que perdia, va matar els habitants d’Okinawa o els va forçar a suïcidar-se, amb el pretext que no podien caure en mans enemigues. Es calcula que van morir més de cent mil civils, una tercera part de la població. Molts diuen que aquella barbàrie fou la justificació del govern nord-americà per llançar les bombes atòmiques de Nagasaki i Hiroshima pocs dies més tard.

Quan els americans van haver guanyat, els habitants d’Okinawa, que eren indígenes d’una ètnia i una cultura diferent, van ajudar-los a identificar els soldats japonesos que es feien passar per civils. Era molt simple: n’hi havia prou de parlar-los en la llengua local en els interrogatoris. Si no sabien respondre, eren japonesos vestits amb la roba tradicional de les illes Ryukyu.

Després de la guerra, l’arxipèlag va restar sota control americà, situació que l’exèrcit va aprofitar per construir-hi un munt de bases militars. Finalment, el 1972 els Estats Units van tornar Okinawa al Japó, però encara avui el 70% de bases del país són en aquestes illes que ocupen menys de l’1% del territori total del Japó. Perquè aquest indret té una gran importància geopolítica.

Un poble dividit

Durant la meva estada a l’illa d’Okinawa, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb dotzenes de persones que hi viuen. D’una banda, vaig poder comprovar que gran part dels habitants prové d’unes altres parts del país, de manera que s’hi produeix una assimilació semblant a la que hi hagué a Hokkaido amb els ainus segles enrere. D’una altra banda, vaig trobar-me amb disparitat d’opinions sobre les bases militars americanes, que a l’illa principal ocupen el 25% de la superfície.

Històricament, gran part de la població havia estat contrària a la presència militar dels Estats Units. Molts fins i tot creien que les illes de Ryukyu havien de tornar a ser independents. L’oposició a les bases militars es queixava de l’impacte que tenia en la vida dels habitants. Hi havia molt soroll, ocupaven territori que ancestralment els pertanyia i la presència de tants nord-americans alterava el dia a dia dels veïns. El 1995, un esdeveniment va acabar de posar aquesta situació en el punt de mira nacional i internacional.

Tres soldats americans van llogar una furgoneta, van segrestar una nena de dotze anys, la van lligar, la van emmordassar i la van violar. Aquells fets van indignar els japonesos. I encara els indignà més la reacció del comandant de la regió, Richard C. Macke, que en una conferència de premsa per a parlar de l’escàndol va dir: “Crec que va ser completament estúpid. Pel preu del lloguer del vehicle, podrien haver aconseguit una noia [prostituta].” Aquelles declaracions li van “costar” la jubilació anticipada.

Aquests darrers anys, els dos governs han acordat de resituar algunes bases d’Okinawa a la resta del país, però, així i tot, els veïns creuen que l’operació no va prou de pressa. Per una altra banda, n’hi ha molts que ja no veuen tan clar que sigui bona idea deixar de tenir tanta presència militar. “Tenim por dels xinesos –em va dir un home d’uns quaranta-cinc anys–. Si cau Taiwan, creiem que després vindran cap a nosaltres.”

Si bé les illes de Ryukyu no formen part de les disputes territorials xineses, sí que és veritat que el president Xi Jinping ha fet esment d’aquest conjunt d’illes dues vegades, una el 2013 i una altra aquest estiu passat. Totes dues vegades n’ha parlat al diari oficial del Partit Comunista, el People Daily’s. Les seves intervencions poden semblar simples apunts històrics, però també es pot interpretar que qüestionen la situació actual de l’arxipèlag. Per a alguns, deixen entreveure que potser considera que la Xina hauria de tenir-ne la sobirania per haver tingut l’antic regne de Ryukyu com a estat vassall durant la dinastia Ming.

Tot plegat és una situació que no passa per alt als habitants d’Okinawa, com més va més homogeneïtzats amb la resta del Japó. Dels diversos idiomes que es parlaven a les illes, només continua viva la variant d’Okinawa, amb menys de 100.000 parlants nadius. La majoria, per sobre de la cinquantena. Ací, val a dir-ho, és un dels llocs del planeta on és més habitual passar dels cent anys.

La llengua no s’ensenya a les escoles ni es fa servir en el dia a dia, de manera que perilla greument d’extingir-se. De fet, ni tan sols es reconeix oficialment sinó com un dialecte, i els nadius d’Okinawa tampoc no són considerats indígenes. De mica en mica, les illes s’assimilen al Japó sota la mentida nacional que l’èxit del país s’explica gràcies al fet que a la nació nipona hi ha una única ètnia i cultura.

Això, lògicament, també va fent canviar les ideologies polítiques dels residents, que abans tendien més a considerar favorablement l’amistat amb la Xina i, fins i tot, tenien la percepció que les illes de Ryukyu havien de tornar a ser independents. Tot aquest procés demostra l’èxit de les polítiques d’assimilació del Japó amb tan sols cent cinquanta anys d’annexió de l’antic regne mercant.

Ara, Okinawa continua essent un lloc on es pot desconnectar. No solament per les platges fantàstiques que ofereix, sinó perquè molts asseguren que ací no hi ha la rigidesa ni la pulcritud extremes característiques del Japó. La personalitat dels habitants i la seva manera de fer és més aviat una barreja de les dels seus conciutadans japonesos, amb un toc occidental i la clara influència autòctona dels aborígens de l’arxipèlag. Una combinació única al món i agraïda per japonesos i visitants.