Oihana Goiriena: “Sento ràbia pels serveis secrets espanyols”

El periodista Pablo González fa gairebé dos mesos que és empresonat a Polònia. Tot i ser un estat de la UE, és sotmès a un nivell d’incomunicació gairebé total. La seva família encara no ha pogut parlar amb ell i la seva defensa legal, a càrrec de Gonzalo Boye, té entrebancs constants per a contactar amb l’advocat d’ofici. És acusat d’espionatge i de formar part dels serveis secrets russos. Per tot això, podria enfrontar-se a una pena de presó de deu anys. Hem parlat per videotrucada amb Oihana Goiriena, parella de Pablo González. Coordina les protestes perquè el seu cas no caigui en l’oblit.

—Quina va ser la darrera vegada que vàreu parlar amb Pablo González?
—El 28 de febrer al matí. Va ser ell qui em va trucar per avisar-me que estava detingut i que li notifiqués a l’advocat i a la seva mare. Va ser molt ràpid. Em va dir que estava bé, que fins i tot li havien donat cafè, i que feia tres hores o hores que estava detingut. Eren les set del matí.

—I d’ençà d’aquell dia no heu tornat a parlar amb ell?
—No.

—Què vàreu fer, aleshores?
—Intentar de contactar amb l’advocat i no entrar en pànic. Com que feia poc que també havia estat retingut a Ucraïna, potser per això no ho vaig veure tan greu com al final ha acabat essent. Però estava nerviosa perquè mai no m’havia pensat que el podrien detenir. Sí que havia temut que li passés alguna cosa, perquè viatja molt. A Armènia, uns projectils per poc no el van agafar. Aquesta por sí que l’he tinguda sempre, també quan va ser al Donbass.

—Què és l’última cosa que heu sabut d’ell i per quins canals us ha arribat?
—Les últimes notícies que n’he tingut van ser el primer d’abril, quan el va visitar el cònsol. Des de llavors no he sabut res més. Abans que el cònsol el visités, m’hi vaig posar en contacte per a fer-li un seguit de preguntes tècniques sobre enviaments de paquets i l’advocada d’ofici. També li vaig fer arribar l’eco de tota la solidaritat que s’ha coordinat per reclamar que l’alliberin i missatges dels seus amics i familiars. Li volia recordar que no està sol, que amb l’advocat fem pressió. Després de tant temps sense tenir notícies nostres, vés a saber què podia pensar… No volia que se sentís desemparat i que sabés que volem contactar amb ell, però que no ens deixen.

—Les cartes li arriben?
—No, cap ni una. Almenys fins al primer d’abril, no n’hi havia arribada cap. El cònsol ens va confirmar que no li havia arribat res de la correspondència que li havíem enviat. Li havíem tramès dos sobres que no tenien gaire misteri. Dibuixos dels seus fills i explicacions meves sobre el nostre dia a dia. El cònsol ens havia dit que a la presó obren les cartes, les tradueixen i les supervisen. Però ell no n’ha rebuda cap.

—El cònsol com explica aquest nivell d’incomunicació?
—Al principi, quan el cònsol no es va poder reunir amb ell fins al 7 de març, li vaig demanar si això era normal. L’advocat encara no havia pogut tenir contacte amb ell i no ens permetien ni una conversa telefònica. Ell em va dir que sí, que a Polònia la burocràcia és molt enrevessada i costosa. El primer d’abril li vaig tornar a demanar si això era normal. Ja no em va dir que sí…

—D’on surten, els llaços russos d’en Pablo?
—Va néixer a Moscou perquè el seu avi matern és un dels nens de la República que es van evacuar a Rússia quan va començar la guerra civil. El seu avi es va casar amb una dona russa, la seva mare va néixer a Rússia i es va casar amb un rus. Per això en Pablo hi va néixer. Quan tenia nou anys, els seus pares es van divorciar i la seva mare va decidir de venir a viure primer a Bilbao i després a Catalunya. De fet, ell va créixer a Barcelona. Hi va estudiar filologia eslava. Quan va acabar, va venir a visitar els seus avis, que vivien al País Basc, i aquí ens vàrem conèixer. Viatja almenys dos cops l’any a Moscou per visitar el seu pare.

—I allà és Pavel Rubtsov.
—Sí, allà el seu nom oficial és Pavel Rubtsov. De fet, aquí tots ens dirigim a ell com a Pavel. Ningú li diu Pablo. Ens agrada més. Té la doble nacionalitat i manté el passaport rus. Però quan va venir aquí a nou anys, com que la seva mare estava divorciada i ja no tenia el cognom del marit, li va posar els seus cognoms per espanyolitzar el nom i que tot fos més fàcil administrativament. I així va passar de ser Pavel a ser Pablo.

—Diverses informacions, que no ha fet Polònia, apunten que portava a sobre dues targetes de crèdit d’entitats russes i dos passaports amb identitats diferents en el moment de ser detingut.
—Aquesta informació també m’ha arribat pels mitjans. No sabem si és això és el que va passar perquè no tenim accés a l’expedient. Però és possible perquè ell té dos passaports. L’un amb el nom de Pablo González Yagüe i l’altre és un passaport rus com a Pavel Rubtsov. Per tant, pot ser perfectament. Sobre les targetes, el seu pare li fa transferències puntuals d’uns pisos que la família té llogats, i pot ser que li facilités una targeta a nom del pare.

—Abans ho heu esmentat breument. En Pablo va ser retingut i interrogat pels serveis secrets d’Ucraïna el mes de febrer. Per què i què li van demanar?
—Es veu que havia fet una connexió en directe per a La Sexta i que la càmera havia enregistrat uns moviments militars que hi havia darrere seu. Això els va molestar, li van prendre el passaport, li van demanar les dades, i després el van citar perquè anés a declarar a Kíiv. Es veu que allò va ser una cosa totalment absurda i surrealista. El van acusar de ser pro-rus, ho van enllaçar amb les seves col·laboracions amb el diari Gara; que és finançat per ETA i que ETA és finançada per Rússia. Ho van barrejar tot. També li van dir que Caja Laboral i Mondragón Corporación són finançades per Rússia. El van convidar a abandonar Ucraïna. Però tan sols verbalment. Ell es va posar en contacte amb el cònsol espanyol a Ucraïna i li va dir que no hi havia res formal contra seu, però que valorés què fer. I aleshores es va assabentar que el CNI també havia vingut a casa.

—Com va ser la visita que vàreu rebre del CNI?
—Uf… Va ser surrealista. Es van presentar vuit persones amb dues furgonetes. Uns quants es van quedar vigilant casa nostra i la del costat i dues persones es van adreçar a mi. I van començar a dir tot el que sabien d’en Pablo: que viatja a Moscou amb freqüència, que el seu pare és rus, que s’havia mogut per aquí i per allà, què havia cursat tals estudis, que si la seva mare es diu tal, que si viu a no sé on, que si la casa on vivim és a nom del meu pare… Aquell moment va ser acollonant. Estava estupefacta perquè la sensació que tenia era que ens vigilaven. Quan et passa l’ensurt, et poses a pensar i veus que potser no són dades tan difícils d’aconseguir per un servei d’intel·ligència.

—I què us van demanar?
—No va ser un interrogatori, tal com s’ha publicat en certs llocs. Sí que feien preguntes de manera encavalcada, però la sensació no era d’interrogatori. L’actitud que tenien era de voler demostrar: “Mira què sabem de vosaltres, us vigilem.” Aquesta va ser la sensació.

—I d’ell, què us en van demanar?
—Em van demanar, una vegada i una altra, què faria en Pablo. Si vindria o aniria a Polònia. Ara la pregunta agafa sentit. Aleshores ell era a Ucraïna, on també havia estat interrogat pels serveis secrets ucraïnesos, i va decidir de tornar.

—Per què van demanar-vos per Polònia?
—No ho sé, no ho tinc clar. I quan va venir aquí, estava molt estanyat amb tot allò que havia passat.

—I després esclata la guerra.
—El 24 de febrer mateix ja se’n va cap a la frontera de Polònia amb Ucraïna i, quatre dies més tard, el detenen.

—Tot plegat fa pensar que hi havia una coordinació entre els serveis secrets espanyols i els ucraïnesos. Quins sentiments us desperta envers aquests actors? Sentiu ràbia?
—Cap a Polònia, sí, pel tracte que li donen. Ucraïna es va limitar a expulsar-lo verbalment, tant de bo Polònia hagués fet igual. I també sento ràbia pels serveis secrets espanyols, per col·laborar amb Ucraïna i Polònia. Sí, ràbia i impotència.

—La gran esperança és que sigui un malentès?
—Esperem-ho. Al final sabem que tots els periodistes que es mouen en zones de conflicte estan vigilats, és així. També sabem que en Pablo va aparèixer en una llista finançada per Soros i que hi apareixia com a pro-rus. Potser el van fitxar, l’han vigilat, han sabut que té passaport rus, que parla rus, que es mou per aquestes zones i han pensat que més clar, l’aigua. Espero que s’hagin equivocat.

—Com valoreu el paper de les autoritats espanyoles durant aquestes setmanes?
—Doncs no gaire bé. Primer de tot, perquè han mentit. El ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, va dir que l’advocada d’ofici la va posar l’ambaixada espanyola. És mentida. No va així. Li va posar el jutjat que porta el cas. També van dir que en Pablo havia demanat que es guardés secret sobre el cas. I és mentida perquè a través del cònsol ens ha fet saber que vol que continuem fent soroll, que ell és innocent i que no té res a amagar. Em sembla que el govern espanyol protegeix el govern polonès i hauria de protegir en Pablo, que és ciutadà espanyol. El seu deure és amb en Pablo, no amb Polònia. No sé quin tracte tenen perquè han donat per bones les actuacions de Polònia, que no respecta el dret a la defensa efectiva, a les comunicacions directes amb la família i més garanties processals.

—El govern polonès va decretar presó provisional fins el 29 de maig. A partir d’aleshores, què pot passar?
—No ho sabem, però no crec que l’alliberin. Quan el cònsol em va dir quina era l’acusació oficial, també em va dir que li esperaven tres mesos de presó provisional, que en aquests casos és molt habitual que es prolonguin. I que després vindria el judici, amb una acusació que pot anar d’un any a deu segons la gravetat. I veient de què l’acusen, espionatge, és màxima. Tinc la sensació que aniran allargant la presó provisional. Vés a saber fins quan. L’advocat em diu que ens prenen el pèl, jugant amb el temps demanant-nos documentació per duplicat.

—De qui heu rebut suport?
—M’ha sorprès molt el suport de la gent del poble. I quan vaig a Gernika, que és la capital de comarca, la gent m’atura pel carrer i tothom em dóna ànims. I això s’agraeix molt. Políticament, bàsicament, hem rebut suport de Bildu. És l’únic partit que s’ha mullat directament.

—I el president basc?
—No. Sabem que es va reunir amb Pedro Sánchez, que li va demanar per la situació d’en Pablo, però res més.