Oficis que sobreviuen com poden a les zones rurals del Japó

La vida rural al Japó va desapareixent. Amb una població en decreixement en l’àmbit nacional i amb un procés d’urbanització a gran escala, els pobles es buiden. I, de retruc, alguns oficis comencen a desaparèixer. Per això vaig decidir d’anar-me’n a zones rurals on poder copsar i documentar aquelles feines en perill d’extinció.

Així doncs, em vaig plantar a la península de Tango, no gaire lluny de l’antiga capital del país, Kioto. Aquesta regió és coneguda per tot el territori per la producció de cranc, un dels aliments més preuats per als japonesos. Però també era a punt de descobrir que no era l’única cosa que extreien de la mar.

Ací es pot observar com encara s’obté la sal de la manera tradicional: evaporant l’aigua de la mar. En un petit local de fusta situat en una carretera de muntanya aïllada, s’hi troba la fàbrica de sal de Kitohiki. Per al país sempre ha estat un recurs de gran importància, i el govern japonès en subvenciona la producció als qui encara volen fer servir els mètodes tradicionals.

El negoci té un sol treballador, que s’encarrega de tot el procés. Me l’explica mentre va posant més llenya als quatre forns que té al local. Quan s’acaben les reserves d’aigua, se’n va directament a la mar i omple un camió amb l’aigua salada que després col·locarà en uns dipòsits a fora del taller. Tot seguit, n’omple els forns i la posa a bullir durant 3 dies. A partir de llavors pot començar a filtrar la sal, que ja no és diluïda. De cada 2 litres d’aigua, després de 72 hores bullint tan sols en resten 250 mil·lilitres, que contenen 60 grams de sal. Cada forn acaba produint entre 50 quilos de sal i 60 en aquest període de temps.

Si bé aquesta tècnica de producció és mil·lenària, també hi ha negocis amb oficis centenaris que són en perill. Fora la fàbrica de Tayuh ja se sent un gran soroll. Una vegada a dins, la fressa és eixordadora. Dotzenes de telers elèctrics en funcionament que filen sense aturador. És un negoci amb noranta-dos anys d’història que malda per sobreviure.

Antigament, aquesta regió també era coneguda per la producció de “Tango chirimen”, una tela que es feia servir per als quimonos, el vestit tradicional japonès. M’ho assenyala el descendent del fundador i president de l’empresa, Tamoi Hayato, que explica: “Tot i que la quantitat de feina ha disminuït perquè s’usen menys quimonos, fem un esforç important per preservar la cultura japonesa.” De fet, fins i tot han mirat de mantenir la tècnica tradicional de cosir, si bé l’han mecanitzada com han pogut.

Hayato s’ha vist obligat a modernitzar-se, i, per exemple, també ha començat a produir teixits per a roba occidental. Però, tot i això, no perd de vista l’objectiu de conservar i promoure la tècnica tradicional japonesa, també a escala internacional. Per aquest motiu, té pensat de participar en una passarel·la de moda a Milà aviat i espera que els seus fills continuïn el negoci quan ell es jubili.

L’adaptació és la manera que troben les feines més tradicionals per a sobreviure. Encara a Kyōtango, conec un negoci nou. En aquest cas, és un fuster. Fins fa ben poc, la part més important del negoci era l’elaboració de peces de fusta per a la construcció d’edificis. Però fa poc això ha canviat, atès que el mercat immobiliari a les zones rurals està col·lapsat i s’hi fan molt poques obres.

Per aquest motiu, el taller Kuku, de Kyōtango, ha començat a produir llargues taules fetes amb una sola peça de fusta que venen a preus elevats als restaurants de luxe de les grans ciutats. Aquesta ha estat la manera d’evitar el tancament d’una empresa en què anys enrere semblava impossible que hi faltaria feina.

Uns altres veïns han optat per una altra via per a poder continuar vivint a les zones rurals. La del turisme. Els japonesos que viuen a les metròpolis acostumen a visitar les zones naturals del país. Els visitants que reben són, sobretot, locals, atès que amb la devaluació més important de la història del ien molt poca gent s’atreveix a viatjar a l’estranger. Però això és vist com una oportunitat per a fer créixer els serveis turístics de les zones rurals.

És el cas, per exemple, d’en Kanade i la seva família, que tenen un allotjament a la regió. Després d’uns quants alts i baixos, han pogut reformar la seva fonda, Kobama-so, que té com a gran atractiu uns banys termals d’origen 100% natural. Ara ofereixen unes habitacions luxoses i modernes que alhora mantenen detalls de l’estil tradicional japonès, com ara tatamis i parets de paper, cadascuna amb un bany termal privat. Ara esperen de poder atraure visitants estrangers. Un exemple més de com els pobles no paren quiets per mirar d’adaptar-se a la nova realitat del país.

La vida al camp

Any rere any, la producció agrària del Japó perd força. Però hi ha uns quants japonesos que fan el camí invers i passen de treballar en una gran ciutat a viure al camp. És el cas de l’Osaka, un home que vivia a la ciutat homònima i que va optar per fer les maletes i anar-se’n amb la seva família en una casa a la regió de Tamba-Sasayama, a la prefectura de Hyogo, per cultivar arròs. D’això fa vuit anys.

“Ací hi ha molta més naturalesa, les vistes són completament diferents i és molt més fàcil de criar els nens”, assenyala. De fet, el motiu principal que el va portar a fer aquest canvi era la salut dels seus fills. Com que considera que el menjar que hi ha a les ciutats és massa processat i és perillós per a les persones, va decidir d’anar-se’n directament a l’origen dels aliments per assegurar-se que fossin tan frescs i sans com fos possible.

Per això va començar a plantar una variant d’arròs antiga i pràcticament en desús, perquè és més complicada de fer créixer que les altres, modificades transgènicament. A més, no fa servir pesticides. Amb aquesta excusa ha creat el projecte Genuine Farmhouse, que pretén d’acostar aquest arròs exclusiu als qui interessi de consumir productes orgànics i sostenibles.

L’Osaka m’ensenya el seu dia a dia. Amb ell, visitem les gallines i les cabres. També els camps, si bé ara no hi ha feina a fer. Ens movem per la regió i comprovem si ha tingut sort amb les trampes que deixa als boscs per als cérvols i que gairebé m’enxampen a mi. Així coneixem el seu temple de referència, on va cada setmana a purificar-se amb una curiosa cerimònia en què el monjo, que és qui m’ho explica, li dóna cops a l’esquena “per expulsar-ne l’ego”.

La vida als pobles japonesos és tranquil·la, però constant, en lluita contínua per a subsistir tot i la reticència de la majoria de nipons a viure-hi. Adaptar-se o morir, aquesta és la realitat dels oficis rurals. Tot i això, n’hi ha que no es resignen a anar-se’n, i que, fins i tot, fugen de les ciutats per traslladar-se al camp. Una decisió que per la majoria de japonesos no té ni cap ni peus. “M’agrada viure ací”, reflexiona l’Osaka. “Me’n penediria, si no m’hagués traslladat.”