16.08.2024 - 21:40
La petició per a reformar el reglament lingüístic de la Unió Europea i afegir-hi el català, l’èuscar i el gallec com a llengües oficials continua congelada un any després de la carta del govern espanyol demanant-ho. El 17 d’agost de 2023, el ministre espanyol d’Afers estrangers, José Manuel Albares, va informar formalment de la voluntat de reformar el reglament lingüístic europeu perquè Junts votés a favor de Francina Armengol al congrés espanyol. El moviment era tan sols un gest i no significava cap canvi immediat, però volia manifestar el compromís del govern espanyol amb la proposta. La clau de volta de l’operació era que, d’aquell juliol fins al desembre, Espanya ostentaria la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea, una posició que, en principi, li havia de donar més influència per a aprovar-ho. Els promotors de l’oficialitat del català a la Unió Europea van arribar a fantasiar que es podria aprovar abans de la investidura de Pedro Sánchez, però la presidència espanyola va passar i va donar pas a Bèlgica, que durant tot aquest procés negociador s’ha mostrat comprensiva amb la demanda d’aprofundir en el plurilingüisme europeu, però que tampoc no ho va tractar, ni de bon tros, com una prioritat. I del juliol fins al desembre, la presidència rotatòria és d’Hongria, que ja va dir que no tenia previst de fer tornar la qüestió a l’agenda europea.
El Consell de la Unió Europea és l’òrgan legislatiu de la Unió Europea, al costat del Parlament Europeu. Ara bé, no funciona com un òrgan legislatiu a l’ús, en què els diputats presenten texts legals i els altres grups polítics hi fan esmenes per a consensuar-ne un text final i aprovar-lo. Per començar, no hi ha grups polítics segons ideologies, sinó que els actors legislatius són els governs. I tampoc no s’hi poden presentar esmenes, sinó que expressen les reticències amb subterfugis diplomàtics, dient, per exemple, que “l’acord no està madur” o que “falta avaluar-ne l’impacte financer o tècnic”. Moltes qüestions es decideixen per majoria qualificada o per majoria simple, però els afers que afecten el cor del funcionament de la Unió Europea –i la reforma del reglament lingüístic ho és– requereixen la unanimitat de tots els governs. Si hi ha un govern que hi està en contra, no s’aprova. Però abans d’arribar a un vot en contra, els governs s’estimen més no forçar el xoc i deixar morir les propostes que no tenen prou suport amb l’excusa que continuen negociant-les.
Fonts de la presidència hongaresa expliquen a VilaWeb que, ara com ara, no hi ha cap novetat que justifiqui tornar a tractar la qüestió a la pròxima reunió del Consell d’Afers Generals –on s’hauria d’aprovar–, que es farà el 24 de setembre. Ara bé, afegeixen que si hi ha cap estat que vol prendre la paraula per parlar-ne, tindrà l’oportunitat de fer-ho. La darrera vegada que la qüestió es va tractar al màxim nivell en una reunió del Consell d’Afers Generals va ser el 24 de març, quan el govern espanyol va incloure en la reivindicació l’obligació de tots els estats de respectar tant la identitat nacional de cada estat membre com el plurilingüisme, i va assenyalar que, per a Espanya, la diversitat lingüística formava part de la seva identitat nacional. Després d’això, les eleccions europees i les negociacions posteriors per als repartiments de càrrecs van deixar de banda les converses sobre el català, l’èuscar i el gallec.
Ara bé, segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts pròximes, a final de juny representants de la delegació de Junts al Parlament Europeu es van reunir amb l’executiu espanyol per avaluar l’estat de les converses amb cadascun dels governs europeus. Hi ha el diagnòstic compartit que qui posa més entrebancs són els governs de partits conservadors aliats del PP, i que es troben en la paradoxa que com més es colla públicament el govern de Pedro Sánchez perquè aconsegueixi l’oficialitat d’una vegada, més arguments es dóna als amics del PP per a mirar de torpedinar el projecte.
Durant aquests mesos, els promotors de l’oficialitat, incloent-hi ací el govern espanyol, han mirat d’escapar del precedent jurídic que va representar la decisió del 2005, quan el Consell de la Unió Europea ja es va negar a fer oficial el català amb l’argument que no era una llengua original dels tractats de la Unió Europea. Aquella decisió no va ser impugnada pel govern espanyol i va quedar com a ferma, però hi ha juristes que qüestionen que hi hagi d’haver cap vinculació jurídica entre les llengües dels tractats i les llengües oficials. Així ho van argumentar Karen McAuliffe, professora de dret i llengua a la Universitat de Birmingham, i Takis Tridimas, professor de dret europeu al King’s College de Londres, en un informe encarregat per la Plataforma per la Llengua. També es parla de dos informes de l’Advocacia de l’estat espanyol, sobre l’encaix legal que podrien tenir el català, l’èuscar i el gallec, que neguen que calgui cap canvi en els tractats i que detallen les diferències entre les llengües dels tractats i les llengües oficials.
L’objectiu és poder doblegar els arguments contraris de caràcter legal sense haver de passar per un informe dels serveis jurídics del Consell de la Unió Europea, pel temor que repeteixin els arguments ja expressats el 2005. Fonts d’aquests serveis jurídics han confirmat a VilaWeb que, ara com ara, no treballen en cap informe sobre aquesta qüestió.
Dificultats per a aconseguir la unanimitat
La Comissió Europea va xifrar en 44 milions d’euros cada any el cost que tindria cada llengua nova que es fes oficial, 132 milions en total, sumant el cost del català, l’èuscar i el gallec. Val a dir que la xifra prové d’un informe provisional que n’estimava els costos a partir dels esforços que es van fer per a fer oficial l’irlandès, un idioma amb una estructura tècnica i una xarxa de traductors molt menor que no pas el català; i que fonts de la Comissió Europea van dir llavors a VilaWeb que proporcionarien una anàlisi financera exhaustiva quan el Consell de la Unió Europea hagués pres una decisió formal sobre l’oficialitat.
Suècia, que ja s’havia destacat com un dels governs menys favorables a obrir la porta de l’oficialitat a nous idiomes, va agafar-se a l’informe financer preliminar per dir que era massa car. “He vist aquests càlculs i crec que són molts diners”, va dir la ministra d’Afers Estrangers sueca, Jessika Roswall, en la primera reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea després de la publicació dels càlculs. Un subterfugi per a posar més pedres al camí de l’oficialitat, tenint en compte que el govern espanyol s’ha compromès per escrit a assumir-ne íntegrament el cost i que ha ofert de prioritzar l’oficialitat del català per facilitar-ne la implantació. De fet, països nòrdics com Suècia, Finlàndia, Letònia o Lituània han estat dels més obertament hostils a la pretensió de fer oficials el català, l’èuscar i el gallec per por de crear un precedent i que en un futur les comunitats lingüístiques dels seus territoris sense els drets reconeguts també vulguin ser oficials.
Els arguments polítics contraris els encapçalen aquells països que temen que acceptar ara tres idiomes més obriria la caixa dels trons i seria un precedent per a noves ampliacions lingüístiques. Per convèncer-los que no seria així, el govern espanyol va proposar d’introduir sis condicionants per a les noves oficialitzacions que, a la pràctica, només es compleixen en el cas del català, l’èuscar i el gallec: han de ser llengües originàries d’un estat membre; tenir reconeixement constitucional; ser llengües de treball al parlament nacional, haver estat emprades durant deu anys, pel cap baix, a les institucions de la UE per acords administratius; que els tractats s’hagin traduït a aquestes llengües amb còpia certificada al Consell i que sigui un estat qui en demani l’oficialitat i n’assumeixi el cost.
Parlar en català al Parlament Europeu
Mentre les converses per a incloure el català, l’èuscar i el gallec s’han alentit, la nova composició del Parlament Europeu ha obert la porta per primer cop a permetre-hi l’ús del català. Una possibilitat que ja es va preveure en l’acord del 2005, però que fins ara no s’ha arribat a implementar mai. A la legislatura anterior el govern espanyol ho va demanar formalment, però no es va arribar a prendre cap decisió. Ara el canvi de majories a la mesa del parlament i la desaparició de Ciutadans, que decantava tot el grup dels liberals cap al no, sembla fer més possible que mai que se’n permeti l’ús. De fet, la presidenta, Roberta Metsola, es va comprometre a debatre’n l’ús, i un dels vice-presidents, el socialista català Javi López, va dir que treballaria per aconseguir-ho i que el vot dels cinc socialistes de la mesa serien clau per a fer-ho. Amb aquests cinc, l’eurodiputat de l’Esquerra i el dels Verds –en principi, favorables a permetre-ho– són a tan sols un diputat de la majoria absoluta de la mesa, que podria ser un dels dos diputats liberals, el letó Roberts Zïle, dels Conservadors i Reformistes Europeus, que va defensar públicament l’autodeterminació de Catalunya, o fins i tot algun dels diputats del PP, entre els quals hi ha el valencià Esteban González Pons.
Ara bé, val la pena tenir en compte que permetre el català al Parlament Europeu no tindria, ni de bon tros, les mateixes repercussions que convertir el català en una llengua oficial de la Unió Europea al mateix nivell que l’anglès, el francès, l’alemany, el castellà o el grec, entre més idiomes. Fer-lo oficial significaria traduir tots els tractats, les directives i el reglament que s’han publicat des de l’origen de les institucions europees i que regulen la vida dels ciutadans, com també els que es publiquin d’ara endavant. Per exemple, el reglament europeu sobre productes alimentaris estableix que l’etiquetatge ha de ser en llengües oficials, cosa que fa perdre l’efectivitat de la llei catalana de consum. També faria entrar el català en els programes de cultura i educació de la Comissió Europea, com ara l’Europass (que inclou el CV europeu i facilita la mobilitat laboral i educativa dins la UE) o la plataforma d’aprenentatge de llengües en línia.
A banda, hi ha el temor que, si s’aconsegueix abans l’ús del català al Parlament Europeu que no pas l’oficialitat total, els governs que en són contraris no ho interpretin com un primer pas, sinó com un succedani per a satisfer les aspiracions de la comunitat lingüística catalana i es neguin a anar més enllà, tal com ja va passar el 2005, quan es va permetre que els ciutadans es poguessin adreçar en català a les institucions europees.
