L’ofici més bonic del món

No fa gaire vaig veure la sèrie The newsreader i també vaig llegir el llibre Objectiu TV3, d’Àlex Gutiérrez. Tant l’una com l’altre em van fer pensar que una professió com la de periodista, que tots podem pensar que és vocacional, es pot convertir en un malson en què et fan objecte de totes les pressions, en què vius coses que no tenen res a veure amb allò que esperaves i en què massa vegades has de passar al costat fosc de la història.

He llegit no fa gaire que periodisme és la carrera amb l’índex d’abandonament més alt. De fet, jo he tingut uns quants alumnes que han abandonat periodisme i s’han passat a lingüística. Aquests potser s’han decebut pels estudis, però quan professionalment et trobes amb coses que no vols fer, amb conflictes ètics, fins i tot amb la possibilitat de fer més mal que bé, què fas?

Un foc d’encenalls dels de Twitter em va fer obrir els ulls a un altre fenomen d’aquests que poden cremar una vocació. Un polític esperava no haver de pagar en un restaurant no sé si esperant que el prenguessin per un influencer. Vaig al·lucinar tant que li vaig demanar a un conegut del gremi si aquestes coses passaven. Ja em podeu dir ingènua. Me’n va explicar de l’alçada d’un campanar. Tantes, que ja no sé si em puc fiar de les crítiques perquè potser s’han pagat amb un dinar per a tota la família del crític. I pensava en aquests creadors que han decidit preguntar-se per què les coses són bones i com aconseguir que ho siguin, els cuiners que han après dels seus avantpassats com tenir cura dels altres a través del menjar, o els que han descobert per casualitat que la fantasia que els feia fer construccions de Lego inversemblants es pot traslladar a la cuina per fer construccions que quedaran en la memòria de qui les ha tastat. Ser cuiner també pot semblar l’ofici més bonic del món fins que topes amb desaprensius que volen que treballis per a ells sense cobrar.

I ben segur que qui vol fer medicina ho fa convençut que tria l’ofici més bonic del món fins que es troba que és una peça més d’un engranatge que el sistema ha decidit forçar. Aquests dies, quan llegeixo les reivindicacions dels metges i els motius que donen per convocar una vaga, penso en els joves il·lusionats que estimen la vida i que acaben fent horaris forassenyats i mal pagats. Vés a saber, potser tots acabem pensant que si algú pot treballar d’una cosa que li agrada ja es pot donar per ben pagat i que podem esperar que faci tots els sacrificis que, per alguna raó, donem per descomptats.

Com és que entre tots aconseguim que l’ofici més bonic del món deixi de ser-ho? És ben absurd que cremem els professionals que poden contribuir a fer-nos la vida millor. Jo, que també tinc l’ofici més bonic del món, veig que ara m’haig d’enfrontar a una amenaça nova: el ChatGPT. Diuen que les escoles de Nova York ja l’han prohibit per evitar fraus en els treballs dels alumnes. Per saber de quin peu calça, faig la prova i li demano quin és l’ofici més bonic del món. Em comença dient que això és subjectiu i que depèn de les preferències i valors de cada persona i conclou que “és important recordar que tots els oficis tenen el seu valor i importància i que la felicitat en el treball ve de fer alguna cosa que ens apassioni i que ens satisfaci”.

Em fa rumiar. Un text així me’l podria prendre com a original d’un alumne? I, en cas que sí, quina nota li posaria? Em costa de creure que un alumne escrigui un text tan pla i tan banal. Jo espero que els estudiants siguin originals i creatius, si algú escriu el que podríem escriure tots sense rumiar com a mínim no li donaria cap valor, vull dir que no passaria de l’aprovat. Però, sobretot, em causaria una gran tristesa perquè, si un estudiant fes servir aquest recurs, em diria que ha renunciat a exercir l’ofici més bonic del món i que ja s’hauria rendit a totes les pressions abans de començar. Potser són aquests, els que mai no han cregut que és possible exercir l’ofici més bonic del món, els que es dediquen a pressionar, extorquir i menysprear els que es dediquen a fer la nostra vida millor.

Per cert, el ChatGPT diu que els oficis més bonics del món també poden ser aquells que permeten treballar amb la natura, com el de jardiner o agricultor. Si això m’ho escriu un alumne, potser sí que li poso matrícula d’honor.