12.07.2016 - 22:00
Com augmentar el nombre de lectors en català? En aquesta sèrie publicada a VilaWeb m’han precedit diverses veus molt autoritzades que han fet aportacions ben interessants. De manera que intentaré avançar a partir d’aquestes per no repetir idees.
La primera consideració que vull fer és que l’augment de lectors en català s’ha de perseguir de bracet amb l’augment del nombre de lectors en general; no són fenòmens separats i, avui, el drama principal és que la gent no llegeixi tant com voldríem.
Algunes dades per a l’optimisme: com apunta la Montse Ayats, les noves generacions tenen un coneixement del català molt més gran que la gent que vàrem estudiar en castellà i que vàrem aprendre el català de manera diguem-ne vocacional; per lògica, doncs, ja comptem amb un bon nombre de nous lectors en català. Això es veu a les darreres dades de l’informe sobre ‘Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya 2015’: a Catalunya, un 94,9% dels lectors és capaç de llegir en català sense necessitat de diccionari i, entre el 2011 i el 2015, el nombre de lectors habituals en català ha crescut d’un 5,2%; en aquest sentit, la dinàmica ens afavoreix.
Però cal tenir en compte també unes altres dades: aquests dos darrers anys, l’índex de lectors forts, que compren i llegeixen llibres amb freqüència, ha baixat gairebé d’un 3%. Del 55,3% de l’any 2013 al 52,5% el 2015. I un 39% de la població no agafa mai ni un llibre!
Afegeixo una dada que no ve d’aquest informe però que ens hauria de fer pensar una mica, si la relacionem amb l’últim percentatge. Amazon Espanya va fer una macroenquesta l’any passat entre els seus consumidors que revela, per exemple, que el 54% dels espanyols diuen haver començat a escriure, en algun moment de la seva vida, un llibre. Suposo que a Catalunya el percentatge no varia gaire, i si m’hi hagués de jugar res, encara diria que augmenta. Que al nostre país la xifra d’autors potencials sigui superior a la dels lectors habituals és gairebé demencial. Això no pas d’avui per demà i no és ni de bon tros un mal imputable al sector editorial. Entre el 39% de ciutadans que no agafen mai un llibre, doncs, és ben probable que n’hi hagi uns quants que n’hagin començat a escriure algun.
Que els índexs de lectura decreixin al mateix temps que augmenten els autors potencials ens pot arraconar a un atzucac paorós, com a sector i com a país. En la bossa d’autors potencials que no llegeixen hi ha un camí per recórrer que el sector no pot fer tot sol; no sé si requereix necessàriament de fer baixar la fal·lera productiva de la gent, però segur que requereix de fer entendre que si no es llegeix molt i amb qualitat no es pot escriure res que valgui mínimament la pena.
En les diverses intervencions que m’han precedit en aquesta sèrie, s’esmenta que només un 26,4% de lectors manifesta tenir com a llengua habitual de lectura el català, i s’insisteix a dir que la xifra és molt baixa, però cal tenir en compte que hi ha un altre 61% de la població que diu llegir ‘ocasionalment’ en català i només un 5,1% diu no llegir mai en català. Sens dubte, en la bossa dels ‘ocasionals’ hi ha el gran marge, i aquest sí que és només cosa nostra. La clau? Oferir-los una experiència de lectura millor de la que haurien tingut amb una edició en qualsevol altra llengua. És així de complicat, certament: fer llibres més bons.
Aquí voldria posar damunt la taula unes altres xifres: el darrer any s’han publicat a Espanya 59.920 títols en castellà (83,92% del total publicat) i 11.480 en català (16% del total publicat), és a dir, 71.400 títols que qualsevol català pot llegir, atesa la nostra condició de bilingües (deixo a banda els llibres publicats en gallec i basc). Això vol dir que tenim a la nostra disposició, pel cap baix, 48.440 títols en castellà sense versió catalana. Així doncs, jo mateix, que sóc el que en podríem dir un lector habitual en català (quan tinc les dues opcions trio preferentment el català, llevat que l’original sigui escrit en castellà), llegeixo molts llibres cada any en castellà, simplement perquè no puc obtenir-los en català o perquè l’idioma original era el castellà. No sóc pessimista pel que fa a la tria del català com a llengua preferent de lectura i com evolucionarà. Ho sóc una mica més respecte de la capacitat de publicació de títols en una llengua emprada per uns deu milions de persones, amb totes les dificultats que això presenta i en plena davallada dels índexs de lectura. Fer llibres millors amb un públic potencial més escàs, com demanava ara, no és fàcil, i demana no solament vocació, certa militància i una mica de bogeria, sinó sobretot intel·ligència.
Continuem veient què han expressat ja els que m’han precedit. Diu Josep Cots: ‘És en l’ensenyament on es construeixen els lectors i és en l’oferta editorial necessària i adequada on es remata i es consolida la feina feta a l’escola i a l’institut.’ En Sebastià Portell: ‘És un autèntic handicap per a la literatura catalana que els mestres i professors encarregats d’ensenyar-la als joves i nens no estiguin al dia de les novetats i les tendències que van apareixent.’ I afegeix: ‘Seria convenient, doncs, que les institucions fomentessin el reciclatge d’aquests docents mitjançant cursos gratuïts, o bé proposant incentius.’ Una altra oportunitat que no depèn directament del sector editorial, però que com a sector ens convé afavorir.
Què esperem? Cal augmentar el nombre de lectors urgentment. La correlació mostrada per l’Informe PISA entre el fracàs escolar i el nombre de llibres que hi ha a les cases dels alumnes és evident i fa feredat; això hauria de fer créixer ràpidament les llibreries de les cases catalanes (després ja debatrem de quina mena de llibres), i no sembla que passi per si sol.
Vull destacar, és clar, la importància que tenen per al llibre en català les grans manifestacions culturals que hi giren entorn: Sant Jordi, la Setmana del Llibre en Català i el nomenament de Barcelona com a Ciutat Literària de la UNESCO són clau en la difusió del llibre en català i en la integració natural en la vida de les persones. L’èxit creixent de la Setmana del Llibre en Català és un reflex d’aquest interès en augment del públic lector pel llibre editat en la nostra llengua i és una oportunitat de mostrar l’aparador col·lectiu de llibres ‘ben fets’ que dèiem abans.
La presència de nois i noies a la fira i les activitats en què participen em fan preveure un bon futur. Sempre que siguem capaços, això sí, d’engrescar-los amb llibres que els emplenin, on visquin aventures, on pateixin quan van veient que el llibre s’acaba pel delit de voler-ne més. No ho aconseguirem si en les lectures escolars els fem llegir llibres que potser sí que són imprescindibles, però que fóra bo que llegissin per iniciativa pròpia (que els arribarà) anys més tard, perquè sovint el que aconseguim és que avorreixin la lectura. En la pedagogia de la lectura també hi ha camp per córrer, i tant de bo aconseguim aviat una comunicació millor entre editors i educadors.
Finalment, cal remarcar la necessitat que els mitjans de comunicació, i molt especialment els públics, ens ajudin en aquesta tasca que creiem compartida. Justament mentre acabo aquesta reflexió, m’arriba la tristíssima notícia que TV3 reduirà la presència del llibre a les seves graelles –ja prou minsa–, per ‘motius d’audiència’. Si això és cert, caldrà tenir un debat a fons sobre quina és la missió de la nostra televisió pública i si el compleix prou satisfactòriament o no.
En resum, l’editor en català té una responsabilitat directa ineludible, la qualitat dels llibres, i unes quantes responsabilitats compartides que no admeten més pròrrogues.
Joan Sala i Torrent, director de Comanegra i president de la Setmana del Llibre en Català.
