Oferir en sacrifici la gent gran

‘Com ens ha canviat la vida això, eh? Ja res no serà igual’, deia una auxiliar de geriatria al ’30 minuts’ de diumenge, disponible a la carta aquí. El programa denunciava la desatenció que han patit les residències de gent gran davant de la crisi de la Covid, amb un personal que d’inici no va ser considerat essencial dins del sistema sanitari i per tant no va rebre material de protecció, ja no cal dir les famoses proves dels famosos. Tot això, que és inexcusable per si sol, encara ho és més si tenim en compte que fins i tot la canalleta de cinc anys sabia des del primer dia que la població de més risc era la de més edat. De moment no hi ha hagut dimissions, però també és cert que en aquestes latituds la notícia seria el contrari.

Sentir els testimonis del ’30 minuts’ és com posar ànima al comptador que registra els morts en geriàtrics a banda dels ‘normals’ en hospitals. I això que l’espectador només hi veurà instal·lacions netes i lluminoses, habitacions dignes i un personal entregat fins al sacrifici. Hi veurà padrines, més que padrins, estimades i reverenciades per les cuidadores, més que cuidadors. Hi veurà el cas paradigmàtic, que no sé si és sempre el mateix, de les treballadores confinades amb els residents per no portar-los de fora més números de la loteria macabra. Detalls que són puntets de llum dins del drama: tanta gent mobilitzada, indignada, enrabiada pels ‘seus’ vells, erigint-se’n en portaveus, valorant-los la vida que els resta igual que si l’acabessin de començar.

Però aquests padrins són, per dir-ho així, una mena de classe privilegiada entre els seus semblants. Són persones ben ateses, amb serveis i professionals a disposició, en centres que probablement costen un ull de la cara. I amb tot, patint tant com ens puguem imaginar, alguns aïllats durant setmanes a les seues pristines habitacions, demanant a les auxiliars plastificades quant falta perquè puguin baixar ni que sigui al menjador. És clar que el privilegi de debò és poder viure a casa fins a l’última alenada, cuidats amorosament per les amoroses mans de les nostres familiars –no és femení genèric, és femení estadístic.

Gràcies al tràfic de l’amor desinteressat, les arques mundials s’han estalviat milionades, i aquest costum secular d’obtenir cures gratuïtes sembla que n’ha condicionat tota remuneració a la baixa. Ves si no, les treballadores de les residències cobren un 30% menys que les del mateix perfil en un hospital, que tampoc no deuen nedar ‘en l’ambulància’, com deia aquella. I això sense entrar en el mercat submergit de les cuidadores a domicili, que les seues retribucions, com elles mateixes, deuen anar rebentades. Aquesta és la realitat sobre la gent gran que té el ‘privilegi’ d’estar confinada entre cures i dedicació, i que és una minoria. Perquè no ens ha calgut mai cap pandèmia per a saber que no en totes les residències hi ha àngels de la guarda, ni residents ben alimentats i hidratats, ni directors que es prestarien a obrir-ne les portes davant les càmeres. I si l’incòmode final de la vida sol passar darrere de cortines i parets, fa mal de pensar com n’han estat, de gruixudes, les que ens han tapat tants finals de vides en tan poc temps.

Més enllà de l’empatia pels nostres padrins, el drama de les residències també ens colpeix perquè ens hi veiem. Residència, no residència, pot ser un dilema que ens trobarem al final del camí –de nou, si en tenim el privilegi. Perquè, si molt no canvia tot, els boomers jubilats no tindrem jubilació, haurem portat menys fills al món que els nostres pares, i, els que hagin complert amb la natura, potser la descendència no els podrà reunir la mesada per a una preuadíssima plaça residencial on poder acabar de viure ‘sense donar feina’. En aquest punt el teclat em va sol, també, cap a la gent gran que viu confinada sense recursos materials ni humans; que, si conserva la casa, potser ja no pot baixar per l’escala; que, ni ara ni abans, no té ningú amb qui intercanviar cap videotrucada. Sí, també ens hi podem trobar, que no hi ha res escrit en aquesta història.

Amb això vull dir que en la indignació per haver abandonat els nostres vells hi ha un component egoista, perquè avui són ells i demà podem ser naltros. Perquè hem vist de què és capaç un estat dit ‘del benestar’ (també en diuen ‘de dret’, ves) contra els qui l’han aixecat: oferir el sacrifici de la població ‘deficitària’ pel bé superior de l’economia. Perquè si el virus s’hagués acarnissat amb la població activa, o amb la canalla que un dia ens haurà de salvar el cul, qui dubta que l’actuació hauria estat una altra? Tot això ens aterreix perquè ja ho hem vist, que ho estem veient: els mateixos que ens volen vius mentre els som útils, demà per inútils ens enterraran. I també ens aterreix perquè, si ho volem canviar, com ha passat als governs davant de la pandèmia, pot ser que naltros també estiguem fent tard.