26.10.2023 - 21:40
The Washington Post · Adam Taylor
Després de l’atac d’Hamàs contra Israel el 7 d’octubre, alguns esperaven que Israel emprengués gairebé immediatament una ofensiva terrestre contra Gaza. En un discurs a la nació poc després d’aquell atac, que va deixar 1.400 israelians morts, segons les xifres oficials, el primer ministre Benjamin Netanyahu va afirmar que havia ordenat “una àmplia mobilització de les reserves per a lluitar a una escala i intensitat que l’enemic no ha experimentat fins ara”.
No obstant això, malgrat una ràpida mobilització que va fer que centenars de milers de reservistes israelians s’unissin a les seves unitats i malgrat les declaracions que les forces de defensa d’Israel es troben “preparades”, no ha començat cap ofensiva terrestre. Tal com informa el meu col·lega Steve Hendrix d’Israel estant, hi ha cada vegada més dubtes sobre aquest aparent retard. “Tant els que anhelen que comenci la guerra terrestre com els que la temen cerquen pistes”, escriu.
Les tropes terrestres israelianes es van retirar unilateralment de la franja de Gaza el 2005 i van imposar un blocatge terrestre, aeri i marítim dos anys més tard, quan Hamàs va aconseguir el poder. D’ençà de llavors hi han tornat temporalment dues vegades: durant l’operació Plom Fos (2008-2009) i durant l’operació Marge Protector (2014).
Israel ha indicat que aquesta vegada serà una operació molt més gran, per la violència exercida per Hamàs, amb l’objectiu no solament de desgastar Hamàs, sinó de destruir-la per sempre. Però, tot i que Israel devasta Gaza amb atacs aeris, que han causat 6.500 morts, segons el Ministeri de Salut de Gaza, i ha fet almenys una incursió limitada, aquesta ofensiva terrestre encara no ha començat.
“Tampoc no detallaré el ventall de consideracions, la majoria de les quals la població ignora”, va dir Netanyahu en un discurs a la nació dimecres, divuit dies després de l’atac d’Hamàs. “I així és com ha de ser. Així és com ho hem de fer per a protegir la vida dels nostres soldats.”
Aquesta vegada és notablement diferent de les incursions limitades del passat. Una operació terrestre és un terreny molt més difícil de transitar per a Israel, tant a Gaza com a la regió en general. A grans trets, hi ha dubtes seriosos sobre si una ofensiva terrestre podria ser contraproduent de manera inesperada, i també si podria arribar a assolir els seus objectius.
Hamàs sembla haver anticipat una ofensiva terrestre abans del seu assalt el 7 d’octubre. Va prendre unes dues-centes persones com a ostatges mentre atacava Israel. Un ostatge alliberat aquesta setmana va explicar que els seus captors semblaven preparats per a retenir gent, amb habitacions netes i matalassos a terra en habitacions en el racó més profund d’una xarxa de túnels subterranis.
Temps enrere, Israel ja havia fet grans esforços per protegir la seguretat dels ostatges i retornar-los a casa. El 2011, el govern va arribar a un acord amb Hamàs per retornar el soldat israelià Gilad Shalit en canvi de 1.027 presoners, inclosos alguns que ara formen part de la cúpula d’Hamàs.
Els túnels són potents avantatges defensius en el tipus de guerra urbana que probablement veurem en qualsevol ofensiva terrestre israeliana a Gaza, perquè proporcionen l’avantatge de la sorpresa. Israel ja ha provat de destruir aquestes xarxes subterrànies abans i ha desenvolupat noves tecnologies amb l’objectiu de poder combatre-les, però la majoria dels indicis assenyalen que Hamàs ha consolidat la tàctica, amb la presència d’ostatges que fa que la utilització dels mètodes israelians més destructius siguin difícils de pair.
Com també és difícil de pair la inevitable presència de civils palestins a la zona de combat. Tot i que les autoritats israelianes indiquen que no s’estaran de res i castiguen Gaza amb un nombre d’atacs aeris sense precedents, les seves ordres perquè els civils es retirin del nord i la ràpida reacció a les afirmacions que havien bombardat un hospital fan pensar que són almenys una mica sensibles a la preocupació sobre els no combatents atrapats en el foc creuat.
Fins i tot països que donen suport a Israel, com els Estats Units, tenen dubtes sobre el nombre de morts de civils que ja hi ha hagut a Gaza, i cada vegada es fan més crides a un alto-el-foc humanitari per a permetre que entri l’ajuda a la franja. L’opinió pública de la regió ja és contrària a Israel, fins i tot als països on el govern de Netanyahu feia poques setmanes que cercava obertures diplomàtiques.
Mentrestant, l’Iran i els seus representants són una amenaça molt més potent per al país que no pas temps enrere. Un conflicte regional més ampli podria posar en un compromís tant Israel com els seus aliats: la Casa Blanca ha elaborat plans per a evacuacions en massa de la regió i el Wall Street Journal va informar dimecres que els Estats Units havien pressionat per a retardar qualsevol ofensiva terrestre perquè hi hagi temps de col·locar defenses aèries a la regió per a protegir les tropes nord-americanes.
És poc probable que els planificadors militars israelians es facin il·lusions sobre res d’això. Coneixen tots aquests problemes i potser més, per això hi ha hagut una deliberació sobre l’ofensiva terrestre dins la cúpula israeliana. “Gràcies a Déu hi ha desacords”, va dir a The Washington Post Yaakov Amidror, un ex-general i assessor de seguretat nacional de Netanyahu entre el 2011 i el 2013, de qui es diu que continua assessorant el primer ministre. “Haurien de discutir durant hores, durant dies i nits.”
La principal discussió, és clar, és si Israel pot assolir els seus objectius a Gaza mitjançant una invasió terrestre. En un escrit al Financial Times, John Sawers, ex-cap de l’agència d’espionatge britànica MI6, va dir: “Els caps de seguretat d’Israel saben que l’objectiu de destruir Hamàs probablement és fora del seu abast.” I afegí que, encara que fos possible, què ve després d’això és igualment perillós i requereix una planificació ara.
Israel ha esperat anys, fins i tot dècades, a venjar-se. L’assassinat més recent relacionat amb l’operació Ira de Déu –el complot encobert per matar els militants palestins que van planificar o ajudar en l’atemptat de 1972 contra atletes israelians als Jocs Olímpics de Munic– va ser el 1992. Van haver de passar vint anys després del final de la Segona Guerra Mundial perquè Herberts Cukurs, un col·laborador nazi anomenat el “Carnisser de Letònia”, fos abatut a trets a l’Uruguai per agents israelians.
Israel es pot permetre d’esperar aquesta vegada? Atesa l’angoixa pública a Israel mateix, pot ser que no sigui políticament assumible. Però hi ha molt en joc, tant a curt termini com a llarg termini. Com va escriure dimecres Amos Harel, de Haaretz: “Una ofensiva fallida a Gaza podria ser un cop massa dur per a la moral israeliana.”
- Subscribe to the Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
