05.09.2017 - 22:00
|
Actualització: 06.09.2017 - 07:54
El mes d’agost és un mes terrible per a la vida administrativa, política i judicial de qualsevol país. Tot es paralitza, tot s’alenteix. És difícil d’imaginar què passa si aquesta aturada coincideix amb l’entrada a la presó d’un periodista d’origen turc però amb nacionalitat sueca detingut a l’aeroport de Barcelona per ordre de l’Audiència espanyola i responent a una crida feta pel govern turc a través de la Interpol. Les acusacions sobre aquest periodista: insults al president Recep Tayyip Erdogan i vinculació amb el terrorisme. El nom del pres que des del dia 3 d’agost és a Can Brians és Hamza Yalçin. Té cinquanta-nou anys i és a la presó per haver difós les polítiques repressives del govern turc, que aquests darrers mesos ha empresonat més de 140 periodistes, ha retirat l’acreditació de 700 professionals i ha fet desaparèixer nombrosos mitjans de comunicació. Ara resta pendent de si finalment el govern espanyol l’extradeix a Turquia, on l’espera la presó per tota la vida.
El Pen Català i el Col·legi de Periodistes de Catalunya presentaren ahir un manifest en què es demana l’alliberament de l’escriptor i periodista. És una de les darreres accions diplomàtiques de la societat civil per evitar-ne l’extradició. El text va ser presentat per la presidenta del Pen, Carme Arenas, i per Neus Bonet, degana del Col·legi, i s’afegeix a les nombroses protestes per l’empresonament fetes per nombrosos col·lectius de periodistes, l’Ajuntament de Barcelona, partits polítics com ara Compromís o Podem i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. La presentació del manifest comptà amb la presència de l’advocat David Aranda, de l’entitat Alerta Solidària. Ell porta la defensa de Yalçin i també la seva dona, Seda Sanlier, que ha explicat: ‘Per haver escrit un article pots acabar a la presó. Aquí es pot veure que malament que funciona un país.’
L’advocat explica: ‘El procediment va més enllà de totes les regles humanes i legals: no respecta el dret internacional dels drets humans ni es troba emparat en la nostra legislació, perquè es tracta d’una demanda d’extradició totalment política.’
La situació legal
Yalçin va ser detingut el 3 d’agost passat a l’aeroport de Barcelona per l’esmentada ordre de detenció internacional emesa per Turquia a través de la Interpol. El 30 d’agost, i segons Aranda, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol va rebre la demanda d’extradició per part de Turquia. El ministre de Justícia, Rafael Català, tenia quinze dies per elevar una proposta al govern. El fet que el procés es trobi en una fase política obre una petita porta a l’esperança i a l’efecte que puguin tenir el manifest i les altres peticions i manifestacions que s’han fet demanant tant la llibertat de Yalçin com, en una primera fase, la no-extradició a Turquia.
Aranda explica: ‘És molt preocupant que el govern espanyol doni credibilitat a la demanda turca, perquè les acusacions són completament falses.’ La defensa assegura que el govern turc acusa Yalçin de pertànyer a un grup terrorista inexistent. Però en realitat amaga la neteja ideològica d’opositors que ha fet el govern d’Erdogan després del cop d’estat frustrat del juliol del 2016 i del qual acusa el predicador islamista Fethullah Gülen. Des de llavors, Erdogan ha fet una intensa neteja tant a l’exèrcit com a la policia i també entre els periodistes i mitjans opositors, per reforçar el seu poder.
La defensa explica que el govern espanyol no hauria de valorar la demanda turca, perquè sobre el règim d’Erdogan hi pesen denúncies de tortures de diverses organitzacions internacionals, un règim que, a més, estudia de reinstaurar la pena de mort, a la qual ja havia estat condemnat el periodista anteriorment. El jutge del cas és Ismael Moreno, que, segons Aranda, va interpretar ‘de manera mecànica el dret internacional i no va voler valorar la inviabilitat de l’extradició’.
Un dels grans misteris sense resoldre fins ara és per què la diplomàcia Sueca no s’ha manifestat, tenint en compte que Hamza Yalçin és ciutadà suec des del 2006. Sobre això, la seva dona diu: ‘Entre Suècia i Turquia hi ha interessos econòmics. Les autoritats sueques no aborden la qüestió d’una manera directa i ens preocupa que un país de la Unió Europea no protegeixi els drets humans. El consolat suec afirma que manté converses amb gent pròxima al govern espanyol, però no en sé res més.’
Per una altra banda, Carme Arenas explica que el Pen Internacional ha enviat una carta a la Interpol perquè s’apliquin filtres sobre aquestes alertes internacionals que afecten escriptors, periodistes i persones perseguides per les seves idees.
Qui és Hamza Yalçin?
Hamza Yalçin és un periodista i escriptor que va haver de fugir de Turquia per les seves idees contràries al règim del president Erdogan. El 1987 va obtenir l’asil polític i, finalment, el 2006, la nacionalitat sueca. La seva dona, Seda Sanlier, insisteix a dir que el seu marit no és cap terrorista, sinó un escriptor i activista socialista.
A l’acte d’ahir també van parlar dos amics de Yalçin: Zafer Ballikaya i Zano Suphandagi Gormez. Aquest darrer va recordar, amb la veu esqueixada per l’emoció, les tortures que tant ell com Yalçin van sofrir a Turquia. Trenta anys després d’establir-se a Suècia, té la nacionalitat i és membre de l’Associació d’Escriptors de Suècia. Les dues causes que el persegueixen són del mes d’abril per insultar el president i per propaganda terrorista.
Segons que explicava Mercè Ibarz en un article a VilaWeb, ara és l’editor en cap de la revista crítica Odak (‘Focus’), també impulsora d’activitats culturals i educatives, que són les que més molesten Erdogan. ‘Yalçin –diu Ibarz– passa els dies a Can Brians llegint, sense poder treballar. Potser ja s’ha acabat El carrer de les Camèlies de la Rodoreda, a qui també li va tocar viure l’exili, reflexiona aquest periodista que a Suècia ha treballat de professor de pedagogia. L’estava llegint a final d’agost, segons que manifestava en unes breus declaracions telefòniques a Público (en castellà, per la manera com el diari cita el títol de la novel·la). La vagabunderia erràtica a la recerca d’empara i protecció de Cecília Ce per Barcelona, des del Guinardó i el Carmel fins al Somorrostro, l’Eixample i Sant Gervasi, l’ha acompanyat a la presó.’
Al mateix article, Ibarz explica que el termini per a l’extradició acaba el dia 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Per tant, el manifest presentat ahir és una de les darreres mesures de pressió possibles per a evitar la seva sortida cap a Turquia. Després s’hauran d’establir els mecanismes per aconseguir-ne la llibertat.
La dona de Hazma Yaçin resumeix amb inquietud per què és important d’evitar que vagi a Turquia: ‘No perdo l’esperança, però estic angoixada. Si l’extradeixen passarà la resta de la vida a presó. La seva vida perilla Turquia. L’han torturat en dues ocasions i té problemes de salut per aquests maltractaments. Com que el sistema turc no funciona democràticament, pot passar-li qualsevol cosa.’
La llarga ombra espanyola a Turquia
També cal preguntar-se quins interessos han dut a aquesta ràpida col·laboració de la policia espanyola i la Interpol. La relació entre Turquia i Espanya fa que aquests detalls polítics tinguin una gran transcendència. En primer lloc Turquia és aliada d’Espanya a l’ OTAN. En segon lloc, Espanya sempre ha mirat de minimitzar la realitat del poble kurd a Turquia, seguint la política del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol de negar qualsevol nacionalitat no estatal. En va ser un dels exemples recents més greus el no-reconeixement de Kossove, per exemple, quan assolí la independència. Aquesta política de negació de tots els moviments nacionals no estatals va encaminada a aconseguir el mateix tractament pel que fa a la realitat catalana i basca. En tercer lloc, hi ha les qüestions purament econòmiques. Segons dades del 2016, Turquia és el desè mercat per a l’economia espanyola i el dotzè principal proveïdor mundial. La seva situació geostratègica també és una porta molt important per a l’expansió comercial en una zona prou conflictiva però molt llaminera per a les inversions. Gests com la ràpida resposta contra els enemics del règim poden ajudar molt a consolidar els tres punts anteriors.
