Ofensiva al Donbass: comença la segona fase de la guerra d’Ucraïna

Dimarts, poc més tard de les dotze del migdia, el ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, va confirmar allò que molts analistes feia setmanes que esperaven: el llançament de l’ofensiva russa sobre la regió del Donbass, a l’est d’Ucraïna. L’anunci, en paraules de Lavrov, és el tret de sortida de la segona fase del conflicte, i fa palès que la invasió, si més no fins ara, no ha avançat d’acord amb els paràmetres que Moscou preveia. Però quina transcendència té aquest canvi d’estratègia per al conflicte entre Rússia i Ucraïna, i què ens en revela sobre les perspectives de l’exèrcit rus?

El Donbass, el primer pretext per a la invasió

La guerra entre Rússia i Ucraïna ha esclatat enguany, però al Donbass, aquesta regió històrica de l’extrem oriental de la frontera russo-ucraïnesa, el conflicte es remunta al 2014. Fou llavors que, com a resposta a la revolució de Maidan, les milícies pro-russes assumiren el control de bona part de la regió de Lugansk i la regió de Donetsk, les dues unitats administratives en què avui dia es divideix el Donbass, i van proclamar la independència. Els anys següents l’exèrcit ucraïnès ha lluitat per a recuperar-ne el control, en un conflicte de baixa intensitat que s’ha anat fent crònic, sense aconseguir mai arrabassar el territori de mans dels rebels.

Fins al mes de febrer, Rússia havia mantingut una posició de relativa ambivalència respecte d’aquestes dues repúbliques autoproclamades: no hi havia enviat tropes de suport (si més no, oficialment), no n’havia reconegut la independència ni tampoc havia intentat d’annexionar-les, com sí que havia fet amb la península de Crimea el 2014. Tanmateix, el 28 de febrer aquesta situació va un tomb radical: Vladímir Putin va anunciar, en un discurs oficial contundent, que Moscou reconeixeria formalment la independència d’aquestes dues entitats. Hores després, l’exèrcit rus va començar la invasió d’Ucraïna, tot adduint el suposat genocidi de la població russòfona del Donbass com a casus belli.

L’ofensiva al Donbass, confirmació tàcita del fracàs rus

Estratègicament, l’ofensiva al Donbass té un doble sentit: sociopolític, per una banda, i econòmic, per una altra. Per una banda, perquè és –juntament amb Crimea, part de Rússia de facto d’ençà de fa vuit anys–, la regió d’Ucraïna amb una presència més gran de població russòfona, àmpliament majoritària tant a Donetsk com a Lugansk. Per una altra, perquè al Donbass i les regions circumdants hi ha bona part de la indústria pesant ucraïnesa. La zona, de fet, és anomenada informalment el “cor industrial” del país. El control del Donbass, a més, permetria a Moscou d’intensificar l’ofensiva sobre Mariúpol, ciutat portuària de gran pes geostratègic que constitueix el darrer gran bastió ucraïnès a la riba de la mar d’Azov, al sud-est del país. La hipotètica caiguda de Mariúpol seria una victòria clau per a Rússia perquè li serviria per a establir un corredor terrestre entre el Donbass, al nord-est d’Ucraïna, i la península de Crimea, al sud-est, tot expulsant definitivament l’exèrcit ucraïnès de la costa de la mar d’Azov (en què es comuniquen aquestes dues regions).

Aquesta nova fase de l’ofensiva també és una confirmació tàcita del fracàs inicial de l’exèrcit rus. Nombrosos analistes havien vaticinat al febrer que la invasió es concentraria al Donbass, però finalment acabà desplegant-se pràcticament per tot el territori ucraïnès –cosa que va sorprendre molta gent. Putin no n’ha acabat d’explicitar mai els objectius, més enllà de proclames vagues sobre la desnazificació d’Ucraïna i la protecció de la minoria russòfona, però l’extens àmbit geogràfic de l’atac inicial sembla indicar que Rússia apuntava més lluny que no pas al control de l’est del país.

Certament, la primera fase del conflicte no ha avançat tal com Moscou esperava. L’exèrcit rus, tot i ser teòricament molt superior a l’ucraïnès, ha fracassat a l’hora de capturar alguns objectius militars clau, sobretot la capital Kíiv. Per si no n’hi hagués prou, la invasió ha revelat que l’exèrcit rus, considerat un dels més potents del planeta abans de l’esclat del conflicte, té importants deficiències no solament en matèria d’equipament militar sinó també pel que fa a la disciplina i competència dels seus efectius. Rússia, de fet, ja ha perdut un 25% de la seva capacitat de combat inicial, segons algunes estimacions, i el Kremlin ha hagut d’admetre que hi ha hagut moltes més morts en combat que no esperaven. La situació és fins i tot més crua si s’examina a petita escala: moltes unitats han tingut grans pèrdues materials i de personal, i moltes de les que es mantenen en peu són integrades per reclutes amb poca motivació i escassa experiència.

Entre les files ucraïneses, per contra, la situació és si fa no fa la contrària. Si bé molt inferior sobre el paper, l’exèrcit ucraïnès ha resistit molt bé l’avenç de les forces russes, fins al punt de recuperar bona part del territori arrabassat al començament de la invasió, i la moral entre les tropes locals és alta. El flux pràcticament diari d’armament a Ucraïna, provinent dels aliats internacionals de Kíiv, contrasta també amb la situació de creixent escassetat material de l’exèrcit rus, cosa que, si més no, contribueix a anivellar l’aparent desequilibri entre tots dos països.

Molts dubtes i poques certeses per a Rússia

L’exemple de Mariúpol il·lustra bé aquestes tendències contraposades: Rússia, l’exèrcit més potent, l’ha bombardada repetidament d’ençà que va començar la invasió i hi ha imposat un setge devastador, però, així i tot, ha estat incapaç de prendre’n el control.

Fins i tot en cas d’acabar arrabassant Mariúpol a Ucraïna, les perspectives al Donbass són complicades per a l’exèrcit rus perquè –en tant que zona de conflicte d’ençà del 2014– és precisament en aquesta regió on es concentren les unitats d’elit de l’exèrcit ucraïnès. Una preocupació afegida per a Moscou és que, si bé la batalla per ciutats com ara Donetsk serà clau a l’hora d’apoderar-se del Donbass, fins ara les tropes locals han mostrat molta més efectivitat que no l’invasor en escenaris de guerrilla urbana, fins i tot en situacions de marcada inferioritat.

Raons d’estratègia a banda, el canvi de rumb de Moscou també s’explica per una qüestió interna. El dia 9 de maig se celebra una de les festivitats més assenyalades del calendari rus, l’anomenat Dia de la Victòria, en què es commemora el triomf de l’URSS sobre el feixisme en la Segona Guerra Mundial. Una gran victòria militar al Donbass permetria a Putin d’oferir al poble rus un esplendorós llorer que faria esvair, si més no temporalment, els nombrosos interrogants que la primera fase de la invasió ha suscitat, fins i tot dins Rússia.