Ofegar Sant Jordi, enderrocar la llengua catalana

No hem d’oblidar que l’alcaldessa de Barcelona no té estudis, que se sàpiga. Més enllà del càrrec no té ofici ni benefici. Com molts altres com ella, són més perillosos per ignorants que per la seua mala fel. Que el nacionalisme espanyol és dels pitjors ja ho sabíem; i d’aquell presumpte independentisme que “no se n’adona”, pense que en realitat miren només per ells i amb molta immediatesa. No són independentistes. Cerquen un sou que no podrien aconseguir treballant de res. El secret de la clandestina, caldrà llegir-lo. I em permet recomanar-vos “El carrer era de terra”, la meua darrera novel·la.

És dramàtica la situació de la nostra preciosa llengua.
La volen trepitjar, menysprear, esborrar. I cada vegada que un polític , toçudament autodefinits com a independentistes es dirigeixen en castellà a les xarxes els ajuden a fer-ho.
Cada vegada que qualsevol de nosaltres canviem de llengua perquè algú parla castellà, els ajudem a fer-ho.
Cada vegada que una administració de casa nostra fa com la impresentable de Colau, els ajuda a fer-ho.
Ha de ser la nostra principal lluita, la nostra principal prioritat; defensar la llengua catalana, cada dia, en cada acte quotidià, a cada ocasió de fer-nos sentir.
Certament sense llengua no hi ha nació.
Visquem en català cada minut del nostre dia!

Totalment d’acord amb Nuria Coma.
La nostra llengua és la nostra nació.
I com diu en Jordi Cuixart: la cultura es l’arma contra qui ens vol anorrear, contra l’extrema dreta, contra la dreta castrant i contra l’esquerra-caviar desidealitzada i esmaperduda. Tots ultra-nacionalistes espanyols abans que res.
I també com diu Nuria Coma amb un sac de raó: o ens fem catalans militants, defensant la llengua a tot arreu i en tota situació, no canviant-la per res del món i vivint les 24 hores en català, o sinó, ja podem donar-la per morta.
El català depent de nosaltres, com diu la Carme Junyent en el seu llibre, que recomano ferventment.
I ara més que mai.

Totalmsnt d’acord amb l’editorial. Jo ni me n’havia assabentat d’això del dia de l’espanyol. D’altra banda, a més de la mala fe i la voluntat d’anihilar el català, els espanyols sempre es mouen per imitació i enveja. Sempre han volgut imitar França, quan, amb el cinema van descobrir els EUA han mirat de copiar-los també. Mai no se’n surten del tot, però hi ha un component de complex d’inferioritat molt notori que els fa buscar coses, idees, iniciatives dels altres (nosaltres sempre serem “uns altres” per ells) i fer-ne una versió canyí.

Només des de la més absoluta incultura i ignorància es pot agafar com a excusa Cervantes per reforçar el nacionalisme espanyol. Però no saben que Cervantes era un critic molt dur de España i la seva cultura i estructura social? Tan rucs són? És increible. No saben que Pinochet va prohibir el Quixot a les escoles xilenes per “perillós”?? Encara no han entès la memorable lliçó que Laura Borras va donar en seu parlamentària a C’s, que un bon dia es van presentar cada diputat amb el seu Quixot per reivindicar la llengua “espanyola”, o sigui la llengua castellana? Borras els va comminar a que deixessin d’exhibir el llibre del Quixot i a que el llegissin!! I que així aprendrien molt…

Segueixen sense entendre res; i aquest és un camí directe al desastre i el fracàs.

PS. Felicitats Partal!! Genial això de l’esquerra “requeté”!

ELS REFORMISTES SON ESPANYOLISTES. AIXÒ ÉS UNA COSA QUE TU I JO SABEM I QUE SOVINT OBLIDEM.

ERC no vol la independencia i si perqué no arrivi mai, necesita ajudar a l’amiga de Valls, la superalcaldesa Colau a fer desapareixer la llengua catalana, ho farà sense dubtar.

Ja s’encarregarà el gran orador Rufiaán de demostrar de manera fafaen que el dia de Sant Jordi ha sigut el dia “Del Espanyol” des de abans dels Reis Catòlics.

En el Califat de Còrdova es feia festa grosa tots vestits de faralaes i ballant sevillanes.

Voldria veure el “síncope” que tindrà la Colau quan sapiga que una impresetable escriptora americana a permès que traduexin els seus llibres al català i no al castellà. Em fa una pena pobra dona.!

Imaginem-nos que de la literatura quebequesa o de dialecte francès del Quebec els canadencs en diguessin literatura canadenca; els quebequesos traurien foc pels queixals. La literatura canadenca és la que s’escriu en anglès. I si hom escriu en anglès al Quebec llavors és literatura anglesa, no pas quebequesa/francesa. Són figues d’un altre paner.
La literatura algueresa/catalana és pot anomenar literatura sarda, o italiana? Oi que no?; Car a més a més hi hauria un embolic de ca l’ample alhora de saber quina es quina. És literatura catalana feta a Sardenya, no pas literatura sarda.
Literatura catalana és la que es fa en català, i prou. Si ens tinguessin un mínim respecte dirien literatura espanyola feta a Catalunya.

Si la batllessa només promou la literatura espanyola, la seva, ja s’ho farà. Només li manca canviar el nom de Sant Jordi (com feia en “Cosí de la Ribera” als feliços anys 20), i substituir-lo per San Jorge. Ja haurà reblat el clau. Els catalans celebrarem Sant Jordi.

Bona nit, Vicent,
Dieu: “Ho faran, sobretot si consentim que es continue descafeïnant la celebració []”.
Són molts anys (segles) que els catalans hem hagut de triar entre consentir de perdre un llençol a cada bugada o perdre’ls tots a la primera. Així que us reconec tota la raó.
A més, permeteu-me que posa uns exemples més d’aquest intent que “se noten los effectos sin que se noten los cuydados” (cita aproximada):
Els colors de la “rojagualda” són dues barres vermelles de l’escut d’armes del comte de Barcelona (que amb la mort del comte Joan passà al seu fill que ara anomenen Juan Carlos I).
La Corona d’Aragó no rebé mai aquest nom fins el 1738 (22 anys després del Decret de Nova Planta) quan l’arxiver de l’Arxiu reial de Barcelona passa a anomenar-lo Arxiu de la Corona d’Aragó.
El Tractat del Pirineus (1659) era inicialment secret.
El jurament de Felip de Borbó (1r Borbó) fou fet sobre un compendi (recol·lecció) legislatiu fet pel notari Lluys de Peguera que no incloïa el Tractat dels Pirineus, que no ha estat mai ratificat a Corts, i també una llista de tots els municipis (en aquell temps dits universitats) que incloïen Perpinyà (la Fidelíssima) i els altres municipis (comuns) dels actuals Pirineus Orientals.
L’actual Reino de España està molt gelós d’aplicar l’art. 145.1 CE78 (prohibició de la federació de comunitats autònomes) per evitat que l’antiga federació de reialmes del comte de Barcelona torni a tenir cap pes.
Per més pes tinguin aquests exemples sospito que aquesta bel·licositat ve de lluny. Els mateixos dos bàndols de visigots que es barallaven prèviament a la ocupació àrab es refugiaren en territoris diferents. Catalunya prové dels decendents dels visigots hispanii que es refugiaren a Narbona (on sospito que també hi havia alans) i estaven més en contacte amb visigots centreeuropeus (potser per això no s’enteneien gaire amb els visigots que es refugiaren a la costa cantabrica on hi havia més influència d’altres pobles dels mars del nord).
La Catalunya d’avui ha tingut (o patit) diverses “neteges” de violents, sigui per exterminació o per exili (molts alts funcionaris a Viena el 1725 eren catalans i algun dia he de mirar la guerra prèvia al 1r repartiment de Polònia), o que passà amb el Angelets de la terra, o amb els desidents després de la guerra de 1936 al 1939: un procés selectiu on només sobrevien els més pacifics i no-violents.
Coratge!

Trec foc pels queixals! Ara bé, sorprendre’m, no gaire. Fa dècades que visc al Canadà, on ensenyo a la universitat, i n’he vist massa de barrabassades d’aquesta mena per part d’Espanya, és a dir de l’ambaixada. Aquesta gent està ficada a les universitats d’aquí i no us podeu imaginar tot el que fa per amagar, per exemple, les classes de català, per anihilar-les; i els diners que van a la universitat per tal de fer quedar bé Espanya, i… no acabaria mai. Jo mateixa he hagut de patir tota mena d’atacs, i aquí estic sola, no tinc d’altra gent fent-me costat. Fa anys que volen fer empassar tot això del dia de l’espanyol i Cervantes al Canadà –a vosaltres us ve de nou, tot i que me n’he fet un tip de parlar-ne a la xarxa, però aquí fa molts anys que dura. Podria escriure uns quants llibres amb tot el que he vist i aguantat.
Estic furiosa amb tot això de Sant Jordi. Molt furiosa!

El català ha resistit moltes adversitats durant segles. Sembla que la força principal va ser l’oralitat, i no hi havia manera d’aturar la supervivència d’aquesta llengua si la gent s’entossudia a parlar-la … (sí, això ho he escrit en passat). Ara, però, sembla que l’oralitat es perd. Ja no escoltem els avis, que són els únics que podrien mantenir la dignitat del català. Tenim en contra els veïns, les xarxes socials, la tecnologia … La situació és més greu que mai. Segurament un Sant Jordi català no ens salvarà, però un de castellà potser si que ens dóna el cop de gràcia.

Mira que són anticatalans aquests del PP….ai, calla! que qui mana a Espanya és el govern més progressista de la història i a Barcelona l’Ajuntament és de l’esquerra més esquerra de les esquerres mundials!
Friso per veure què en diran alguns indepes que fa anys que volen colar-nos que el castellà és tan català com el català i coses així per a ampliar la base (tot i que ja sabem que si en lloc de fer arribar els teus principis a més gent el que fas és rebaixar els teus principis per a tenir més gent el que estàs fent no és lluitar pels teus principis sinó simplement pel poder) i que tot això de la llengua i la nació és cosa identitària (com si tenir identitat fos una cosa dolenta, bé en realitat segons ells tothom en pot tenir menys els catalans que hem de ser un melting pot sense ànima) i d’extrema dreta (tot el que no segueixi la seva ortodòxia és extrema dreta)

Darrere de tot això hi ha la voluntat malaltissa d’anihilació de la llengua i la cultura catalanes i l’assimilació definitiva de Catalunya a la causa espanyola. L’assimilació només té sentit i possibilitats d’èxit quan significa alhora el pas a un nivell superior i modèlic de civilització. En teoria, això. Perquè el problema som nosaltres, que els ho posem tot tan fàcil que no caldrà cap empenta davant l’abisme, sinó que farem el pas endavant nosaltres. De fet, ja fa quatre anys que ho estem fent, això.

Un ridícul més d’Espanya i ara s’hi afegeix la col·laboracionista Comuna.
El 23 d’abril és, des de 1995, el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor declarat per la UNESCO. Poden fer el dia de l’espanyol o del que el roti, allà ells. Que la Colau s’hi afegeixi és una mostra més de la por que tenen al 52%. A poc a poc es mostren tal com són, fora ambigüitats, tota la carn a la graella. Com els jutges espanyols i tots els partits espanyolistes de dretes i d’esquerres. Les Comunes, un més. Tots units contra la independència de Catalunya.
I ERC i la CUP marejant la perdiu, Quina pena.

Des del seu ‘hablo en español, que así nos entendemos todos’ (cito de memòria), la nostra estupendíssima batllessa Colau només fa que augmentar la seva toxicitat envers la cultura catalana, potser més per ignorància que mala fe, com bé diu en Josep Usó, però tant hi fa, el resultat és el mateix. Si a Barcelona tinguessim un batlle de Vox l’erosió de la llengua catalana des de les institucions municipals potser no seria tan eficaç. El català ha suportat episodis negres, negríssims, a la seva història, i ha sobreviscut perquè l’adversari anava de cara i la llengua i els seus parlants s’han defensat com han fet sempre, practicant la llengua dins de totes les intimitats possibles, amb esperit militant i resiliència. Però això d’ara, aquesta frivolitat adolescent dels ‘holis’ i les selfies, això de voler convertir el català en una nosa si un vol ser un progre ‘xupiguai’ com la nostra Ada, podria ser fins i tot més eficaç que un decret de nova planta si s’arriba a consolidar entre el jovent.

I amb aquesta gent volem “eixamplar la base” i fer la “via àmplia”?

Si la meitat dels independentistes el 14F vam votar als falsos independentistes, ara tenim el que ens mereixem.

Hem queda un bri d’esperança de que si queda un partit independentista de veritat, no faci govern amb la “cinquena columna” i no faci president a un petit burguès cínic, incompetent i unionista “de facto”.

ENCARA NINGÚ M’HA DONAT UN MOTIU OBJECTIU DEL PERQUÈ CAL FER GOVERN:
La Generalitat és una minsa gestoria regional que no té cap poder executiu perquè el Parlament no té poder legislatiu. Els tècnics professionals de cada departament, poden fer rodar molt millor la maquinària dels serveis públics sense polítics professionals que només tenen experiència de ratolí de partit (mireu currículum professionals dels d’ERC, zero experiència), els posin pals a les rodes.

La meitat d’independentistes no tenim la culpa de que l’altra meitat es cregui els opinadors professionals de TV3

No vaig votar a Junts perquè facin a un botifler President de la Generalitat

De la Sra. Anna Babau no em sorprèn res. Però potser ja seria hora que els dirigents d’ERC tinguessin clar que la seva idea de la via ampla és (parlant clar) una farsa si l’apliquen al partit dels comuns que actua massa sovint en clau espanyolista. Altra cosa és, és clar, intentar captar aquells dels seus electors que siguin independentistes o almenys siguin capaços de copsar les conseqüències per tots de seguir sota la fèrula de la caverna espanyola. Però això no ho aconseguiran mai amb bones paraules ni mantenint les picabaralles amb Junts. Arribar (per difícil que sembli) a una bona entesa de plan d’actuació amb Junts (i si es pot amb la CUP), seguir-lo amb lleialtat per part de tots i fer una decidida pinya contra l’arbitrarietat espanyola és l’únic camí d’eixamplar la base. Pensant però sempre que ni que s’aconseguís arribar a un 80 % a Madrid els hi importaria un rave sec.

El conseller d’Ensenyament, JOSEP BARGALLÓ, ha defensat que es pugui donar més castellà en entorns catalanoparlants i més català en entorns castellanoparlants. “El que fem és adequar la didàctica de les llengües a la realitat sociolingüística actual dels nostres centres”, ha argumentat, i ha remarcat que l’objectiu és aconseguir que tots els alumnes siguin “altament competents” en català i castellà.

Dit això, el comentari d’en J.Miquel Garrido es millor que l’editorial
Dit això, el comentari d’en Josep soler ens recorda més coses.
Dit això, no vull quedar orfe dels comentaris d’en Carles Viñals ni d’en Jaume Vall.
Dit això, mira que s’ho passen be els españols amb nosaltres..
Dit això, en Jordi no m’ha agradat mai gaire perquè es un Sant i mata animals.
Dit això, tallar una flor és un crim.
Dit això, no vull dir res més.
Us estimo.

Genial, Vicent. Però…. una veu en el desert. Sobretot, ací al País Valencià on ja ens tenen guanyats i la mida presa. Les teues reflexions de cada dia mereixen ser propagades per tot arreu dels PPCC per tal d’assolir la consciència del que som i Espanya ens fa. I també aquells polítics nostres que tenen la gosadia de congratularse’n nedant i guardant la roba entre dos aigües, fent primar el seu estatus quo de (des)prestigi personal, o polític-partidista, per damunt del país al que diuen servir. Per què no planten cara ja d’una vegada? Però tots junts. CONSCIENTS, que només la INDEPENDÈNCIA és la que pot propiciar solucions als NOSTRES problemes.

San Quirico de Besora, San Cucufate, San Quirico Safaja, San Fausto de Capcentellas, Tarrasa, Moncada (sense t), … i podríem seguir. El franquisme tenia molt clar que anorreant la llengua aniquilaria la nació. De fet tot això comença amb el Decret de Nova Planta publicat al gener de 1716 per Felip V. El nou sistema polític es basava en la centralització i la militarització de l’administració; era de matriu castellana i menystenia els altres ordenaments jurídics i polítics. La retallada de sobirania al Principat Catalunya ja tenia un precedent, i és que el decret havia entrat en vigor a València el 1707; a Aragó, el 1711, i, a Mallorca, el 1715. Després de 305 anys continua la mateixa lluita i la mateixa repressió bàsicament a la llengua. Si poguéssim plasmar-ho en una gràfica veuríem, en el decurs de la història, diferents brots -com si fóssim en una pandèmia- però sempre molt per sobre del valor cero, que seria la no repressió o la normalitat. Ningú que pugui veure aquesta gràfica històrica pot entendre la ingenuïtat, també històrica, dels catalans. Ingenuïtat amb l’estat espanyol i perseverança amb la llengua, la cultura i la nació. Ingenuïtat i perseverança són dos vectors oposats, que es neutralitzen i no deixen que es mori ni que es consolidi la nació. Tanmateix veiem en els darrers temps -o això sembla- que la perseverança va perdent força i la nació va calant de proa, talment com un titànic que a partir de cert calat les hores són comptades. Sempre m’he preguntat perquè Castella ha volgut assimilar Catalunya, i, encara més, perquè Castella vol ara mateix assimilar Catalunya. No en sé la raó profunda i com que tinc la necessitat de respondre-ho crec que és perquè Catalunya qüestiona Espanya, o dit d’una altre manera, sense Catalunya l’invent d’Espanya no existeix, desapareix com si fos un encanteri de Hogwarts i amb ell -imagineu-ho- els Ortega, Koplowitz, del Pino, Calvo Sotelo, Villar Mir, Roig, Cortina i una llarga llista de mags dolents amb el capità manaia Borbó al capdavant.

Entre tots els comentaris heu fet una fotografia perfecta de la situació. Res a afegir.
Sí, senyor Partal, volen enderrocar la llengua per enderrocar la nació. Encara que “alguns independentistas” (els hi possem nom?) no ho entenguin o no vulguin entendre-ho, la realitat és aquesta. Nació contra nació. Fins que no ho tinguem tant clar com ells, no ens en sortirem.
És cert que hem patit daltabaixos en el temps i els hem superat, però penso que en el món digital que vivim, el món dels nostres joves, la situació és pitjor que mai.
La llengua és l’arma més potent en aquesta “guerra” de tres segles que portem. La nostra i la seva. La força de la nostra rau en nosaltres, fem-la servir sempre, arreu i amb (o contra) tothom. Les nostres institucions (i ara en mans dels “qui no ho entenen”) no tenen cap capacitat de fer res, Omnium CULTURAL sembla perdut en un altre cosa, però nosaltres sí. Parlar català sempre, amb naturalitat o amb hostilitat, tant fa, els colons espanyols ho percebran sempre amb hostilitat. Qué hem de fer? Canviar de llengua per no ofendre? El problema més greu, no em cansaré de repetir, no és el que vingui de fora, el tenim convivint entre nosaltres.
Jo demanaría al director, gran coneixedor de molts moviments d’alliberament nacional arreu del mon, quin percentatge de població hostil patíen dins el propi territori?

No ho sé pas, però jo penso que la nostre nació va més enllà de la nostra llengua. Un país que fa tants anys que viu a la defensiva, acostumat a una resiliència que ens qualifica arreu del món, té el seu dispositiu nacional més diversificat del que volem reconèixer. Això no vol pas negar el paper de la llengua com un element central i vertebrador de la nostra identitat, i sí vol dir que cal cuidar-la molt, mentrestant cuidem no ensenyar cap feblesa.
Un altra cosa és pensar només en clau hispànica. Que el dia de Sant Jordi sigui proposat i imposat com “a dia del español” és d’una subtilitat que hem de vigilar. En tot cas, ve a reconèixer l’èxit del Sant Jordi català, i anant bé, l’imaginable fracàs del dia de l’espanyol a la resta d’Espanya.
Veurem doncs què passa a Catalunya, i com mouen l’invent en qüestió els espanyolistes recalcitrants que tenim per aquí. I és això el que ens ha d’importar.
Per tant, ben assenyalat l’artefacte en una editorial que aixeca una llebre ben amagada entre la pandèmica que patim.

El seu propòsit és fer desaparèixer la nostra Nació i la nostra llengua.

Ho hem dit repetidament:
DES DEL 1714 HO TENEN MOLT BEN DECIDIT.
I ara ho poden aconseguir fàcilment tal i com actuen els partits ‘de Catalunya’.

Comuns i ERC és una simbiosi perfecta per al regne genocida d’Espanya/Castella.

Cap novetat. Fan el seu fet i nosaltres només rondinem repetitivament sense malícia. ¿Sense cap convicció de victòria?

No cal que ens preocupem perquè Espanya ja està pendent avall com un tren sense frens.
No tenen ni constitució. Catalunya Si que en té una: la de veure com aixamplem la base rondinaire i impotent.

Benvolgut Vicenç, estic vinculat a Òmnium, a l’ANC, a la Plataforma per la Llengua, a Junts, tinc 74 diputats que diuen que son independentistes i unes Conselleries de Cultura i d’Ensenyament (en funcions, es clar)… i haig d’assabentar-me del que passa, del què es cou al nostre entorn contra Catalunya, llegint un diari digital?. Això és el que em desespera. L’estat ens te el genoll al coll i cada dia pitja una mica més, fins que ens tingui ben ofegats, però no estem a Minesota i aquí ningú no piula.
Quan ens haguem posat d’acord en si fem un govern de coalició o no i quantes conselleries i Directors generals corresponen a cadascú, no sigui cas que el resultat no tingui prou “visió d’esquerres”, aleshores, ja estarem en condicions de demanar hora a Madrid i fer una reunió de diàleg que ens ho arreglarà tot. Quina colla!

Que l’ajuntament actual de Barcelona és un cau de llimacs i sangoneres ja fa molt de temps que es manifesta. El poder municipal és avui en mans de vius oportunistes disfressats d’esquerra que viuen de col·laborar amb els poders de la dreta. En els conflictes colonials, la col·laboració d’agents indígenes sempre ha estat d’un rendiment òptim. Ara els ciutadans de Barcelona hem caigut sota la pota sense escrúpulos d’aquests agents. Aquests no tenen ètica, ni pàtria, ni tradició, ni llengua pròpia; només tenen butxaca i ambició de poder, i això els permet de vendre’s sa mare, si els convé. Són el que tu en dius “l’esquerra requeté”. Viuen també del nostre silenci i de la nostra timidesa; no hem de callar!

Doncs bé, jo només compro llibres en català i de sempre.
L’Ajuntament de Barcelona s’ha venut a “las fuerzas regulares”.
El dolor és la quantitat de gent de fora que viu a Catalunya i que ens ha convertit en una gran minoria i que els va bé aquest ofeg.
L’Ajuntament ens colla a impostos, ha deixat la ciutat com un gran caos, ha gentrificat però l’han votat els “chachi-pirulis”.
Com diu algú en un comentari, de la Conselleria de Cultura no s’han fet evidents les queixes i maniobres clares perquè Sant Jordi segueixi sent plenament en la llengua catalana.

Llegeixo els comentaris i veig molta indignació (i tant!), però cap proposta per fer-los entendre que s’ha acabat el bròquil amb la punyeta de l’espanyol.

Per exemple, boicot a totes les parades on hi pot haver un autor de llengua castellana (però malhauradament, hi haurà cua)
Comprar només llibres en català (no només demà, si no tot l’any)
Parlar sempre en català (no només demà, si no tot l’any)
Un tortosa d’indiferència a l’alcaldessa i a tota la junta de Barcelona.

Ficar dins el cap dels cupaires i dels esquerra-republicans que això de considerar amics els comuns, nomès perqué son d’esquerres (sic!), serà la seva (no la nostra) derrota i perdició. I que s’ha acabat el bròquil també per a ells.
Com? Fàcil! primer, advertint-los de paraula. Després, no votar-los mai més.

Que ja n’estic farta de la murga dels ER i les CUP. Molt farta!
Ostima! no es pas tant dificil d’entendre que la independencia i el català van primer de tot…. o potser son curtets de mena.

Des de fa deu anys vivim en temps de guerra.
A Catalunya volíem passar d’una legalitat a una altra legalitat en termes democràtics, i com tota resposta ens van declarar la guerra. Això és una guerra i no una altra cosa, de manera que no perdem de vista quin sentit té de cada acció empresa des de l’altre bàndol.
He llegit l’editorial i tots els comentaris indignats que, en general, van a parar a titllar d’incompetents els que prenen decisions des del govern d’Espanya o des de l’ajuntament de Barcelona.
Ja m’agradaria que es prenguin decisions tan polèmiques com fer coincidir el Dia del Español amb St. Jordi, o muntar rutes turístiques de literatura a Barcelona sense comptar amb cap escriptor en llengua catalana, ni amb cap dona escriptora, només perquè els responsables no són prou professionals i no en saben més…
Malauradament, quan hi ha una guerra declarada, qui decideix emprendre aquestes accions no ho fa per incompetència, ho fa per malícia.

El perill per a la nació catalana no és pas VOX, ni el PP, ni Ciudadanos. Aquests tres van de cara, no amaguen res, se’ls veu venir d’una hora lluny i tothom sap que ens voldrien fer desaparèixer com a poble.

La veritable amenaça és el PSC (PSOE), En Comú Podem (Podemos) i qualsevol altre partit que parli d’esquerres i dretes, de dues llengües, de lluites compartides, de sentir-se més català que espanyol o viceversa, etc.. Qualsevol que jugui amb aquestes ambigüitats entrant en el joc dels espanyols o que els hi doni alguna mena de suport.

La idea que Espanya és reformable o que allà hi trobarem aliances amb espanyols bons que ens ajudaran, com volen fer-nos creure constantment alguns d’aquí, és una trampa mortal. Els governs més progressistes de la història són sempre els pitjors per a la nostra causa perquè ens narcotitzen i paralitzen.

Els rivals a combatre i a desemmascarar permanentment són els de casa. El perill rau en que no semblen tan dolents com el PP i companyia, per tant poden atraure fàcilment a moltíssima més gent. Ara bé, en el fons són tan espanyols com aquells i ho demostren amb fets a la mínima oportunitat que tenen.

Aquí no hi ha mitges tintes, o avancem o retrocedim, o guanyem nosaltres o guanyen ells. O passem a l’acció o ens conformem amb seguir expressant lo dolents que són els espanyols, consolant-nos, això sí, amb el suposat ridícul que van fent pel món.

“Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logralo, y mas cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”

José Rodrigo Villalpando, Instrucción Secreta del fiscal del Consejo de Castilla, 29 de gener de 1716.

Vicent, amb tot el respecte, crec que és cert que hem de dir prou de bajanades tots plegats, tal com diu, i aquí des de vostè a l’ultim hi entrem tots oi? és el que sento quan llegeixo el segúent:
‘Potser, doncs, que deixem de fer bajanades tots plegats i entenguem que el que pretenen, ara i ací, és enderrocar la llengua, perquè és evident que l’enderrocament de la llengua és l’enderrocament de la nació –per més que hi haja una part de l’independentisme que es negue a entendre una cosa tan elemental, bàsica i indiscutible.’
No sé com pot dir això que hem mamat centenars d’anys. Ara ho descobreix??? O és que ho aprofita per insultar una part de l’independentisme? Una part… vostè s’atreveix a assenyalar en abstracte a gent en el més profund dient que es nega a reconèixer una cosa tan elemental ? amb el què hem sofert s’atreveix a dir això^?
Aquí no val l’ambivalència amb una insinuació que ningú d’ERC de Junts o de la CUP l’hi pot comprar, o potser he de pensar qui és que busca reconeixement? fomentant la divisió, cosa que com va dir fa poc ens fa mal a tots? Una part de l’independentisme?

Les llengües no moren Son substituïdes per una altra de més forta
la part castellana de Catalunya ens fa xantatge permanent
la immersió a les escoles és mentida
Sense la llengua no som catalans, som espanyols
La Generalitat no em defensa (mira cap a una altra part)
Només l’Estat independent Català pot defensar la nostra llengua
Cada vegada que surt el Rufian per la tele, canvio de canal. Mai podré perdonar a les esquerres que per ideologia han venut la nostra llengua

No em puc creure el desficaci nazionalmasclista de Colau i cia.
No sé si “esquerra requeté” és una gracieta però m’alegra en ploma de Vicent. Tanmateix, qué collons és “l’espanyol, la llengua espanyola” si no és acceptar la lògica jacobina i justificar l’Instituto Cervantes? Mentre siguem part d’Espanya no podem acceptar supremacismes excloents que ens marginen. Si tots som iguals els idiomes han de ser iguals. Als anys 50 l’escola franquista ens imbuia “Si eres espaÑol, habla espaÑol” i pensavem que era cosa de la dictadura. I que després dir l’espanyol seria com dir el suís o el britànic. Però no. ja s’ho empassa fins el Partal. Déu ens pille confessats!

Avui, que ja es pot quasi quasi assegurar que l’escriptor anomenat Miguel de Cervantes era en realitat el noble valencià Joan Miquel Servent, fill de Xixona, escriptor en llengua catalana, autor de l’obra d’El Quixot, escrita originalment en català i obligada per la censura a ser coneguda arreu com a castellana, si s’ha de vincular el 23 d’abril, Diada del patró de Catalunya, amb la Diada d’un idioma, és evident que aquest idioma no pot ser altre que el català.

Per tant, cosa que fins ara ja practicàvem sense ser-ne conscients, el 23 d’abril és la Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, la Diada del Llibre i la Rosa, i la Diada de l’Idioma Català.

Ells, que diguin el que vulguin, que mentir i abusar és la seva feina. Som nosaltres que ho hem de tenir clar.

I, evidentment, si els nostres polítics ens volen realment representar, si més no en això, així ho haurien de proclamar.

I també, no cal dir-ho, els mitjans de comunicació del país, per poc influents que siguin.