Cada matí, en Martín Galdín surt de casa, a Vic, i enfila l’autopista per arribar a Barcelona abans de les 9.00. Hi deixa l’Olívia, la seva filla, que estudia a l’escola municipal Tres Pins. No és una escola ordinària: és l’únic centre d’infantil i primària a tot Catalunya que ofereix ensenyament bilingüe en llengua de signes catalana (LSC) i llengua catalana. Que sigui lluny de casa o a prop esdevé secundari: és l’única opció que tenen.

Avui, 28 de setembre, és el Dia Internacional de les Persones Sordes. Un col·lectiu minoritari al nostre país que, probablement per aquest motiu, sovint s’ha hagut d’enfrontar a un seguit d’obstacles que li impedeixen de viure en igualtat de condicions amb la resta de la població. En l’educació, hi troben la primera barrera: de petits, el seu ensenyament ja és deficitari respecte del de la resta d’alumnes. La manca de centres on aprendre de manera bilingüe llengua de signes i llengua catalana, a més de l’absència de suports professionals i logístics adients, obliga moltes famílies a haver de posar moltes hores i diners de les seves butxaques per mirar d’equiparar al màxim l’educació dels seus fills amb la de la resta dels alumnes oients.

A Catalunya, l’ensenyament en LSC tan sols s’ofereix a quatre centres: l’escola bressol municipal Forestier, l’escola municipal Tres Pins, i, d’ençà d’aquest curs, a l’institut Bosc, tots tres situats a Barcelona. A banda, hi ha l’escola d’educació especial Josep Pla, específica per a alumnes sords, també a Barcelona. Una oferta molt escassa i extremadament centralitzada que fa que molts alumnes sords que no viuen a prop de Barcelona no puguin accedir a aquesta educació bilingüe en LSC, i que hagin d’estudiar en escoles ordinàries, on els recursos i els professionals són insuficients.

“Fins fa un parell de cursos, el Departament d’Educació deia que teníem prop de quaranta centres bilingües per tot el territori. El problema és que fan servir el terme ‘bilingüisme’ erròniament. Sovint, el fan servir quan algun professional amb algun alumne sord es comunica en LSC”, es queixa Marian González, presidenta de l’associació de famílies Volem Signar i Escoltar.

Els entrebancs per a entrar a l’escola Tres Pins

L’Olívia ho va tenir molt complicat per a entrar a l’escola Tres Pins. “La directora del CREDA de Vic es va negar a fer que l’Olívia anés a l’escola Tres Pins. I l’inspector d’educació de la Catalunya Central també s’hi va negar”, subratlla el seu pare. Els CREDA són els serveis de la Generalitat que donen suport als centres educatius en l’adequació a les necessitats especials dels alumnes amb greus dificultats d’audició, llenguatge o comunicació. Segons que recorda Galdín, els van garantir que els donarien totes les eines necessàries per a l’educació de l’Olívia tot i que no anés a l’escola Tres Pins. “Sonava bé des d’una dimensió política, però nosaltres hem vist que hi ha infants sords amb una privació lingüística important”, diu. I avisa que recórrer a un centre d’educació ordinària i confiar que hi aprendran en igualtat de condicions és ingenu: “És una trampa, a la pràctica no funciona, perquè els intèrprets que els ofereixen no cobreixen totes les hores lectives”, diu. La família de l’Olívia es va negar a acceptar la proposta del Departament d’Educació, i el pare va decidir de presentar-se personalment al parlament. Va ser llavors quan, gràcies a l’ajuda d’un diputat que es va interessar pel seu cas, va aconseguir que l’Olívia entrés a l’escola municipal Tres Pins.

Primer any amb l’ESO en llengua de signes 

En Sergi és un infant amb sordesa que acaba de començar el primer curs de l’ESO a l’institut el Bosc. Enguany, s’hi ofereix ensenyament bilingüe en LSC i llengua catalana per primera vegada, una demanada que feia anys que reclamaven les famílies. De fet, Raquel Garcia, la seva mare, recorda que van decidir que en Sergi repetís curs expressament perquè pogués començar aquest any la seva formació a un institut públic de forma bilingüe.

Que es pugui cursar l’ESO aprenent LSC per primera vegada obre una finestra d’oportunitats, però també deixa entreveure que les coses no rodaran fàcilment. Garcia explica que fa dos dies van haver de fer una reunió amb l’institut perquè els van comentar que els alumnes sords no tenien totes les hores de suport professional cobertes. Per sort, celebra que els han promès que aviat s’incorporarà un nou professional a l’institut per a pal·liar-ho. Un altre aspecte que preocupa a la mare del Sergi és que els quatre alumnes sords que hi ha a primer d’ESO no van a la mateixa classe: tres d’ells van a la classe B, i l’altre, a la C: “No entenc la separació, estarien molt millor junts, perquè el que està sol es pot sentir aïllat”, comenta. En general, però, Garcia es mostra contenta de l’inici de curs al Bosc, i té l’esperança que se superin les mancances que va tenir en l’anterior etapa educativa.

En Sergi, com els altres tres companys amb qui ha començat l’institut, venia d’haver fet primària a l’escola Tres Pins. Però la mare no està gaire satisfeta amb l’educació que hi ha rebut: “Al llarg dels anys, l’escola ha empitjorat”, assenyala. Després de vuit cursos i tres directors diferents, diu que aquests darrers anys hi ha vist un estancament i, fins i tot, un endarreriment de l’aprenentatge del seu fill. “Ens vam adonar que hi havia professionals que no tenien el nivell adequat de llengua de signes, tot i que atenien infants sords. Sé de casos de professors que tenien simplement el nivell A2”, denuncia Garcia. A més, diu que la metodologia d’aprenentatge implementada no és l’adequada, i que el nivell d’exigència és molt baix: “Passen anys fent exactament el mateix a classe”. De fet, diu que, quan tenia deu anys, el seu fill encara no sabia escriure ni en català ni en castellà, i, en canvi, havia après anglès pel seu compte per internet. “Per deixadesa o per negligència, no es posen posant els mitjans perquè el projecte bilingüe funcioni”, lamenta.

Una deixadesa que també detecta Galdín. “L’ideal seria tenir més d’una escola, però, com que això no passarà, tan sols voldria que aquesta escola funcionés correctament. Que hi hagi un sistema educatiu que els inclogui tota l’estona, i que realment aprenguin”, demana. De moment, explica que les mancances que detecten de l’escola, les supleixen amb un reforç extra de la família, sempre pagat de la seva butxaca: “En lloc de fer una extraescolar, li posem una professora perquè l’ajudi.”

Privació lingüística

Al voltant d’un 90%-95% dels infants sords neixen en famílies oients que desconeixen la llengua de signes catalana; i s’estima que només un 5%-10% dels infants sords tenen la llengua de signes en el seu entorn immediat durant els primers anys de vida, un període clau per a l’adquisició d’una llengua. Si els infants sords no aprenen llengua de signes catalana els primers anys, hi ha el perill que tinguin privació lingüística, que és la síndrome que designa les conseqüències psico-socials negatives de la falta de comunicació d’un individu que no ha estat exposat al desenvolupament natural d’una llengua primera.

Tant Garcia com Galdín assenyalen la manca de suport institucional a l’hora de fer arribar la LSC als infants sords. Diuen que, erròniament, s’han venut els implants coclears –uns dispositius que ajuden a millorar la captació de sons a les persones sordes– com si fossin un miracle. De fet, Garcia alerta que aquests implants coclears funcionen de manera òptima tan sols en un 20% dels casos: “Els CREDA i el sistema educatiu prioritzen sempre la llengua oral, i el perill és que, si a un infant els implants coclears no li funcionen bé, pateix de privació lingüística”, avisa.

“L’ideal seria poder instruir-los en LSC des que neixen, perquè són uns anys molt importants. Hi ha molts nens en instituts ordinaris que no han après llengua de signes, i que tan sols coneixen la llengua oral mínimament. Quan són petits no es nota tant, però a mesura que es fan grans, es noten les mancances en l’aprenentatge: hi ha un desenvolupament cognitiu que s’endarrereix”, alerta Garcia, que recorda que tot plegat pot acabar originant una frustració emocional. “L’educació dels alumnes sords no està en igualtat de condicions”, avisa.

Galdín subratlla la responsabilitat que hi tenen els polítics: “Els polítics que sento parlar tantes vegades a Madrid defensant el català són els mateixos que a nosaltres no ens ajudaven amb el tema de la llengua de signes catalana.” I lamenta: “Les persones que realment poden ajudar, que són les dels partits polítics i del Departament d’Educació, no estan activament preocupats per un greu problema que passa a Catalunya, que és la privació lingüística dels nens sords.”