05.07.2018 - 17:00
‘Els clàssics ho són perquè ens parlen de nosaltres, de la naturalesa humana que sembla que no canvia al llarg dels segles.’ Així explica Elies Monxolí que avui encara tinguem present l’Odissea. Tant que fins i tot encara se’n continuen representant versions musicades com la seva. Odissea, el viatge de Ningú és una lliure recreació de l’obra d’Homer en forma de conte musical, literari i plàstic que ja s’ha presentat a diversos municipis del país i també a Palerm. Dissabte, a les vuit del vespre, arriba a la ciutat grega d’Empúries, amb entrada lliure. La periodista Amàlia Garrigós narrarà les aventures d’Ulisses, acompanyades per la música i la veu d’Elies Monxolí i els collages de Pere Salinas.
L’espectacle servirà per a presentar el llibre-disc amb el mateix nom, que també és un homenatge amb referències a grans poetes de la Mediterrània com ara Dante, Ausiàs Marc, Kavafis i Salvador Espriu. ‘Són fills d’Homer’, explica Monxolí. ‘Tots ho som, d’alguna manera. L’Odissea és l’obra fundacional de la literatura occidental. Si llegeixes, per exemple, el capítol en el qual Odisseu es troba amb Nausica, t’adones de com aquella fascinació pels ulls, per l’esguard lluminós que apareixerà en la poesia dels nostres trobadors, al Dolce Stil Nuovo i més tard a Dante, Petrarca i Marc, ja es troba en el clàssic d’Homer.’ Odissea, el viatge de Ningú també és, per tant, un homenatge a tots ells.
Però, com s’aconsegueix convertir una obra tan llarga en un conte musical d’una hora de durada? Segons que explica Monxolí, ‘havent-la estudiada durant anys; coneixent-la i estimant-la, sense pressa’. El llibre-disc comença fent un homenatge a Homer, recitant les primeres paraules del clàssic en la versió de Joan Francesc Mira: ‘Conta’ns, oh Musa, d’aquell de mil cares que féu mil viatges / quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.’ Després d’aquesta petita introducció recitada, apareix l’obertura d’una ‘simfonia literària’, com l’anomena Laura Borràs a l’estudi de l’obra. Es tracta d’una interpretació lliure del poema Ítaca de Kavafis. Després, les aventures més importants de l’heroi esdevenen cançons.
Pel que fa al vessant musical, Monxolí ha volgut fer una música que acostés el clàssic a tots els públics. El llenguatge es podria definir, segons ell, com a cançó d’autor mediterrània. ‘No obstant això, per la meua formació clàssica no he pogut –ni he volgut– renunciar a aquest món en alguns moments. Apareixen guitarres i instruments de percussió però també de simfònics, com ara la trompa, l’oboè, el clarinet, el violí, l’arpa…’, explica Monxolí. Cada personatge té assignat un instrument concret: Ulisses, la trompa; Polifem, l’oboè i el saxo; Circe, el violí; Calipso, el clarinet; Nausica, l’acordió; Penèlope, l’arpa.
L’obra, diu Monxolí, no passa mai de moda: ‘Aquest poema èpic ens captiva, ens atrau, ens parla de tu i de mi, de la quotidianitat, de les pors i dels anhels. Ho fa d’una manera bellíssima, nova, cada vegada que la tornem a visitar. I hi tornem perquè també nosaltres naveguem cap a Ítaca, com Ulisses, com Ningú, i amb més força que mai!’
