Odiar no és delicte

I què és l’odi? Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans: un sentiment profund de malvolença envers algú.

El dret penal no castiga sentiments, pensaments ni ideologies. Odiar no és delicte. Expressar odi és una manera d’exercir la llibertat d’expressió. Aquest dret fonamental es tradueix en la possibilitat d’expressar, compartir i transmetre idees o pensaments.

Els delictes d’odi són aquells que es cometen contra col·lectius vulnerables, que són subjectes de discriminació com és ara les dones, les persones LGTBI, les persones sense llar, les minories ètniques, etc. Contràriament, no ho són els que es cometen contra col·lectius no vulnerables com és el cas de les forces d’ordre públic, com bé explicava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan va arxivar una querella de delictes d’odi contra els cossos de seguretat.

L’odi no és delicte però incitar a l’odi sí. Per exemple, la família de Canet que vol més castellà acusa Educació d’atiar sentiments d’odi. I parlant d’educació, Albert Rivera, quan era president de Ciutadans, va encapçalar, a través de Twitter, una persecució dels docents de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca, que acusava d’assenyalar els fills de guàrdies civils, difonent-ne els noms i la imatge; tot i que ara Ciutadans se n’han desdit i asseguren que a l’institut no es va adoctrinar cap nen la tardor del 2017.

Vivim el món a l’inrevés i el que preval és la llei de l’embut. La fiscalia considera delicte la incitació a l’odi cap als nazis; en canvi, la policia exculpa un líder ultra en una investigació per delicte d’odi durant un acte contra l’islam. Així mateix, una jutgessa no veu delicte d’odi en l’agressió a un jove al crit de “Sieg Heil” després d’una manifestació ultra a València.

Explicava Joan Fuster: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.” I tant que en té. Sembla que si ells ens odien no passa res, però si ho fem nosaltres és delicte.