Odi i amor a Unabomber

Ahir va morir Ted Kaczynski (1942-2023), conegut per Unabomber, el nen prodigi de 167 d’IQ, l’adolescent nord-americà que va entrar a Harvard a setze anys, el doctorat de la Universitat de Michigan, el matemàtic brillant que a vint-i-cinc anys ja era professor associat de la Universitat de Berkeley. El geni que de sobte ho deixa tot, s’amaga al bosc i, des d’una cabana minúscula (de tres metres per tres metres i mig), lluita com un autèntic llop solitari, i assassí esquizofrènic, contra la societat industrial, contra el domini creixent de les màquines sobre els humans i l’avenç tecnològic. Durant tretze anys (aviat és dit, del 1978 al 1995) va enviar desenes de cartes i paquets bomba a acadèmics i empresaris que considerava responsables de l’avenç tecnològic. No els enviava pas de prop de casa, sinó que s’allunyava cada cop centenars de quilòmetres, conscient que es podia saber de quina bústia provenien, i els enviava a víctimes que no coneixia de res –i si bé eren membres de la societat tecnològica, per dir-ho així, tampoc no n’eren pilars. Vint-i-tres persones van acabar ferides (algunes van perdre les mans en obrir els paquets rebuts) i n’hi hagué que van sortir-ne indemnes: del president de la United Airlines (Kaczynski tenia una obsessió contra les companyies de vol) al genetista Charles Epstein, l’informàtic Gelernter o a compradors d’ordinadors dels anys vuitanta, quan la informàtica començava a ser multitudinària, cosa que ell volia evitar.

Unabomber, el nom li ve de l’acrònim anglès (University and Airline Bomber: bombarder de companyies d’aviació i d’universitats), va matar tres individus amb els seus paquets bomba: el primer va ser Hugh Scrutton, propietari d’una botiga d’ordinadors de Sacramento; el segon Thomas Mosser, executiu d’una agència de publicitat, sobre el qual l’assassí va escriure: “ens l’hem carregat perquè era un executiu de Burston-Marsteller. Entre més males accions, Burston Marsteller va ajudar Exxon a netejar la seva imatge pública després de l’incident d’Exxon Valdez. Però no hem atacat Burston Marsteller tant per les seves males accions concretes com per principis generals. Burston-Marsteller és l’organisme més gran en el camp de les relacions públiques.”

El tercer va ser Gilbert Murray, un lobbista de la indústria d’enginyeria forestal que “de tan mutilat només es va permetre a la família de veure’l, un darrer cop, de genolls en avall” segons que llegeixo a l’obituari publicat ahir pel New York Times, un diari clau en tota aquesta història.

Com el New York Times també és clau el Washington Post, perquè tots dos diaris van accedir a una exigència d’Unabomber: “publiqueu-me el manifest teòric, deixeu que espargeixi les meves idees contra el canvi tecnològic i deixaré d’actuar. Si no ho feu, continuaré.” I tots dos diaris van avenir-s’hi, malgrat la negativa dels que consideraven que no havien de cedir a la propaganda d’un home violent, qualificat d’esquizofrènic pels psicòlegs que el van examinar durant el judici.

*Afegir, com ens comenta aquest matí de diumenge el lector Ferran Reyes, que Unabomber va ser una de les 22 persones que van participar en l’experiment psicològic del doctor Henry A. Murray (que va liderar el projecte MK Ultra), a la Universitat Harvard, que incloïa durs interrogatoris, on es menyspreaven les creences personals dels joves, i es patien humiliacions cada setmana. Experiments sobre el control social dels individus on s’aprofitaven assajos escrits per ells mateixos sobre les seves creences per riure-se’n. I l’abús, en el seu cas de 200 hores, els seus advocats i altres autors defensen que va ser clau per alterar la personalitat de l’Unabomber, aleshores jove influenciable.

A la web del Washington Post es pot llegir al manifest original que Unabomber va exigir publicar. També es pot llegir en aquest pdf (unes 80 planes), traduït al català per la gent de Difon la Idea. Un cop publicat el manifest, el va llegir Linda Patrick, professora de filosofia associada de París, casada amb el germà d’Unabomber, David Kaczynski. I ella va veure, en aquell text, alguna retirada amb el germà estrany del marit. I quan el marit va llegir-lo, efectivament, va reconèixer no tan sols les obsessions del seu germà, sinó el seu estil d’escriptura (la manera d’estructurar els paràgrafs, l’ús de determinades paraules), i tothom qui hagi vist la sèrie sobre Unabomber del 2017 i del 2020 recordarà que aquest és l’aspecte central del cas: la importància de la lingüística forense, o com descobrir assassins pels textos que envien, d’un estil literari propi, que es pot identificar. Pocs dies després de publicat, detenien l’home que feia anys que cercaven i l’enviaven a la presó, on va morir ahir, amb 81 any.

Tot seguit alguns paràgrafs escrits per ell, indicadors de l’estil del manifest que el va delatar: “El desenvolupament continuat de la tecnologia empitjorarà la situació. Sotmetrà els éssers humans a grans indignitats i causarà gran destrucció al món natural; probablement conduirà a un gran col·lapse social i al patiment psicològic i potser farà créixer el patiment físic, fins i tot als països `avançats´.”

“Molts esquerranistes senten una intensa identificació amb els problemes de grups que tenen una imatge de febles (dones), derrotats (amerindis), marginats (homosexuals) o com siguin, inferiors. Mai no admetran que tenen tals sentiments, però és precisament perquè consideren aquests grups inferiors que s’identifiquen amb els seus problemes. (No suggerim pas que dones, indis, etc., SIGUIN inferiors, tan sols fem un apunt de psicologia esquerranista.)”

“La gent tendeix a suposar que, com que una revolució implica canvis molt més grans que no pas una reforma, és més difícil de dur-la a terme. En realitat, en determinades circumstàncies, la revolució és més senzilla que no pas la reforma. N’és la raó que un moviment revolucionari pot inspirar una intensitat de compromís que un moviment reformista no pot aconseguir.”

El text sencer ha estat llegit per milers i milers de lectors, alguns dels quals en són autèntics fans, entre aquests gent jove, que viuen en societats dominades per la tecnologia i que veuen en Unabomber un avançat –per exemple, pren posició en favor del medi natural, sense parlar del canvi climàtic , o veu venir el poder de les màquines– i el tenen per un esperit brillant que cal seguir. No és el meu cas.

Però jo sí que el veig com un exemple extraordinari de com les organitzacions clandestines sempre cauen perquè algú se’n va de la boca i xerra més del compte, cosa que, en una organització d’un home sol, si aquest calla, no passa. Com va ser el seu cas: durant tretze anys va fer la seva i ningú no tenia la més remota idea de qui era o d’on trobar-lo. Perduts del tot. I cada any enviava una carta, o més, cosa que podia paralitzar aeroports sencers per l’amenaça d’un paquet bomba. Caos descomunals. Doncs bé, quan va enviar el text de 35.000 paraules per fer públic el missatge, el van atrapar, no pas per haver-se’n anat de la boca, sinó per haver-se’n anat de la mà, amb una prosa que el va delatar.

A vegades el fet (l’acció, la vaga, el paquet) no s’explica tot sol. No s’entén per què fas allò que fas. I quan el vens (el justifiques, l’expliques), t’atrapen. No pel fet, sinó per la propaganda, que deixa pistes. És el parany de la propaganda pel fet.

*Afegit gràcies a Ferran Reyes.