Oda al realisme

El realisme em parla suaument a l’orella. És una veu càlida que agraeixo, que em dóna escalfor, em fa tocar de peus a terra i em fa mirar el món de cara. És un plaer saber-ho: viurem en una República o en un Estat Centralitzat. Aquí el terme mitjà ha saltat enlaire. Ja fa setmanes que hem deixat enrere l’Espanya de les Autonomies. I sóc dels qui creuen que mai més no tornarà. Per tant, diria, toca dir adéu-siau i moltes gràcies pels serveis prestats. Han estat quaranta anys, i com a mínim hauríem de ser capaços de dir adéu a quatre dècades de convivència. Però des de l’1-O comencem una etapa totalment diferent. Més val no quedar-nos enganxats a la mentida. Espanya no és el que era. I Catalunya tampoc.

Crec que la mort del terme mitjà, de l’Espanya autonòmica, no solament és per causa de Puigdemont, dels independentistes, de l’1-O i de la DUI. L’autonomia també ha saltat per culpa de Rajoy, del seu 155 i dels seus jutges. Tots sabem que la República es podia vèncer donant més autonomia. Tristament és així. Però s’ha volgut fer al revés. S’ha volgut derrotar-la amb més centralisme. Per tant, no enganyem més la gent. És fals dir que si Puigdemont vol, tornarem a la normalitat. Això és fals, i no n’hi hauria prou amb un gest del president. Aquí també faltaria que Rajoy aixequés l’155, la intervenció financera dels comptes de la Generalitat, les amenaces de presó als polítics catalans i els judicis en marxa. I tot això ha vingut per quedar-se.

I ho saps.

Alguns dels qui somnien desperts, i viuen als núvols, cal acceptar-ho, són independentistes. Són els qui es pensen que vivim en una República. Però també hi ha uns magnífics il·lusos unionistes. Són els qui es pensen que encara som a l’Espanya autonòmica. Algú els hauria de despertar. O viurem, com ara mateix, en una Espanya dirigida únicament des de Madrid, o viurem en una República Catalana. Aquesta és la tria que tenim al davant. Aquesta és la tria que tenen al davant. Perquè, per sort, el principi de realitat no solament obliga els independentistes que es pensen que ja som república. També obliga els unionistes, que es pensen que encara som autonomia.

Davant de llur núvol, el nostre realisme. Perquè tan perillós és pensar que ja som República com pensar que encara som autonomia. No ho som. Ni ho serem, faci què faci Puigdemont. El nostre realisme, per cert, diria que va mancat de relat. Aquí ens falta un relat de la victòria, l’1 d’octubre, i un relat de la derrota, l’endemà. Noto que la gent barreja totes dues coses i, per tant, es pensen que l’1 d’octubre va ser una derrota o que l’endemà va ser una victòria –fals.

Per a acabar, hi ha unes altres realitats que crec que de mica en mica s’imposaran. Per exemple, que els independentistes necessiten pensar molt millor la bicefàlia entre ERC i Junts per Catalunya. No és gens travada, ara com ara. Ens diuen, ens van dir i ens diran que el president del país sigui de Junts per Catalunya, i el president del parlament, d’ERC. Aquest plantejament té un error. No podem tenir un president del país. En necessitem dos. L’un a l’exili i l’altre a l’interior. Per això la bicefàlia pensada no funciona. No es basa en la realitat.

I la realitat és que no pots repartir equilibradament tres càrrecs entre dos. Sempre n’hi haurà un de coix. Si volem ser realistes, s’ha de pensar més. Diria!