27.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 28.10.2019 - 10:05
Octavio Alberola és el fil roig que lliga i dóna sentit a la continuïtat de les lluites llibertàries de la República i la guerra amb la lluita antifranquista, les revoltes i l’acció armada dels anys setanta i fins als nous reformulaments de l’anarquisme en un món mundialitzat. El relat i la reflexió sobre la seva vida i el seu temps que ens presenta el llibre de l’escriptor i dibuixant argentí Agustín Comotto permet, amb l’ús hàbil de dues veus que encarnen dues generacions, una anàlisi en perspectiva dels fets. És la veu d’un protagonista que va viure moments històrics, tragèdies personals i col·lectives, un activista que va conèixer grans actors de la història com ara Garcia i Oliver i Cipriano Mera, Frederica Montseny, Fidel Castro i el Che Guevara, Daniel Cohn-Bendit, Regis Debray o Giangiacomo Feltrinelli.
A més, el llibre ens submergeix en les contradiccions i els dubtes, les certeses i el compromís ètic amb les idees i la societat que sempre han guiat la vida d’Alberola com en una reformulació permanent de la idea anarquista i el sentit de la lluita social, sense oblidar què significa viure individualment, també, segons les idees anarquistes. A banda l’activista, descobrim també un personatge atent i amb curiositat per tot el món de la cultura i el pensament. Era molt amic d’Agustín García Calvo i ha polemitzat amb Noam Chomsky, entre més. Els seus interessos intel·lectuals van de la física quàntica i la teoria de la relativitat fins a l’art, la música, la història, el cinema, l’enginyeria i l’arquitectura.
La revolució no és per a satisfer una venjança sinó per a donar un exemple
Fill de José Alberola, mestre racionalista, deixeble de Ferrer i Guàrdia que, durant la guerra, va ser membre del Consell d’Aragó, Octavio va conèixer l’exili a l’edat d’onze anys. A Mèxic, de ben jove, es va integrar en grups anarquistes mexicans i de l’exili republicà. Una primera acció –en protesta per la mort de Quico Sabaté, l’any 1960–, haver conegut per dins les terribles presons mexicanes i l’ambient d’alliberament que compartia amb els joves cubans, llatinoamericans i els fills de l’exili republicà van fonamentar un compromís d’acció per a tota la vida.
L’ús de la violència i quins en són els límits és un dels molts temes de reflexió interessants que aporta el llibre. Ja el seu pare a l’Aragó s’havia oposat a la violència gratuïta dels més radicals de la Columna Durruti. La seva lliçó era molt clara: ‘La revolució no és per a satisfer una venjança, sinó per a donar un exemple.’ Anys més tard, Octavio, amb els joves llibertaris que havien reactivat la lluita armada contra Franco als anys seixanta, al DI (Defensa Interior) o al Grupo Primero de Mayo, tindria molt clar el seu rebuig a la violència contra les persones, llevat de Franco, a qui intentarien matar unes quantes vegades. La resta d’accions –i en van fer moltes– havien de fer soroll, alertar al món i crear el clima de protesta internacional, mediàtica i de solidaritat que es mereixien els empresonats i el poble reprimit per la dictadura militar.
Un viatge pel temps i les idees
Hi ha una reflexió d’Agustín Comotto que impregna l’esperit d’aquest llibre: «Quan Octavio parla produeix una estranya fascinació, barreja de consciència ètica i consciència del benestar, en la qual l’oient se submergeix i es deixa portar. Tot es comprèn perquè ell et porta. I es produeix un silenci compartit per tots, màgic. És el silenci natural de qui escolta i viatja pel temps i les idees.»
Aquesta sensació filla de les paraules del protagonista i el silenci dels qui l’escolten es transmet, també, en tota la seva profunditat, en la lectura del llibre. És un dels valors del text, un gran mèrit de l’autor. Hi ha, també, la fluïdesa, l’interès, l’equilibri entre la narració de l’acció i de la reflexió, entre el relat del fet històric en primera persona i la contextualització. O entre la vida quotidiana del protagonista i la seva trajectòria d’activista incansable, sempre mogut per una combinació especial de teoria i praxi, de responsabilitat ètica envers la revolució social i la llibertat, fins a fer-ne el motor i la raó essencial de la seva vida d’anarquista en lluita i revolta permanent.
Comotto aconsegueix de teixir un bon relat que va més enllà dels fets i els episodis biogràfics i històrics, molts dels quals interessants per a aprofundir en l’època i la lluita teòrica i d’acció dels llibertaris fills de la guerra civil i l’exili que, a la vegada, van actuar en sintonia amb els moviments radicals internacionals més importants del moment. L’autor elabora un relat a dues veus que, ben lluny de mitificar el personatge, l’humanitza, en mostra contradiccions i dubtes, certeses i silencis. Així l’acosta a generacions més joves i els fa potser també més entenedores les raons i les dificultats de les lluites llibertàries i antifeixistes d’ahir. O bé, també, el concepte de vida que significa l’anarquia.
Una vida clandestina, una història d’acció permanent
Alberola es va relacionar amb els revolucionaris cubans quan s’entrenaven a Mèxic. Va conèixer Fidel, el Che, Raúl i va col·laborar en actes i accions de suport a la seva lluita. Malauradament, quan ja eren al poder, va voler anar a Cuba a sol·licitar l’ajuda que s’havien promès els uns als altres, però Fidel no li va concedir el visat. Cuba ja seguia les directrius comunistes i s’allunyava, així, de l’intent dels anarquistes espanyols de rellançar la lluita d’acció contra Franco.
Aquest i més episodis, els viatges clandestins del protagonista per Europa i Espanya, els seus contactes amb figures clandestines de la lluita dibuixen molt bé el panorama dels anys seixanta, inclòs l’esclat del Maig del 68, en què els anarquistes espanyols van desenvolupar el seu paper. Alberola i els seus companys estaven en contacte amb els germans Cohn-Bendit i més grups antiautoritaris de la universitat. ‘Per nosaltres, els anarquistes, el Maig del 68 va ser una reactualització de la rebel·lió àcrata, que té poc a veure amb els situacionistes. Avui és bonic parlar d’ells i atribuir-los una influència decisiva…’, pensa Alberola, que mai no ha cregut que el situacionisme fos un dels motors d’aquella revolta.
La història clandestina d’Alberola als anys seixanta és trepidant. Un trajecte complex per un laberint de policies, serveis secrets, infiltrats, delators i paranys. Amb encerts i errors. És com un recorregut de reportatge, de dins del moviment llibertari històric de la postguerra fins als corrents més innovadors i radicals, com els provo holandesos o l’Angry Brigade, entre més. La reactivació de la lluita a l’interior de la península, els primers intents d’atemptat contra Franco, nombroses accions simbòliques contra interessos espanyols a l’interior i a Europa, detencions i execucions de companys com ara Granados i Delgado (1963), una vida de risc i precarietat, amb la fèrria oposició frontal i traïdora de l’aparell organitzatiu de la CNT-FAI, encapçalat pel tàndem Frederica Montseny-Germinal Esgleas.
És un viatge del passat al present, mitjançant la gran complexitat d’una vida difícil, arriscada, però viscuda amb energia i optimisme, amb curiositat i reflexió sobre l’acció, la revolució i la solidaritat col·lectiva. En aquest trajecte vital no hi van faltar episodis de sacrifici personal. L’abandó d’una vida còmoda i ben remunerada d’enginyer a Mèxic, la separació de la família, la parella i els fills, el dolor pels companys represaliats, executats o l’assassinat terrible del seu pare.
El primer de maig de 1967 es troba el cos mort de José Alberola, torturat i penjat en el seu apartament de la Ciutat de Mèxic. Té 72 anys. És un intel·lectual, un home pacífic, una figura històrica de la FAI, mestre racionalista i professor de literatura.
Els sicaris eren suposadament un escamot feixista o parapolicíac, en venjança per les activitats del fill, aleshores membre destacat del Grupo Primero de Mayo. Cal subratllar per als lectors d’avui que Alberola i el seu grup van demostrar sempre, en totes les seves accions, un respecte escrupolós per a la vida humana. Malgrat això, segons els diaris franquistes més infiltrats per la Brigada Político Social, com ara l’ABC, el ‘terrorista’ Alberola era l’enemic públic número u del franquisme.
Braç a braç amb Garcia i Oliver i Cipriano Mera
La bona sintonia que dues importants figures històriques com Joan Garcia i Oliver i Cipriano Mera van tenir amb Octavio Alberola és un detall important. La connexió que va existir entre els tres i la confiança i col·laboració entre ells van ser un dels motors per a crear el DI (Defensa Interior) i rellançar una lluita d’acció renovada, impulsada per les noves generacions. Entre més, això demostra que en l’anarquisme d’acció no s’havia trencat el fil roig, malgrat els desastres de la guerra, la repressió i l’exili. A El eco de los pasos, l’estricte Garcia i Oliver, parlant de l’exili i els homes d’acció, fa d’Alberola i els seus companys una descripció ben elogiosa. I també molt sàvia sobre què els acabaria passant per l’oposició de l’immobilisme de l’aparell organitzatiu:
«… Les minories de la nova joventut estaven condemnades per la incomprensió dels més grans de trenta anys. Però donava gust veure’ls encarar-se amb els vells que pretenien ser els dipositaris de totes les veritats. Posseïen la sana irreverència dels ocells que emprenen el seu primer vol fins més enllà dels límits en què han de viure amb els seus congèneres (…) la presència d’aquells joves com Octavio Alberola, Floreal Ocaña, Floreal Rojas i més, era causa d’indignació per la majoria. A mi i a més vells –com ells deien– em produïa gran satisfacció la seva conducta irreverent, que em recordava els temps de la meva joventut, quan davant l’estupefacció dels nostres beats, que confonien l’edat amb la fidelitat a les idees, afirmava jo la conveniència d’afaitar les barbes als nostres venerables santons, els Proudhon, Bakunin, Kropotkin (…) per reconèixer el seu paper de pioners i la necessitat que les seves ensenyances fossin posades al dia.»
A El peso de les estrelles, d’Agustín Comotto, hi ha bons retrats dels protagonistes de la història, de Garcia i Oliver i Mera, Esgleas i Montseny, Liber Forti, també de la generació jove dels Salvador Gurruchari, Luis Andrés Edo, Joaquin Delgado, Stuart Christie, i dels anarquistes italians i britànics que hi col·laboraven.
Dels fets històrics més desconeguts pel gran públic, cal destacar, entre més, el segrest del conseller eclesiàstic de l’ambaixada d’Espanya al Vaticà, monsenyor Marcos Ussía, a Roma (1966), per exigir la llibertat de tots els presos polítics. També el segrest a París de Baltasar Suárez (1974), director del Banc de Bilbao, després de l’execució de Puig Antich, per denunciar aquell crim legal i demanar l’alliberament dels seus companys presos: Josep Lluís Pons Llobet i Oriol Solé Sugranyes, entre més.
Alberola va passar un mes a la presó i uns quants anys de desterrament a Bèlgica, on va ser detingut l’any 1968 amb la seva companya Ariane Gransac, quan preparaven el segrest del delegat de Franco a la CEE, Alberto Ullastres. Després del 1975, en tornar a París, va posar-se a treballar de què va poder, va estudiar Cinema i Història amb el mestre Marc Ferro, va escriure llibres i no deixà mai, fins avui, de participar en actes i esdeveniments anarquistes espanyols i europeus al costat sempre dels més joves i actius, com ell no ha deixat de ser-ne mai.
La lluita per la memòria i la justícia històriques
El 1998 es va constituir el Grup Pro-revisió del Procés de Francisco Granado i Joaquín Delgado, executats el 1963 al garrot vil a Carabanchel. Val a dir que vam investigar i reconstruir els fets i finalment vam presentar públicament els dos autors verdaders dels atemptats pels quals havien estat condemnats en el documentari d’ARTE Granados i Delgado. Un crim legal (L. Gomá, X. Montanyà, 1993), que TVE i TV3 es van negar a produir.
Un quant temps després d’haver estat emès el 1996 a l’estat francès –a Espanya trigaria un any a emetre’s de matinada–, els familiars dels dos joves llibertaris van presentar un recurs al Tribunal Suprem i el va denegar. No obstant això, el Tribunal Constitucional va aprovar el 2004 el recurs d’empara de les famílies, va anul·lar la negativa del Suprem i va instar-lo a prosseguir la instrucció. Malgrat que finalment no es va aconseguir, el cas podria haver seguit en instàncies europees, però els familiars, cansats, van decidir de no continuar. Aquest és el cas que més lluny ha arribat en la demanda de justícia i reparació de la memòria de dos assassinats legals del franquisme.
El grup encapçalat per Octavio Alberola va estar molt actiu aquells anys, escrivint cartes, conferències i actes reivindicatius per tot l’estat espanyol. Després va prosseguir la batalla demanant l’anul·lació de totes les sentències franquistes. A l’època de Zapatero, el 2007, el Congrés va aprovar l’anomenada Llei de Memòria Històrica, insuficient, perquè no preveia l’anul·lació de les sentències i establia una discriminació cronològica, injusta i inexplicable, entre víctimes de la dictadura que deixava fora de la norma una part important dels afectats: les víctimes d’abans del primer de gener del 1968 i tothom qui havia militat en grups armats.
Octavio Alberola, incansable i tenaç, no ha parat de protestar per aquesta injustícia.
Vull acabar l’article com Agustín Comotto al llibre, reproduint la carta que Alberola va escriure a Pedro Sánchez quan va retre homenatge als exiliats republicans al sud de l’estat francès.
«Sr. Pedro Sánchez, president del govern,
Perquè sóc un dels espanyols que van travessar a peu els Pirineus el 1939 per refugiar-se a França, m’he sentit concernit pel seu homenatge a Manuel Azaña i Antonio Machado. Aquestes dues persones que també ‘es van veure obligades a abandonar Espanya’ i van haver-se de morir –com tantes més– a l’exili.
Jo tenia llavors onze anys i ara en tinc noranta-un, i d’ençà del 2007, després d’haver-se promulgat la Llei de Memòria Històrica, no he parat de denunciar la covardia inexplicable d’una llei que, pretenent fer justícia a les víctimes de la repressió franquista, no anul·la les sentències pronunciades pels tribunals franquistes, i, a més, comet la infàmia –en l’article 10– de dividir-les en dues categories –segons la data de l’execució– sense justificació ni cap explicació.
No el sorprendrà, doncs, que torni a demanar-li que posi fi a aquesta covardia i a aquesta infàmia. No sols perquè fer-ho avui per decret és possible sinó també perquè seria veritablement vergonyós no fer-ho després d’haver demanat ‘perdó’ als exiliats perquè Espanya no ho ha fet ‘molt abans’.
És veritat que ‘l’exili és abominable sempre’; però encara va ser més abominable la repressió franquista. Per això és una infàmia de mantenir, en aquesta llei, un article que estableix una discriminació entre les persones que, perquè van lluitar per les llibertats democràtiques que avui tothom pretén de defensar, el franquisme els va arrabassar la vida.
Precisament perquè ‘és tard, molt tard’, no s’ha d’esperar més…
Octavio Alberola, 25 de febrer de 2019.»
