Octavi Pujades: “S’ha de normalitzar que una parella no sigui per a tota la vida”

Octavi Pujades (Sabadell, 1974) és actor i acumula una llarga trajectòria damunt els escenaris i davant la càmera, amb papers a El cor de la ciutat, a La Riera o interpretant El guardaespatlles, en el paper que hi feia Kevin Costner. Ara estrena El joc de la veritat, una comèdia romàntica sobre embolics de parella que es representa al Teatre Gaudí de Barcelona. Hi parlem del concepte d’amor i de fidelitat, de si és possible tenir una parella per a tota la vida i del rol de les mentides en tot plegat. També de la seva trajectòria com a actor, del món del teatre i de per què tan sovint han d’anar a treballar a Madrid.

—Com han anat els primers dies d’El joc de la veritat? Exhauriu localitats, oi?
—Va molt bé. Fa dues setmanes que actuem, hem fet vuit funcions i a la meitat hem penjat el cartell d’entrades exhaurides. La gent s’ho passa molt bé.

—Una obra sobre embolics de parelles, banyes… Un clàssic que no falla mai.
—Exacte. És un clàssic que funciona de conya, també perquè la gent s’hi sent identificada. L’espai també hi ajuda molt, perquè el Teatre Gaudí és de quatre bandes: tenim públic davant, darrere a l’esquerra i a la dreta. A la gent li agrada la comèdia i més quan els personatges pateixen. La comèdia moltes vegades és el drama que li passa a un altre. I aquí passa molt això. La gent s’hi diverteix molt.

—Creieu que avui dia ha canviat la concepció de l’amor i de la fidelitat?
—Emocionalment, la fidelitat i el compromís continuen on eren. Quan acceptes un contracte amb una parella, on hi ha una contrapartida que és que només estaràs amb ella i ella amb tu i, de sobte, t’adones que no ha estat així… Quan aquest compromís no es respecta, les conseqüències no són gens agradables. És clar que hi ha relacions poliamoroses, relacions obertes… Però la gran majoria de les relacions de parella continuen tenint una estructura molt convencional.

—Ara amb les xarxes potser és molt més complicat mantenir els secrets…
—No solament les xarxes, la tecnologia en general. Sempre és molt més fàcil. Ens posa a l’abast la comunicació a tots els nivells, fins i tot per a fer malifetes. El mòbil, per exemple, ens fa més fàcil enganyar la nostra parella, però també que ens enxampi. La tecnologia potencia les capacitats de l’ésser humà tant per a fer coses bones com per a fer coses dolentes.

—És sostenible la idea d’amor etern? O la monogàmia ha passat a la història?
—La monogàmia no ha viscut mai un bon moment. La meitat de parelles es divorcien, però també hi ha la gent que és infidel i gent que ho deixa durant un període. La monogàmia és com una mena d’ideal al qual es tendeix quan s’estableix una relació de parella. Que no és ni tan sols un ideal del tot positiu. És un ideal basat en la por i en la sensació de protecció en què accedeixes a estar només amb una persona. Aquest compromís ens permet de construir coses junts, construir un petit castellet, amb una mínima seguretat que això no se n’anirà en orris quan apareguin els dubtes. Però no deixa de ser una casa edificada en fonaments de fang. És una visió molt cristiana, però hem de saber que és molt possible que això no sigui per a tota la vida. Crec que s’ha de normalitzar que una parella no sigui per a tota la vida. I no tenir parella per a tota la vida no és cap fracàs en si mateix.

—També és cert que amb el pretext de la llibertat i de no deixar de fer res pel fet de tenir parella, potser s’ha deixat de banda la idea de treballar una relació i de prioritzar una persona.
—S’ha de trobar l’equilibri i això no és fàcil. No s’ha de seguir mai en una relació que no t’aporti res. Això és clar. Si realment la teva relació no t’aporta res, val més que ho deixis. S’ha de ser honest, però això no vol dir que no s’hagi de lluitar per mantenir aquest compromís que en un moment vas prendre. Llibertat no vol dir fer el que vulguem sempre. Si no, per aquesta regla de tres, tots buscaríem el plaer i la satisfacció immediata en tot allò que fem. Crec que la societat no funciona així. Ara, segurament tenim menys tolerància a l’esforç perquè estem molt més acostumats a satisfaccions molt immediates i a tenir les coses més fàcils. Sobretot, s’ha de ser honest i lleial.

—Heu viscut mai una història d’infidelitat?
—Tots hem mentit i a tots ens han enxampat. I una de les coses bones que et donen els anys és que aprens de les experiències viscudes. Quan menteixes i veus les conseqüències, si tens dos dits de front i una miqueta de seny, t’ho penses dues vegades abans de tornar-hi.

—A l’obra hi ha moltes mentides. Puc fer una pregunta indiscreta que sempre he pensat? Als actors us deu ser molt fàcil de mentir, no?
—Jo crec que és diferent per a cada persona i per a cada actor. És cert que la base de la nostra feina pot semblar que és mentir. Fem el paper d’una persona que no som. Però intentem treballar a partir de la veritat. Jo crec que un bon actor no menteix mai. No crec que mentim més que la població en general.

—Parlant d’amor, fa poc vau anar a Zona Franca i es va viralitzar moltíssim un tall en què parlàveu de la diferència d’edat amb la vostra parella. Què en penseu? Enteneu que aixequi tanta polèmica?
—Penso que d’alguns temes en fem un gra massa. En una parella s’ha de procurar que funcioni. Ara, és veritat que hi ha coses, diferències molt marcades en qualsevol aspecte, que sí que poden dificultar el funcionament de la parella. Poden ser els diners, l’edat, la mida física… Hi ha mil coses que et poden dificultar una relació de parella. Si una peça és una mica més complicada d’encaixar no fa que la resta ho sigui. Allò que realment importa és el conjunt. I em sembla que aquest debat se sosté en paper de fumar. Perquè jo sempre he pensat que allò que facin dos adults de manera consentida no és cosa meva. A més, jo fa set anys que estic amb la meva parella i ella acaba de fer-ne vint-i-nou. De manera que tampoc no és una nena. Si una parella funciona, funciona i punt. I a més, és que no n’heu de fer res, els altres.

—Fa un temps que sou molt actiu a Instagram i teniu molts seguidors. M’imagino que això també ha fet que la vostra relació estigui exposada a les crítiques…
—Cadascú és lliure d’opinar el que vulgui. I jo opino sobre el que opinen alguns. Jo tinc el dret de rèplica i el dret de blocar, també. Només exposo les parts que vull exposar. Ningú no veurà res que no vulgui que sigui públic i, sobretot, no us cregueu tot allò que veieu. A qui no li agradi la meva relació de parella, que hi té dret, que sàpiga que no li he demanat la seva opinió, que no la tindré gaire en compte. I llavors suposo que la gent que em segueix, em segueix perquè li agrada. Perquè seguir-me per veure una cosa que no t’agrada és ser masoquista. Si a algú no li agradem ni jo, ni la meva parella, ni la meva relació de parella, és tan fàcil com no seguir-nos.

—És necessari tenir un Instagram amb molts seguidors per a tenir feina?
—No ho veig gaire clar. Jo no he notat que hagi tingut ni més feina ni menys feina. Hi ha gent molt bona que es pot permetre de no tenir xarxes socials i treballar directament. Però el públic que consumeix pel·lícules i sèries acostuma a consumir xarxes socials. Pot haver-hi gent que en el procés de selecció l’ajudi el fet de tenir molts seguidors. Això ha passat sempre. Però ara mateix sí que pot semblar més cruel perquè és més objectivable. Tenim uns números que ens ho diuen. Si jo tinc un càsting amb el Mario Casas, i tots dos ho fem molt bé, ja sabem qui agafaran. Qui vengui més. Això és una indústria i el qui hi posa els diners vol beneficis.

—Quan vau decidir explicar la vostra vida a Instagram?
—Ho vaig decidir perquè vaig pensar que era útil. Tenint en compte que em dedico a una feina en què treballo amb la meva imatge valia la pena de tenir presència a les xarxes socials. I a més em dóna molta llibertat creativa: quan publico alguna cosa a les xarxes, ho pareixo tot jo. Però també perquè m’agrada. M’agrada explicar les meves coses. La meva vida és molt normal, molt semblant a la de tothom, a la del 90% de la població, i és el que mostro. Per sort o per desgràcia no agafo un avió cada dia ni estic a les Maldives.

—El boom va arribar quan us vau confinar durant la pandèmia amb el vostre pare. Allò ho va canviar tot… Us vau convertir en el fill ideal!
—Va ser molt gratificant! Va ser un moment molt complicat per a tothom i per a mi, també. Vivia vint-i-quatre hores cada dia amb el meu pare, una persona que començava a ser dependent. No vaig intentar en cap moment donar una imatge de fill ideal. No sóc un fill ideal, no sóc un pare ideal, però faig el que puc. I intento prendre-m’ho tot amb humor. Crec que aquest va ser el missatge que en va quedar. No és que ho fes tot perfecte, però li fotia humor a la vida i a la situació en què estàvem. I crec que això era més necessari que veure algú que ho fes tot bé. Perquè no ho podia fer ningú. I l’única cosa que necessitàvem era pensar que no estàvem sols i que ens en sortiríem.

—D’alguna manera, esteu agraït a la pandèmia per aquesta oportunitat?
—Sí, jo crec que de les situacions difícils n’aprens molt.

—Com és això de tenir cura de la gent que estimes i acompanyar-la a la mort? Ha estat una lliçó de vida?
—N’he après. Mai no estàs preparat, però n’aprens. Ell va morir l’any passat, no fa ni un any i mig. I la nostra relació havia estat… Ell era un pare molt recte, havia estat un bon pare, però la nostra relació havia tingut friccions. Quan arribes a l’edat adulta i voles del niu, d’alguna manera es dilueix la relació tan intensa que havies tingut amb els teus pares. I a mi el confinament em va donar l’oportunitat d’aprofitar els que ja començaven a ser els últims moments del meu pare. Vaig recuperar moltes coses, ens vam barallar bastant, però també vam passar molt bones estones. I quan ell se’n va anar, jo em vaig quedar amb la consciència tranquil·la d’haver estat per ell, d’haver estat amb ell i, crec, d’haver-li donat uns bons últims anys de vida.

—Ara sou damunt dels escenaris, però vau estudiar medicina… Com vau decidir-ho, de fer aquest canvi?
—Va ser per casualitat. Quan vaig acabar la carrera i preparava el MIR, vaig començar a fer treballs de fotografia i de publicitat… I just entre l’examen MIR i el moment de triar plaça, una productora em va trucar perquè els encaixava per a un personatge. Va ser per a fer Happy House, la meva primera sèrie. I així va ser com va començar tot. Però vaig obtenir la plaça de psiquiatria, eh? Em vaig examinar, però al final hi vaig haver de renunciar.

—Després d’haver estudiat una carrera d’aquestes característiques i tot allò que implica, us va costar explicar al vostre entorn aquest canvi de guió? Com s’ho van prendre? Ho van entendre?
—Vaig haver de triar entre l’una cosa i l’altra i, evidentment, vaig triar el teatre. Segurament als meus pares els va sobtar perquè ells havien viscut una vida molt convencional. Però en aquell moment ja no vivia amb ells, vivia amb la meva parella, de manera que les possibles discussions no les vaig haver de viure. Al final, jo era l’únic responsable de la meva vida i havia de donar les explicacions a qui jo considerés. Amb qui sí que ho vaig pactar va ser amb la meva parella.

—Alguna vegada heu dit que és un sector inestable. És molt difícil de poder-s’hi dedicar al 100% i tenir una carrera llarga?
—És molt difícil. Jo miro enrere i fa 23 anys que treballo d’això…

—Ho heu aconseguit! Teniu quaranta-vuit anys i us heu dedicat pràcticament tota la vida al teatre…
—Ho he aconseguit fins ara. A partir d’ara ja no ho sé. No sé com continuarà. Espero poder continuar-m’hi dedicant, hi tinc esperança. Però és un continu de nervis aquesta professió… Molt bonica quan la tens, però molt incerta. No es pot fer per diners, perquè la inestabilitat és terrible, i no es pot perdre la paciència. S’ha de tenir paciència i saber que si perseveres és molt possible que aquests vint-i-tres anys es converteixin en tota la vida.

—Moltes actrius expliquen que a mesura que es fan grans les van relegant a papers secundaris. Us ha passat?
—Sí, evidentment. És una queixa lògica i és una queixa que s’entén, perquè quan més experiència laboral tens i quan millor ho pots fer, passa que els papers principals moltes vegades ja han passat de llarg. O no, o en continuen venint de molt interessants. Crec que és una cosa difícil de canviar. Però a l’estat espanyol, tot i que passi i que passi sobretot a les dones, no passa tant com en alguns altres llocs. Aquí diria que les primeres espases d’actrius de cinema, sobretot, són dones de quaranta-tants anys. Als Estats Units és molt més descarat: preval molt més la joventut, la bellesa; les actrius s’operen molt més per a mirar de semblar més joves… Hi ha aquesta sensació que se te’n va la joventut i se t’escola la feina entre les mans.

—Heu explicat que moltes vegades us trobeu obligats a anar a Madrid per treballar… Per què passa?
—Que hàgim d’anar a Madrid a treballar és un símptoma més de l’estructura centralista d’aquest país. Espanya és un país radial i des de Madrid vas a tot arreu. Des de Barcelona també és relativament fàcil anar a tot arreu. Ara, a mi m’ha passat de rodar una sèrie a Galícia i tenir una funció a Alacant l’endemà i no poder-hi anar perquè és impossible. I tenint en compte això, és molt més senzill que tot estigui centralitzat en un lloc. Pot no ser just, però és més senzill. I les empreses busquen el benefici amb uns platós, amb unes seus, etcètera; no busquen la justícia, busquen el benefici. A Madrid es mou tot i llavors nosaltres ens hem de moure. També és cert que aquí jo crec que el teatre és molt potent.

—Però us agradaria haver treballat més aquí?
—Sí, sobretot quan els meus fills eren petits. Però també m’agrada molt viatjar per feina i viure allà. Una de les coses bones que et dóna aquesta feina és que pots conèixer gent molt diferent i llocs molt diferents. Això és molt gratificant!

—Teniu ganes de tornar a TV3?
—Home, estaria molt bé, perquè ho tinc al costat de casa i per aquí hi ha gent amb moltíssim talent. Va haver-hi un moment a TV3 en què hi havia molta més producció i, tot i que ara no sigui un bon moment, el talent i la gent hi continua essent. Jo crec que s’ha de potenciar molt més la producció audiovisual i teatral en català i a Catalunya.