Ocells i pas

A la Rambla de Barcelona s’hi havien venut galls, lloros tropicals, perdius, guatlles, fins i tot emús. Els ocells van desaparèixer del passeig fa uns cinc anys, ara el sobrevolen amb la sobirania pròpia de tota res extra commercium, al marge del comerç dels humans.

Poc abans de l’estiu, el Termcat va publicar una infografia sobre la classificació dels ocells no passeriformes; com sabeu, els passeriformes són els ocells més nombrosos, relativament més petits, els que pròpiament anomenem ocells o moixons, prototípicament el pardal i també el passerell. Entre els no passeriformes que podem observar a la infografia –no és com anar a mirar ocells a cel obert, però observar aquestes il·lustracions és molt plaent també–, hi trobem des de l’estruç fins a la cotorra de Kramer passant per l’ibis, l’ocell sol, els ocells de tempesta, el secretari o el pingüí.

Ocells i símbols. L’ànima que s’allunya en forma d’ocell del cos que acaba de morir, segons els antics egipcis. El cant dels ocells com a lloc on rastrejar pistes de la protogramàtica humana, segons algunes teories (en articles divulgatius –sempre discutits– titulats, per exemple, ‘First evidence that birds tweet using grammar‘). O els codis xiulats, que podem trobar a l’Himàlaia, entre els Hmong, a l’illa de la Gomera, a la vall Omo d’Etiòpia, a l’Amazones, entre els inuit a l’estret de Bering. Codis per a comunicar informació a distància entre pagesos, pastors, caçadors; entre combatents clandestins; paraules secretes i fins i tot poemes entre enamorats. A l’antiga Xina es documenta la pràctica de xiular versos taoistes com a manera d’induir un estat procliu a la meditació.

Sovint la ‘llengua’ xiulada pot assemblar-se tant al cant dels ocells locals que aquests acaben aprenent i imitant els diàlegs dels humans que senten a prop. Bona part de la recerca sobre les ‘llengües’ xiulades treballa sobre la hipòtesi que música i llenguatge són processades a la mateixa regió del cervell. De fet, reforçant la idea, ben coneguda pels antropòlegs, del continu virtual entre llenguatge i música o, més ben dit, entre cantar i parlar. Sembla que reconstruint les passes d’aquest camí podem trobar pistes de la relació entre les nostres llengües i altres expressions animals i, de passada, entendre alguna veritat poètica i alhora científica.

Aus de pas, un ocell que passa. El pas de la torre de Babel vertical, amb aspiracions celestials, al riu de Babel, al nivell del mar, de la Rambla, amb llengües que passen i ocells que hi tornen. Evoca el pas de la torre Eiffel (Exposició Universal de París del 1889) a la sínia de l’Exposició Universal de Chicago (1893). Sí, algunes analogies poden semblar delirants. Un acte de rivalitat, expliquen. De mirar de desafiar aquell enginy de ferro vertical dels francesos. La sínia va jugar amb la forma i el moviment, tot i que continuava pertanyent al món del ferro. Més passos, aquell que tant va costar a Borges, diuen, de trobar la manera de passar de l’assaig a la ficció que ell volia. Aconseguit, diu Italo Calvino, amb Acercamiento a Almotassim, on va trobar la forma d’explicar una història sense les servituds narratives convencionals.

Transmutacions. D’un món a un altre. Recordo molt vagament haver llegit en algun lloc alguna cosa així com ((l’home es l’únic animal que no en té prou, amb el món)) (no sé si hi ha convenció tipogràfica per al record imprecís de paraules alienes). Busco la font, trobo les paraules exactes i de fet no equivalents:  ‘A diferència de la gran majoria d’animals, [l’home] és un ésser que viu en un univers en què no està mai integrat del tot’ (a la introducció de J. C. Mèlich d’Emparaular el món). I les respostes a la inadaptació varien, com tot, àmpliament: des de l’opció de viure en la nostàlgia de la vida passada, fins a l’ascetisme en el desert, passant pel viatge com més lluny millor, o l’alteració més o menys artificial de la percepció, o el turisme etnogràfic dins de la pròpia ciutat que promouen certes visions de la multiculturalitat. 

Rambles, ocells, llengües, mons petits i grans, mons de pas.

Hi ha mons que fan bona aquella expressió dels westerns, ‘This town’s not big enough for the two of us’ (‘Aquest poble no és prou gran per a tots dos’), on no hi ha prou lloc per a més d’una criatura d’una espècie (els cervells genuïnament monolingües en són un bon exemple, però n’hi ha molts altres en molts àmbits). I altres mons on l’aritmètica va per camins diferents. En el relat que esmentàvem de Borges l’autor evoca el Mantiq al-Tayr (‘col·loqui dels ocells’).

El remot rei dels ocells, el Simurg, deixa caure al centre de la Xina una ploma esplèndida; els ocells decideixen buscar-lo, saben que el nom del seu rei vol dir trenta ocells, saben que el seu alcàsser és a la muntanya circular que envolta la terra.

Creuen set valls, o mars. Trenta dels pelegrins, purificats pels treballs, arriben a la muntanya del Simurg. Allà poden contemplar-lo finalment: ells són el Simurg i el Simurg és cada un d’ells i tots alhora. El Simurg, rei remot dels ocells, guardià de la gramàtica remota, o l’ocell-torre-rambla-Babel de totes les llengües? O més aviat l’ocell buit, l’única llengua franca possible, paradoxalment, aquella que conté tot allò que el llenguatge humà no pot dir.

Alícia Fuentes-Calle, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades