21.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 22.09.2018 - 01:28
Avui, a Tolosa de Llenguadoc es fa novament la Dintrada, un fòrum social que té la voluntat d’encarar els desafiaments que viu l’occitanisme, com ara la davallada de l’ús de la llengua, el paper de les associacions, la irrellevància política i treballar per trobar un nou horitzó per reactivar el moviment.
Occitània té setze milions d’habitants. És un territori molt ampli: 190.000 km² dividits en tres estats, principalment el francès, amb trenta-dos departaments, però també comprèn la Vall d’Aran i les Valls Occitanes al Piemont italià. Cal afegir un enclavament a la Gàrdia, a Calàbria, similar al cas que trobem del català i l’Alguer.
De referent cultural a la decadència
Històricament, Occitània no ha tingut mai un estat propi, sinó que ha estat dividit en diferents entitats. Els segles XI, XII i XIII van ser els de més esplendor cultural, amb l’occità com a llengua de referència arreu d’Europa.
La croada albigesa i la derrota a la batalla de Muret (1213) van comportar la pèrdua de sobirania i l’annexió continuada, principalment a França, fins a la tardana integració del Bearn (1620) i Niça (1860), cosa que va dur a una política d’afrancesament de la societat occitana.
El segle XIX va començar el Felibritge, un moviment cultural que havia de retornar el prestigi i dotar de normativa la llengua. El màxim exponent va ser Frederic Mistral, premi Nobel de Literatura.
Per la seva part, l’administració francesa va aplicar una política lingüística que obligava a emprar el francès en tots els documents legals i en què l’escola pública va tenir un paper clau en la desaparició de l’ús de la llengua. S’humiliava i es culpabilitzava els parlants (la vergonha), amb prohibicions i càstigs, un sentiment que encara afecta molta gent, que ha amagat l’occità o l’ha reservat a l’esfera privada.
Amb les dues guerres mundials, el sistema escolar, la revolució industrial i la urbanització, es va aturar la transmissió de l’occità a les noves generacions i molts pares van començar a parlar en francès als fills pensant que d’aquesta manera tindrien més oportunitats. Això ha deixat la llengua en una situació d’extrema fragilitat.
La situació de la llengua i la cultura occitanes
El retrocés ha estat molt important arreu del territori. Només hi ha comptades excepcions, com la de la Vall d’Aran, on el fet que la llengua sigui oficial i vehicular a l’ensenyament ha permès una relativa vitalitat (el 81% l’entén i el 56% el parla), malgrat la pèrdua en l’ús social.
A les Valls Occitanes piemonteses, amb certa protecció i promoció, també manté una presència important. Entre 35.000 i 80.000 habitants parlen l’occità (d’un total de 180.000), però n’ha reculat l’ús entre els més joves, i només un 40%-50% el parlen habitualment. En el cas de Mònegue, un 15% de la població té coneixements d’occità.
A l’estat francès és on hi ha un retrocés més elevat. Fa vora cent anys, el 1920, es calcula que deu milions (de catorze) parlaven occità. El 1980, eren un milió i mig (13%) qui el parlaven habitualment. I ara, els parlants habituals són entre 500.000 i 790.000. Un 3%-5% de la població.
El principal factor d’aquesta davallada és el trencament de la transmissió de pares a fills. Mentre que gairebé tres quartes parts dels occitanòfons van aprendre la llengua al si de la família, el 90% d’aquests no ha parlat l’occità als fills de manera regular.
Les darreres enquestes a l’Aquitània i Migdia-Pirineus mostren que prop de la meitat de la població té algun coneixement de la llengua, però la xifra es redueix a una cinquena part entre els qui poden tenir una conversa simple, i només un 5% la parla al mateix nivell que el francès, cosa que en fa difícil la transmissió i l’ús social, ja que en molts municipis només resten uns pocs habitants que la dominin.
Aquesta fràgil situació contrasta amb una certa revalorització cultural i econòmica de la llengua, encara que per a la majoria de ciutadans no és ni de bon tros una prioritat.
Als dos territoris on s’han fet enquestes fa poc, una majoria àmplia està a favor de mantenir l’occità i és partidària de la intervenció pública. El veuen com un signe d’obertura. Una gran majoria d’aquitans (88%) considera també que dóna un sentiment de pertinença a la terra i permet de comprendre millor la regió i la seva història (81%).
També ho veuen com una oportunitat per a promocionar el territori. La gran majoria dels habitants de Migdia-Pirineus (89%) creu que les paraules o símbols en occità (com la creu occitana) afegeixen valor als productes, inciten a comprar (72%) i la història, la llengua i la cultura occitanes donen valor a les activitats turístiques (86%).
La recuperació de la cultura i la llengua
El fet de ser una llengua envellida i d’ús social com més va més reduït, fa que no tingui gaire oposició. L’aprenentatge a l’escola també té un ampli suport (70%) i vora 69.000 alumnes de tot Occitània rebenalgun ensenyament de la llengua, principalment d’iniciació o sensibilització. A més, es fa servir en l’ensenyament bilingüe de l’escola pública (4.000 alumnes) iala Calandreta (3.894), les escoles associatives en immersió occitana que actualment tenen setanta-dos centres en dinou departaments.
La primera calandreta es va obrir a Pau (Bearn) el 1979. A les calandretes hi ha una llista d’espera de 250 alumnes, i prop del 60% dels pares que no tenen els infants escolaritzats en occità voldrien que tinguessin coneixements de la llengua.
A la regió de Migdia-Pirineus, malgrat un clar retrocés de l’occità, el 36% dels joves entre 15 i 29 anys ha après la llengua a l’escola. Després de segles exclosa de la vida pública, la llei Deixonne (1951) va permetre l’ensenyament de les llengües regionals, cosa que ha permès una certa activació a les escoles i una política com més va més favorable de les administracions.
El 2015, es va crear l’Oficina Pública de la Llengua Occitana,un organisme públic amb seu a Tolosa de Llenguadoc que té com a objectius promoure la transmissió i l’ús de l’occità. A molts municipis, com Tolosa mateix, la senyalització és bilingüe. El pioner va ser Ortès, el 1989.
El departament del Tarn es va comprometre a finançar el 80% del cost dels cartells en occità dels pobles. Cal recordar la batalla legal pels cartells, quan el 2010 un tribunal administratiu de l’Erau va prohibir el rètol bilingüe a Vilanòva de Magalona perquè deia podia portar a confusió. Finalment, el 2012, la Cort Administrativa d’Apel·lació de Marsella va anul·lar la sentència, i la retolació bilingüe es va estenent pels municipis.
Històricament, la tasca de supervivència de la cultura i la llengua l’han feta les associacions. Destaca l’Institut d’Estudis Occitans (1945), una xarxa que agrupa 1.500 adherits, que promou la llengua i cultura occitanes amb cursos, edita llibres, ofereix serveis de traducció i toponímia, fa recol·lecció del patrimoni oral, etc.
L’Institut d’Estudis Occitans té un precedent en la Societat d’Estudis Occitans (1928), inspirada en l’Institut d’Estudis Catalans (1907). Occitània manté llaços estrets amb els Països Catalans, amb entitats com el Cercle d’Agermanament Occitano-Català i les associacions occitanòfiles Òc Mallorca i Òc Valéncia.
Els partits i associacions occitans també han donat suport a un ens local independent per a Catalunya Nord i a les aspiracions nacionals de Catalunya.
De la cultura a la reivindicació política
En contraposició a altres moviments culturals, el Felibritge va tenir un component exclusivament cultural. Molt més tard va aparèixer un moviment polític pròpiament occità, més enllà de personatges puntuals o protestes com la dels vinyataires occitans i nord-catalans el 1907.
El tancament arbitrari del complex miner i industrial de la Sala (Decazeville) el 1962 s’ha considerat el catalitzador de les reivindicacions occitanes, en què la política de reestructuració econòmica i energètica de l’estat va ser vista com un greuge. La combinació amb un ressorgiment cultural va comportar l’aparició d’associacions i entitats polítiques com Volèm Viure al País (1974) i el Partit Occità (1987).
El primer partit és el Partit Nacionalista Occità (ara Partit de la Nació Occitana), format a Niça el 1959, però que tenia com a referència les reivindicacions algerianes i situava Occitània com una colònia interior, encara que posteriorment ha evolucionat cap a un partit nacionalista transversal.
El moviment ha destacat per la seva fragmentació i la incapacitat d’articular un moviment ampli, en gran part per un sistema electoral que perjudica les petites formacions, i en molts casos, els militants occitanistes prefereixen sumar-se a candidatures de grans partits per poder tenir certa influència en les polítiques, tot i que tampoc no acaba essent cap prioritat per a aquests partits.
El sistema electoral –en què es vota un candidat i no una llista tancada– també permet de tenir un perfil i una sensibilitat diferent que no pas si es formés part d’una gran llista. El principal partit és el Partit Occitan, membre de la federació Regions i Pobles Solidaris (juntament amb catalans, corsos, bretons, etc.) i de l’Aliança Lliure Europea, que en les eleccions legislatives del 2017 va presentar sis candidatures, que van assolir 4.240 vots amb un resultat màxim del 2,12% en una circumscripció del Bearn.
El Partit de la Nació Occitana (PNO) va presentar un únic candidat que va rebre el 0,79% dels vots, però com hem dit, són presents sobretot en les grans formacions. La majoria de partits (tret del Front Nacional) es mostren, en un gran o en un altre, a favor de l’ensenyament i la promoció de l’occità.
El moviment Bastir Occitanie, per exemple, col·labora amb En Marche! de Macron, i és habitual trobar uns quants candidats occitanistes en els diferents partits. Fins i tot, les associacions occitanistes (com Convergència Occitana o País Nostre) fan actes perquè els candidats responguin qüestions sobre la cultura i la llengua occitana.
A l’Assemblea Nacional francesa hi ha un diputat occità vinculat a Regions i Pobles Solidaris, Jean Lassalle. Tot i que no és d’un partit estrictament occità, el 2003 ja va protestar contra el ministre de l’Interior d’aleshores (Nicolas Sarkozy), cantant ‘Se canto’, l’himne d’Occitània.
Els occitanistes estan repartits arreu, com el verd Gérard Onesta, president de l’Assemblea del Consell Regional de ‘Occitanie’, que ha donat un important suport a Catalunya, i que va compartir llista amb el conseller regional Patric Roux, del Partit Occitan.
Occitània actualment està dividida en quatre regions (Nova Aquitània, Occitanie, PACA i Alvèrnia-Roine-Alps) i han sorgit noves organitzacions com Libertat! (Esquèrra Revolucionària d’Occitània) i l’Organisation Démocratique du Peuple Occitan.
On sí que hi ha un sistema de partits propi és a la Vall d’Aran, amb formacions com Corròp, Unitat d’Aran (aliat del PSC) i Convergència Democràtica Aranesa – Partit Nacionalista Aranès (aliat del PDeCAT) amb una institució pròpia, el Consell General.
El moviment, tot i altament fragmentat, ha tingut una relativa força de mobilització. El 2012, 30.000 persones es van aplegar a Tolosa de Llenguadoc per demanar un estatus i una llei per a la llengua. Amb el mateix propòsit, el 2015 hi va haver una concentració de 15.000 manifestants a Montpeller. Uns anys abans, ja hi havia hagut mobilitzacions a Carcassona (el 2009, amb 30.000 manifestants) i a Besier (el 2007, amb 20.000 manifestants).
També hi ha iniciatives com ‘Ni Sud, ni PACA, mais Provence!’, que sobrepassa les 32.500 sol·licituds a change.org, i que vol convocar una concentració a Marselha el 27 de setembre, coincidint amb el Congrés de les Regions de França, per a demanar que es modifiqui el nom d’una regió que actualment s’anomena ‘Sud’, cosa que no evoca res i ni tan sols és la zona més meridional de l’estat francès.
De moment, les principals reivindicacions són fomentar les polítiques lingüístiques i promoure l’economia de la regió en un estat hipercentralitzat. La capacitat de trobar un espai i crear un projecte propi que vagi més enllà de les reivindicacions culturals i que doni respostes socials, econòmiques i polítiques coherents, pot ser clau per a fer valdre un moviment que encara camina i que no es vol aturar.
