Occident viu una època de paràlisi cultural?

Fa uns quants dies vaig repassar la sèrie SKAM, estrenada el 2015, una reproducció molt fidel de la vida en un institut noruec. Quan vaig comparar els protagonistes amb els alumnes que tinc ara, em vaig adonar que la roba que portaven era gairebé idèntica, els pentinats eren molt semblants, i es comunicaven amb les mateixes eines (Snapchat, sobretot) i expressions. En canvi, algú del 2004 que veiés un institut del 1995 –una distància temporal idèntica– li semblaria que allò era un altre món cultural, estètic i tecnològic.

Ara que gairebé hem travessat la meitat de la dècada dels 2020, i que aviat tancarem el primer quart del segle XXI, cada cop es fa més evident que ha passat alguna cosa amb l’evolució de la cultura. Fins no fa gaire era possible d’identificar un període –els vuitanta, per exemple– i lligar-lo amb moviments estètics, cinematogràfics, musicals o literaris, i a continuació contraposar-lo a allò que hi havia abans i al que vindria a continuació. Ara, en canvi, tot s’ha tornat molt més difús. Jason Farago, crític del New York Times, escrivia això en un article titulat “Per què la cultura s’ha aturat”: “Quan era més jove, mirava les obres culturals com si fossin fites en una línia del temps, avançant any rere any. Ara em trobo a la deriva en un remolí de signes culturals, on tot sura.”

Fa uns quants mesos es van publicar les deu sèries més vistes en streaming el 2023 als Estats Units, i molta gent es va sorprendre perquè, al marge d’aquelles dedicades al públic infantil, no n’hi havia cap de recent. Les més populars eren Suits (2011), NCIS (2003), Grey’s Anatomy (2005), The Big Bang Theory (2007), Gilmore Girls (2000), Friends (1994), Heartland (2007) i Supernatural (2005). Aquest estiu el més vist en aquell país ha estat Prison Break, del 2005, després que Netflix en va comprar els drets. I no és una qüestió només de gent gran, sinó que els més joves també hi participen –la versió americana de The Office (2005) i Friends tenen un gran èxit entre la generació Z.

Passa això mateix amb els videojocs, un món tradicionalment tan innovador que de seguida deixava obsoletes les novetats de pocs mesos enrere. Ara, en canvi, els deu jocs d’ordinador més jugats tenen una antiguitat mitjana de gairebé deu anys, com ara Fortnite (2017), Minecraft (2011), The Sims 4 (2014, tot i que l’original és de 2000), o Grand Theft Auto V (2013). La majoria de títols estrella que les grans companyies han publicat aquest últim parell d’anys s’han estavellat, amb casos espectaculars com ara Concord, un joc en línia que va costar a Sony uns quatre-cents milions de dòlars, i que va ser clausurat al cap de catorze dies de publicar-se.

El cinema de gran pressupost sembla atrapat en una nostàlgia perpètua, i obsedit per les anomenades propietats intel·lectuals i les franquícies. Hollywood sempre havia produït seqüeles, però ara directament es van a buscar els actors i les idees de dècades enrere, com si el públic tingués por d’allò nou. I de fet els funciona. Aquest estiu ha triomfat la tercera part de Deadpool, en què Hugh Jackman torna a fer de Wolverine (personatge que interpreta des de l’any 2000), i fins i tot recupera el Blade de Wesley Snipes (del 1998). L’altre gran èxit ha estat la segona part de Beetlejuice, una pel·lícula… de fa trenta-sis anys! I, pel que fa a la música popular més escoltada, tothom coincideix en la simplificació dels temes (les modulacions de tonalitat han desaparegut), potser perquè ara gairebé tots es dissenyen en equip. Mirant la llista d’èxits de l’any passat, destaquen “Last Night”, una cançó country que hauria pogut existir a final dels vuitanta, i “Flowers”, que recorda la música disco dels setanta. I quant fa que està de moda el reggaeton? Vint-i-cinc anys?

Ara em direu que això és el típic article de senyor gran que diu que la música i les pel·lícules ja no són tan bones com abans, però ha passat el mateix amb la tecnologia. En el breu període que va del 2004 al 2010 es van crear Facebook, YouTube, Spotify, WhatsApp, Instagram, Twitter, Netflix i Bitcoin, i Apple va llançar l’iPhone i l’iPad; però fins que no va esclatar l’anomenada intel·ligència artificial, fa tot just un any, no hi havia hagut cap novetat important més enllà de TikTok… que és una plataforma xinesa.

Una part important de la responsabilitat d’aquesta aturada cultural l’hem de donar a les grans corporacions, que fa temps que han decidit homogeneïtzar allò que produeixen amb la intenció d’arribar a més públic, i que de seguida bloquegen qualsevol innovació per por que els puguin fer ombra. Veurem quines conseqüències tindrà la intel·ligència artificial, que de moment pot generar textos, imatges i sons només a partir d’allò que els humans hem creat, i amb resultats ben minsos.

Tot i això, potser l’aturada només és un miratge, perquè es refereix als referents compartits. Ara tenim dècades de patrimoni a un clic de distància, i els guardians del criteri que marcaven tendència (des de MTV fins a Flaix FM o TV3) han perdut la influència que tenien. Gràcies a les xarxes podem muntar les nostres bombolles de gustos comuns i accedir a allò que ens interessa, tot i que també és difícil que aquests artistes minoritaris puguin viure d’allò que creen. Tenim una cultura de masses cada cop més planera, però mai no havia estat tan fàcil establir un racó propi.

En aquell article del New York Times, Jason Farago escriu: “Hem d’acceptar que ja no som moderns i fa temps que no ho som; i que entre l’homogeneïtat digital i la paràlisi política hem entrat en una nova fase de la història.” Jo no n’estic tan segur. Encara penso que ara mateix als instituts d’Occident hi ha els joves que d’aquí a poc ens muntaran una revolució, si més no cultural, i crearan allò que avui encara no podem imaginar.