Una de les grans notícies d’aquesta setmana és la decisió del govern alemany de recuperar durant uns quants mesos els controls fronterers amb tots els estats veïns. “Volem reduir encara més la immigració irregular”, va anunciar dilluns la ministra d’Interior, Nancy Faeser. Les dades de la policia federal mostren que el 2023 van entrar de manera il·legal al país un quart de milió de persones, un increment del 33% respecte de l’any anterior. Tot i això, el context polític l’hem pogut seguir aquest estiu als mitjans: primer, l’atac amb ganivet a la ciutat de Solingen, en què un sirià amb una ordre de deportació va matar tres persones; i al cap de poc els resultats electorals als estats de Turíngia i Saxònia, on les forces contràries a la immigració van superar el 40% dels vots.

Va passar més desapercebut, però el 9 d’agost Dinamarca també va tornar a establir controls fronterers, en aquest cas amb Suècia –una decisió encara més transcendent, perquè fa dècades que els països escandinaus tenen tractats de lliure circulació, i des de la construcció del monumental pont d’Øresund les ciutats de Copenhaguen i Malmö cada vegada funcionen més com una única àrea urbana. Amb tot, l’explosió de criminalitat a Suècia, vinculada amb bandes organitzades que fan servir una violència extrema, té preocupats els estats veïns. En només una setmana tres adolescents suecs de 16 i 17 anys van ser detinguts a Dinamarca per haver disparat una arma de foc, en tres incidents separats. Noruega es planteja de prendre la mateixa decisió.

Als Estats Units, el president Biden va signar aquest juny una ordre executiva que suspèn el dret dels immigrants de demanar estatus de refugiat si van entrar de manera irregular al país. És una pràctica que ja va aprovar el president Trump i que demostra el canvi radical del Partit Demòcrata en aquesta qüestió, empès per la preocupació creixent de la majoria de nord-americans. La xifra d’arribades s’ha disparat (un quart de milió de persones detingudes a la frontera només el desembre del 2023), i la decisió del governador de Texas de pagar bitllets d’autobús als nouvinguts cap a les ciutats del nord ha provocat un terratrèmol polític. Aquestes ciutats allunyades de la frontera, que s’havien declarat “santuaris” de refugiats (fet que inclou donar-los per llei allotjament i manutenció), ara viuen un col·lapse extraordinari dels serveis públics. A Nova York hi han arribat més de 200.000 immigrants irregulars des de la primavera de 2022, i l’alcalde calcula que la factura d’atendre’ls serà d’uns 10.000 milions de dòlars en tres anys.

Quan llegeixo totes aquestes notícies recordo els moviments antiglobalització dels anys noranta, que ja van avisar de tot allò que vindria abans no fossin esclafats. El nou paradigma econòmic, sorgit de les teories liberals però abraçat pels socialdemòcrates, consistia a desvincular les fortunes i les grans empreses dels estats, amb una lliure circulació de capitals que permetés d’esquivar els impostos. Alhora es va voler enfonsar les classes treballadores autòctones amb la importació constant de mà d’obra barata de països més pobres. Les conseqüències, al cap de trenta anys, són catastròfiques a tot Occident: les diferències entre la minoria més rica i la resta de la població s’han disparat, i regions i ciutats senceres han quedat devastades per la desindustrialització i la concentració dels bons llocs de feina a les capitals.

Les esquerres van blanquejar el model amb tota mena de teories marxistes i postcolonials, però hi havia un interès personal. Acadèmics i activistes van poder entrar en una nova casta de salvadors del món, formada per membres d’organitzacions supranacionals, ONG, observatoris pagats per les grans fortunes, etcètera. Així es va formar un mandarinat tecnocràtic global que en el fons menysprea la democràcia, perquè considera que la gent normal és ignorant i no sap allò que li convé (i allò que li convé és la lliure circulació de capitals i persones, és clar). Aquests suposats experts tenen un sou astronòmic i tribuna als principals mitjans, i sovint mostren una indiferència total pel país on resideixen.

(Fa pocs dies una companya de l’institut m’explicava que el seu germà és un altíssim directiu en una de les ONG solidàries més conegudes del planeta. Fa cinc anys que viu a prop d’Amsterdam, però ni ell ni la família no han après neerlandès. Els fills, com no podria ser de cap més manera, van a una escola internacional i reben les classes en anglès.)

A tot Occident, però, cada cop més gent se n’ha afartat, i el punt de ruptura ha estat la immigració. El model globalitzador necessita fronteres obertes per a mantenir a ratlla les condicions laborals dels autòctons, una política que s’ha comunicat amb el mantra estúpid de “vénen a fer les feines que nosaltres no volem”, com si el sou que ofereix l’empresari fos irrellevant a l’hora d’acceptar una feina. Les castes globals, que viuen aïllades en barris exclusius de les grans capitals, són immunes als xocs culturals, però la resta de la població els ha rebut de ple.

En un sondatge recent fet per la cadena franco-alemanya ARTE a ciutadans dels 27 països de la Unió Europea, es revelava que el 71% dels enquestats creu que el seu país rep massa immigrants, que el 53% veu la immigració com un problema (i només un 22% com una oportunitat), i que el 60% pensa que Europa no necessita nouvinguts. Ara, si els demòcrata-cristians, els socialdemòcrates, els liberals i els conservadors volen continuar amb la globalització per motius econòmics, i els ecosocialistes, els comunistes i els verds, també perquè creuen que tothom té el dret de viure al país que vulgui, quina opció queda? Exacte. De fet, les dades del sondatge indiquen que aquests partits encara tenen molt camí per córrer.

El tomb en matèria d’immigració del Partit Demòcrata dels Estats Units, del govern alemany o de les esquerres escandinaves (amb el cas molt clar de Dinamarca) indica que molts líders polítics finalment ho han entès, i per pura supervivència han decidit de canviar de rumb. No és el cas del president Illa, que en el discurs de la Diada va tractar la qüestió com si fóssim a la dècada de 1990: “Tothom que ve a millorar Catalunya és català, amb els mateixos drets i els mateixos deures que tenim tots nosaltres.” Però aquest article es fa llarg, i de la situació del nostre país –inclòs un consens inaudit a tot Occident– us en parlaré més endavant.