Obstinada memòria

Érem en una conferència i el conegut del meu costat anava prenent notes en una moleskine. Vaig demanar-li si és que n’havia de fer una crònica i em va dir que no, que era un costum que arrossegava, aquest d’anotar-se frases que sentia, coses que veia, perquè ja no tenia la memòria de quan era més jove i, així, quan rellegís la llibreta, recordaria què havien dit. No em va sorprendre perquè, en una mesura menor, jo també m’anoto coses que no vull oblidar. Des de fa un temps, una mena de temor a l’oblit em fa dur sempre una llibreta al damunt, i aquest dia vaig pensar que potser hauria de fer com ell, i prendre més notes del que visc, sento i escolto, que amb el temps me n’oblido i, quina ràbia, jo vull recordar-me’n. No crec que cap dels dos siguem cap bestiola singular: quants no ho fan, això, també? No sé si és una de les grans obsessions de la humanitat, però és ben clar que mantenir viva la memòria i enregistrar els records d’una manera o altra, ho ha fet gent de tota mena des del principi dels nostres temps. En la literatura, en la pintura, en el cinema, de manera aficionada o professional. Objectiu: que allò –sigui què sigui l’allò en cada circumstància– no desaparegui entre l’oblit. Per a això mateix acumulem retalls de records en capses de sabates guardades sota el llit o al capdamunt de l’armari. Per poder reviure ni que sigui mentalment aquella experiència vital que un dia ens vam proposar de no oblidar.

Defineix l’Alcover-Moll la paraula ‘memòria’ en primera accepció com ‘la facultat de l’ànima per la qual retenim i reproduïm les imatges de les coses que han impressionat els nostres sentits, o bé les idees adquirides’. I quan no ens fiem de la retenció que en pugui fer el nostre cervell o la nostra ànima (ànima, ‘substància espiritual de l’home’), ho anotem en llibretes, o a hores d’ara, en l’app que fa les funcions de bloc de notes o bé, segons què sigui, ho fotografiem amb el mòbil i ho pengem a l’Instagram. N’hi ha que escriuen blocs o que porten un dietari i n’hi ha que un dia publiquen les seves memòries o que recullen en llibres els records de persones sobre moments concrets de la història. Negre sobre blanc perquè la memòria no s’esborri. Potser també és per això que perdre la memòria pot fer tanta por, potser és per això que se’ns trenca el cor quan el pare o l’àvia ja no es recorden de nosaltres ni de qui han estat. Si no tenim memòria, què ens queda, qui som?

Segurament molts han recollit records i pensaments amb el propòsit de preparar un antídot que evités de repetir la història, però arribats al 2016 i desembarcats a Idomeni, podem dir que hem fracassat. Idomeni com a exemple, ho dic, que podríem anar més lluny o bé quedar-nos molt més a prop de casa. I sí, ara penso en aquells anys de color sèpia que no se’n van ni amb quaranta anys d’eleccions.

Incís: Paral·lelament, en aquesta vida en diagonal que portem i de la qual escrivia Carme Riera Sanfeliu fa uns dies a Núvol, acumulem records indiscriminadament, ens oblidem de què vam menjar ahir per dinar i de quin és l’últim titular realment significatiu amb què ens hem encreuat per Facebook. És clar que ens sentim empesos a prendre notes de les coses importants, és l’única manera que no se’ns dilueixin entre tanta informació superficial i estímuls de tota mena.

Diu la segona accepció del mot ‘memòria’ de l’Alcover-Moll: ‘Recordança, retenció de les imatges de les coses apreses pels sentits o per l’enteniment.’ Això pretenen fer dietaris, quadres, documentaris, retenir allò que és digne de ser recordat. Obstinats a fer perviure la memòria, temorosos de l’oblit. Memòria, del llatí memōria, els mateixos dos significats. Fixa’t si ve de lluny.

I com que aquest és el darrer article de la temporada de servidora, m’ha semblat que estaria bé d’acabar-lo amb una llista de lectures recomanades per a l’estiu, i per a la resta de l’any, que també es llegeix. De llibres relacionats amb la memòria, sigui individual o col·lectiva. Que si es tracta de mantenir els records, caldrà llegir-los. Per fer-ho millor i com que compartir dóna gustet, he demanat per Twitter recomanacions llibresques*. Entre la llista prèvia i una selecció dels recomanats (aquí, tots), n’ha quedat la relació següent, sense cap ànim de ser exhaustiva i que toca diferents camps i èpoques. Si fa servei a algú, doncs ja ens podrem donar per satisfets. Ens retrobem al setembre, si vostès ho volen.

A llegir:

Si això és un home, Primo Levi.
Els catalans als camps nazis, Montserrat Roig.
Història d’un estat clandestí, Jan Karski.
Pilot de guerra, Antoine de Saint-Exupéry.
Els quaranta dies del Musa Dagh, Franz Werfel.
El món d’ahir, memòries d’un europeu, Stefan Zweig.
Temps de segona mà, la fi de l’home roig, Svetlana Aleksiévitx.
The revolt, Menahem Begin.
L’ofici de viure, Cesare Pavese.
Seixanta anys d’anar pel món, Eugeni Xammar.
Tots els camins duen a Roma, Gaziel.
Memòries, Josep Maria de Sagarra.
El eco de los pasos, Juan García Oliver.
Abans de l’aurora, Gerry Adams.
Los diarios de Emilio Renzi. Años de formación, Ricardo Piglia.
Personal history, Katharine Graham.
On the move, Oliver Sacks.

I un parell de memòries musicals que retraten uns temps i unes escenes:
Just Kids, Patti Smith.
Miles: the autobiography, Miles Davis i Quincy Troupe.

*Gràcies al Guillem, la Coral, el Joan, la Neus, el Pere, la Marina, l’Eduard, l’Alfred, el Jordi, el Francesc, el J. Ramon, el Josep-Lluís, la Calders, el Ramon, el Jose i el Miquel.

Bel Zaballa, periodista.