13.07.2022 - 19:50
El puntal per on es pot ensorrar la muixeranga de la restauració espanyola es diu Junts per Catalunya, que n’ha de ser la falca més important. L’intent d’armar una nova Convergència ja és clar. Fins i tot la portaveu de Junts al congrés espanyol, Míriam Nogueras, parla de “catalanisme”. Sota la remor ampul·losa del debat de política general espanyola, Nogueras, de la branca més agressiva i rupturista del partit, mà dreta de Laura Borràs durant la seva etapa a Madrid, ha fet un discurs patriòtic –parla de nació, parla d’independència–, però ple de dades, estatístiques, propostes i mesures. L’independentisme numèric que gastava Oriol Junqueras fa dotze anys. L’harmonia del nou discurs li grinyola sobretot quan parla de la causa judicial contra Borràs; llavors li torna el verb de la tertúlia. Senyal que el cas de la presidenta és una de les esquerdes per on pot caure la torre.
En un pla teòric, la proposta convergent encaixa. Després de la rendició, nacionalisme i eficàcia. Maó sobre maó al damunt de les despulles d’Esquerra Republicana. Però ara començaran a venir les pegues. Una cosa és l’especulació que Junts podria presentar Xavier Trias a Barcelona i Jaume Giró a la Generalitat: perfils de to tranquil, que poden refer ponts amb les engrunes del PDECat i que tenen lligams amb l’elit econòmica del país. Una altra cosa és que els seus plans i els seus discursos siguin prou consistents i llaminers. Tots dos comencen a tenir problemes; avui s’ha vist en sengles entrevistes a RAC-1. Trias ha admès que sospesa de presentar-se: “Al setembre en parlarem.” Demana ordre orgànic dins Junts i màniga ampla per a dissenyar la llista i el programa. El problema és que, encara no fa dos mesos, Trias mateix deia que un batlle de Barcelona ha de tenir una mirada quinze anys enllà per a la ciutat. Ell, que en té setanta-cinc, no la podria aplicar. No ha deixat de ser veritat.
El cas de Giró és més en joc, perquè Borràs encara no ha deixat el buit que va deixar Elsa Artadi. Com Trias, la presència mediàtica del conseller ja fa mesos que és en ebullició constant. Són els dos últims protagonistes catalans dels escàndols del comissari Villarejo –destapats pel diari el Món. Giró té un ressò molt gran i marca perfil propi amb la barreja de Nogueras, però més esmolada. Avui ha parlat a bastament d’infrafinançament –recordant el País Valencià i les Illes– i de la situació econòmica. A la independència sempre s’hi refereix com una brúixola i a la dependència com un problema sistemàtic, però no hi recorre mai per a estructurar els arguments. La qüestió sempre li és tangencial, com una nosa i un futur imprecís alhora. Entre el dolor i l’esperança, es diu l’últim llibre del president Jordi Pujol. El problema és que Giró mateix ha reconegut que la ministra d’Hisenda espanyola li ha dit que no en somniï cap, de reforma del finançament.
Giró i Trias potser compten amb l’avantatge que no hi ha gairebé ningú que els faci ombra. Potser durant un temps se’n sortiran per això. Però no trigarà a notar-se que el discurs del pragmatisme nacionalista es desfà si la independència no és al mapa. El projecte de Trias per a Barcelona ja va descarrilar quan l’any 2015 en va rebaixar el component nacional i Ada Colau se’l va cruspir pel camí de la revolució. La contradicció d’obrir la porta a presentar-se després d’haver-se desautoritzat és un símptoma que Trias recremaria allò que ja es va cremar –com li passa a Ernest Maragall. El projecte de Giró per a Catalunya també va descarrilar quan el president Artur Mas va tenir por de Junqueras perquè prometia la independència si li donaven 68 diputats. Justament perquè ni Giró ni ningú no prometran ara la independència, el seu relat té obsolescència programada.
Convergència es pot reciclar, però Catalunya no pot tornar quaranta anys enrere: l’octubre del 2017 va existir i rebobinar és físicament impossible. Giró, Trias i el Junts convergent viuen atrapats en la paradoxa del “catalanisme sense esperança”, amb què Andreu Barnils va descriure fa uns quants dies la candidatura de Jaume Guardiola, que ahir casualment va guanyar les eleccions al Cercle d’Economia. Un catalanisme “que ni vol ni s’atreveix a tirar pel dret, i que veu que el pacte fiscal, la gestió de l’aeroport o les competències legislatives ni hi són ni hi seran”. Tal volta serveix per a guanyar unes eleccions, aquest catalanisme, però sense un pla de futur millor no es pot construir cap país. “Si perdo l’esperança, em moriré”, va dir el president Pujol.
Aquest cap de setmana el partit farà la segona part del seu congrés, en què els aliats de Borràs van tenir un daltabaix fort. Des d’aleshores, la presidenta ha agafat l’espasa. Giró li ha ofert un suport extraordinàriament tebi. Trias, silenci. L’operació Convergència avança, però és més delicada que no es pensen molts nostàlgics. Esquerra està ferida, tot no pot restar en mans del PSC. Espanya necessita un partit fort que ordeni l’independentisme sense fer la independència. Si els qui han posat els ous al cistell de la moderació de Junts acaben fracassant, el desert serà ple de risc.
L’excepció ibèrica
La inflació és lluny d’amainar. Avui s’ha sabut que els Estats Units van assolir un altre rècord el mes de juny, amb una inflació del 9,1%, la més forta d’aquests últims quaranta anys. L’estat francès continua decidit a reforçar la seva sobirania energètica. La Comissió Europea ha demanat avui als estats que creïn incentius perquè famílies i empreses abaixin la calefacció. Al Regne Unit, mentrestant, la contesa al Partit Conservador es va esclarint. El principal favorit, l’ex-ministre de Finances Rishi Sunak, ha dit que gestionaria l’economia del país amb la filosofia de Margaret Thatcher, “que creia que cada estat s’ha de poder pagar allò que es gasta”; la resta de candidats diuen que abaixarien imposts. Als Països Baixos, el govern té la guerra declarada als pagesos perquè els vol fer reduir dràsticament els caps de bestiar. Les mesures anunciades ahir per Pedro Sánchez han sacsat la política espanyola i han deixat una mica descol·locada l’oposició, que anava amb el motor a fons d’ençà de les eleccions a Andalusia, però són unes mesures que incidiran poc a l’hora de rebaixar la inflació. Mentre els estats es reclouen, el govern espanyol gasta.
