L’obsessió extremista que situa la llengua catalana al centre de la diana

Quan l’extrema dreta arriba al poder, en aquest país, la llengua sempre rep el primer dard. Amb prou feines fa un mes dels canvis de color que el català ja és al centre de tres dianes: a les Illes, on governa el PP, al País Valencià, on governen el PP i Vox, i, ara, a l’Aragó, on també hi haurà coalició. Carlos Mazón mateix, nou president del Consell, va dir poc després de la victòria electoral que el castellà seria un dels seus primers objectius quan arribés al càrrec. No és un fenomen circumscrit als governs autonòmics, també s’ha estès als municipals. Fa cosa d’un mes, el PP i Vox van causar molt de renou en vetar Cavall Fort, Enderrock, el Temps i més revistes en català a la biblioteca de Borriana, amb l’argument que promovien el separatisme. Tampoc no és un fenomen nou, ni limitat al sud del país: el català també ha estat una víctima de Louis Aliot, de Rassemblement National, d’ençà que va arribar a la batllia de Perpinyà ara fa tres anys.

Pluja d’advertències, amenaces i primeres mesures

L’ofensiva més vistosa ha estat al País Valencià. L’acord de govern, escrit únicament en castellà, ja era una declaració d’intencions en tota regla. D’ençà del primer punt, que deia que defensarien “la unitat d’Espanya” a les Corts. El text obria foc contra tots els recursos lingüístics: en primer lloc, a l’escola, on deien que protegirien la lliure elecció de la llengua d’ensenyament en català i en castellà. La notícia es va concretar el 20 de juliol, amb l’anunci que el Consell eliminaria l’obligació del 25% de català a les escoles de les comarques majoritàriament castellanoparlants. Sense fer esment de la llengua, l’acord també atacava les entitats o associacions que “promoguessin” els Països Catalans, que deixaran de rebre subvencions, i fins i tot deia que s’intervindrien els continguts d’À Punt perquè consideraven que la cadena pública funcionava com una “màquina d’adoctrinament separatista”.

El ja president Mazón també ha dit que suprimiria l’Oficina de Drets Lingüístics, que el Tribunal Suprem espanyol ja va escurar de competències, perquè la considerava policíaca. Escola Valenciana va reaccionar a l’advertència de Mazón dient que el PP i Vox consideraven que els valencianoparlants eren ciutadans de segona. Segons les dades de l’entitat, l’any passat es registrava una vulneració de drets lingüístics cada dia al País Valencià. A banda, el requisit lingüístic a la sanitat s’ha esfumat del tot: el govern del Botànic no es va atrevir a completar-ne la tramitació i ara Mazón sospesa de llevar-ne fins i tot la condició de mèrit. “Ara ens hem assabentat que les cataractes no s’operen bé o malament, sinó en castellà o en valencià”, va dir fa poc. Aquesta duresa va originar una curiosa polèmica, perquè Alberto Núñez Feijóo va aprovar una norma idèntica per al gallec quan era president.

A les Illes, el govern de Marga Prohens, del PP tot sol, però amb el suport de Vox, ha fet passos molt semblants. L’acord de governabilitat també assenyalava l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics, creada l’any 2019. Tots dos partits firmants la volen substituir per una altra oficina que se’n digui de Garantia de la Llibertat Lingüística, tot i que l’actual, com en el cas valencià, té unes atribucions molt minses i no té ni tan sols capacitat sancionadora. L’acord desatén el fet que la immensa majoria de les denúncies de vulneracions de dret són de catalanoparlants i diu que, a partir d’ara, l’oficina reconvertida promourà tant el català com el castellà, i fa esment de les modalitats lingüístiques de cada illa. El govern de Prohens, a més, ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística i en els organigrames legals de les conselleries s’han suprimit tots els esments a la normalització del català.

Sobre l’escola, el nou govern de les Illes també vol que els pares puguin triar la primera llengua d’escolarització, ço és, més castellà a les aules per a totes les etapes educatives, tal com ja proposaven en el programa electoral. Prohens ha assumit el relat de Vox durant la darrera legislatura a les Illes, que deia que hi havia adoctrinament i intromissions ideològiques a les aules, i fins i tot ha amenaçat amb més inspeccions. I respecte del requisit lingüístic per a treballar a l’administració pública, Prohens ha estat fins i tot més clara que Mazón i ha dit que el desconeixement del català no penalitzaria. El debat sobre el requisit va marcar la darrera legislatura i va ser a punt de trencar el govern de Francina Armengol, atès que els socialistes no el volien implantar en la sanitat, l’àmbit en què hi ha la majoria de discriminacions lingüístiques denunciades. A darrera hora es va acabar aprovant per a 34 de les 49 categories de personal sanitari. L’acord del PP amb Vox ho considerava una trava per a contractar professionals i deia que l’aixecarien.

Fins i tot a l’Aragó, on fa menys que s’ha signat l’acord, el PP i Vox han reservat tinta per carregar contra el català a la Franja. L’acord de vuitanta punts entre tots dos partits anuncia l’eliminació de la Direcció General de Política Lingüística i que retirarà tots els recursos públics de les “entitats sense afany de lucre en matèria de política lingüística”. Els diners escassos que fins ara es destinaven a fomentar l’aragonès i, en grau més baix, el català franjolí, “es redirigiran cap a ajuts per a empreses turístiques i culturals que promoguin les festes locals i les fires artesanals”. També diu que revisaran la llei que regula la promoció i la protecció de “les modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó” –en què suposadament inclouen tant l’aragonès com el català– amb “l’objectiu de prevenir les interpretacions interessades que perverteixin el seu veritable esperit de respecte cap a la llibertat dels parlants”.

El precedent perpinyanès

La duresa contra la llengua catalana i tots els trets culturals en què pugui reverberar un mínim raig de catalanitat és una tradició ultra, no tan sols al sud del país. Aquests darrers tres anys de mandat de Louis Aliot a Perpinyà també ho demostren. Tanmateix, les coses fins ara no li han sortit del tot bé. Per mirar d’impedir que la Bressola obrís el primer col·legi-liceu amb un sistema immersiu en català, Aliot va comprar per sorpresa en nom de l’ajuntament el monestir de Santa Clara, on s’havia projectat el centre. Va esgrimir que podia fer-ho gràcies a la prevalença que la llei concedeix a les institucions per a comprar edificis històrics, però la Bressola va portar la decisió al tribunal administratiu de Montpeller i el jutge els va donar la raó. No va ser cap camí de roses per a Aliot, que va topar amb unes quantes manifestacions multitudinàries. Potser per aquesta contestació forta, Aliot s’ha acabat resignant a deixar la qüestió lingüística com més va més de banda.

En canvi, tal com l’acord del PP i Vox al País Valencià impulsa una nova “llei de senyes d’identitat que protegesca els valors i els costums i les tradicions de la Comunitat Valenciana com a part essencial de la plural riquesa d’Espanya”, Aliot també s’ha refermat en la seva lluita contra els símbols catalans. Enguany, per exemple, va prohibir la celebració de Sant Joan organitzada per unes quantes entitats catalanistes per mitjà de denegar-los l’autorització per a fer servir terrenys municipals. Dues de les primeres decisions del batlle van ser la imposició de la bandera francesa al Castellet de Perpinyà i el canvi de lema de l’escut de la vila, que sempre havia estat “Perpinyà, la catalana”, pel de “Perpinyà, la radiant”.