30.12.2024 - 21:40
Ja deia la filòsofa Donna Haraway que un dels perills més grans per a generar visions uniformes del món era parlar des d’enlloc. No situar la nostra veu, la casa o les experiències que l’han formada. Haraway va començar a parlar de tot això als anys vuitanta, i ara, quaranta anys després, les seues paraules em ressonen diàriament. Per això, insisteixo a invocar-la una vegada i una altra, a risc de fer-me pesada. Com si fos l’acte fundacional de tot el que associo. En aquest darrer article de l’any, vull aprofitar per anomenar alguns dels projectes que són d’aquest segle –o en alguns casos nascuts a finals del passat– però inspiren formes de pensament útils per als temps que vénen. El fet de crear tenint en compte què veiem per la finestra, que seria, en certa manera, la continuació de l’anterior article “Viure a l’escala de les nostres sabates”. I sobretot vull fer un homenatge ben precís als centres de creació dels Països Catalans que viuen una època daurada i continuen acollint a les seues taules esmorzars reveladors i somnis nocturns premonitoris.
En els darrers quinze anys han nascut i s’han consolidat centres de creació a tota la geografia catalana. Dic quinze fent una espècie de mitjana. No són museus, no són grans equipaments culturals ni inversions de país. Neixen de les necessitats vitals dels seus impulsors –bojos o boges, parelles, famílies convencionals, famílies escollides– que decideixen fixar la seva residència en algun indret concret del mapa i, sobretot, que fan un acte sobirà d’autonomia personal: no desplaçar-se a la recerca del que busquen, sinó convertir-se ells mateixos, en cos i ànima, en la casa que acull allò que els inspira, normalment recerques, intercanvis artístics, processos artísics de tota mena. Aquest fer venir a casa allò que vull, ser cuina i cambra d’hostes, parada i fonda d’artistes i investigadors rodamons, fer-los venir al poble o a la comarca d’on tothom ja ha marxat, a risc de quedar-te tu isolat o arruïnat amb el teu projecte utòpic, és un acte sobirà irradiador de noves maneres de fer, que mereix ser explicat una vegada i una altra. Aquestes iniciatives soltes, en general, són fruit de trajectòries artístiques o vitals que ja busquen un lloc de permanència i que valoren la singularitat dels emplaçaments. Van començar aterrant un bon dia en un indret concret, s’hi van sentir bé, van mirar per la finestra, van posar la primera rentadora, van pensar un nom i som-hi. Durant anys, han covat cultura des d’un lloc tangible, han emès convocatòries, han rebut propostes i organitzat esdeveniments i ara –bé, ja fa anys, perquè associacions com Xarxaprod ho promouen des de fa més d’una dècada– la seua capacitat de vinculació fa eclosió, i no podem imaginar-nos què pot sortir d’aquesta xarxa.
No seré gaire exhaustiva en els estudis de cas ni pretenc fer una llista detallada de resum de l’any. Sí que m’agradaria anomenar-ne alguns que per mi són representatius de la diversitat que vull mostrar. Podríem començar pel Pirineu, un dels projectes més veterans, el Centre d’Art i Natura de Farrera, a més de 1.300 metres d’altitud i amb vint anys de trajectòria. Va ser la primera residència artística internacional de Catalunya. De fet, el seu treball per la descentralització de la cultura i pel paisatge com a element essencial per a la creació va ser premiat l’any 2020 amb el Premi Nacional de Cultura. Viatjant cap a l’est, cap a l’Empordà, trobem la Nau Côclea, que comparteix maduresa amb el centre de Farrera. El projecte de la curiosa viatgera Clara Garí, amb els anys, s’ha especialitzat en els trànsits transfronterers, tenint en compte la proximitat i el pensament de Walter Benjamin. Des del 2015, el seu programa principal és el Grand Tour, un viatge anual a peu amb un centenar d’artistes de totes les disciplines, i obert a qui vulgui fer-lo. També a l’Empordà trobem l’Animal a l’Esquena, en aquest cas a Celrà, que començava la seva història cap a l’any 1997 amb la restauració del Mas Espolla, una masia antiga envoltada de vinya i oliveres al peu de les Gavarres, de la mà de Maria Muñoz i Pep Ramis, amb un projecte al voltant de la dansa. Uns quilòmetres més enllà, al Berguedà, hi trobem el Konvent, un antic convent de monges i una colònia tèxtil del segle XIX –Cal Rosal– que s’ha convertit en un centre d’art multidisciplinari, al capdavant de projectes de jardineria política, d’intel·ligència artificial o de gastronomia. A l’Anoia, s’ubica l’Inloft Copons, impulsat per Ricard Espelt, que decideix recuperar una casa familiar del poble, Copons, situada al carrer de Mur número 30, per oferir-la com a espai de residència i motor dinamitzador del municipi. Ens desplacem ara a Igualada, concretament al barri del Rec, antic barri d’adoberies, de canalitzacions i edificis abandonats, on trobem la gent de LaMaca, una antiga fàbrica de pells que ara s’ha convertit en un espai de treball col·lectiu amb professionals vinculats a l’art i la cultura. La seva voluntat és tornar a ocupar un barri que, amb la desaparició de la indústria de la pell, va quedar oblidat pels veïns i per les autoritats municipals. Si seguim els camins cap al sud, arribem al Priorat, on localitzem el Centre Quim Soler, que aglutina des de fa anys l’activitat cultural a la comarca. Ho fa la seva alma mater, Roser Vernet, amb l’organització de diferents actes vinculats a la poesia i a la literatura en general, sempre amb el vi com a teló de fons. En el cas de les Terres de l’Ebre, trobem la Casa de l’Artista en Terres de Cruïlla, de la Sénia, idea original de Carles Molins, i que es va inaugurar l’agost del 2018. Ells diuen que fan honor al nom de la seva productora, Produccions Impossibles, perquè en el fons saben que les coses difícils potser també són necessàries. Des d’aleshores, aproximadament cada mes ha anat acollint persones de tota mena de disciplines artístiques. Feu càlculs dels artistes que hi han passat. La majoria dels convidats quan acaben l’estada fan un tastet del procés a la gent del poble, per promoure els vincles entre residents i veïnat. Baixant al Delta de l’Ebre, hi ha l’Obrador, situat a Deltebre, entre arrossars i ben a prop del riu, que ha desenvolupat activitat estable al voltant dels projectes del ballarí Roberto Olivan, el seu fundador. I per no fer-ho més llarg, acabarem fent un salt pel mar i arribant a Suralita, un centre de creació per a la música i les arts sonores, entre horts i gallines, que les artistes Joana Gomila i Laia Vallés regenten a Manacor. Un espai-casa, format per la paraula ‘surar’, i també l’arrel del planeta Urà, que, segons elles, en la poètica astrològica pot simbolitzar risc i llibertat.
Després d’aquestes dècades en què els projectes han anat apareixent al mapa, geolocalitzant-se i fent-se visibles com puntets de colors cada cop més tupits, s’ha pujat un altre esglaó. Més recent és l’etapa en què s’han començat a relacionar entre ells i a idear propostes conjuntes, que actuen ja no com una suma d’iniciatives sinó com una vertadera multiplicació. Un dels projectes que, per mi, millor representa aquesta manera de fer és la Viral (part dels membres formen part de la foto que acompanya aquest text), que es presenta com l’Escola Radical d’Arts i Ciències, i que neix de l’impuls de la cooperativa Tramoia i amb la complicitat de tres d’aquests espais de creació que hem mencionat, el Centre d’Art i Natura de Farrera, el Centre Quim Soler i el Konvent, que han posat les bases a aquesta idea incipient però captivadora. L’Escola, contrariàment al que vinc dient, no està representada per un espai físic, sinó que es desplega com una comitiva de sabers itinerants, formada per artistes i científics, que es desplacen de territori en territori per crear espais de diàleg al voltant de les problemàtiques de cada lloc, siguin els rius, sigui la sequera o la contaminació dels aqüífers. Aquí les disciplines artístiques i els mètodes experimentals es posen al servei d’allò que es vol analitzar.
Cada cop més hi ha iniciatives que busquen la col·laboració entre diferents espais de creació “situats” i que operen deliberadament enfortint vincles entre els Països Catalans o entre diferents pobles d’Europa. Per mitjà de l’artista Àlvar Calvet ens arriba una altra proposta de col·laboració, en aquest cas, impulsada pel programa Culture Moves Europe, que presenta l’acord de Casa Planas (Mallorca), el projecte Idensitat (Catalunya) i el Centro Huarte (Navarra), a més de lo Pati d’Amposta, que és qui ha vehiculat l’estada d’Àlvar Calvet a Itàlia. Calvet ha anat a Itàlia per veure que les problemàtiques amb els rius són comunes en molts de territoris. En aquest cas, com també proposa la Viral, l’artista ha pogut connectar idees al voltant de la contaminació d’aigües del riu Aniene, la desaparició progressiva de la població de truites i les amenaces d’alteració del curs de l’aigua per atendre les necessitats hídriques de Roma i la seua perifèria urbana. Amb el lema “Salviamo il fiume Aniene”, ha recol·lectat sediments en diversos punts del riu per modelar unes monedes de fang; ha fet un llum d’oli de terracota en forma de truita de riu inspirat amb una llàntia romana; i una gerra d’aigua que representa un cap del riu Aniene.
Un projecte que s’hauria pogut fer tant al riu Ebre com a l’Aniene, però que és fruit d’aquesta idea que les nostres accions situades en llocs concrets són les que vertaderament ajuden a generar coneixements fiables. Donna Haraway, amant de les metàfores, va dir que a ella li agradava una manera de pensar –think– que era agraïda –thanks– amb el lloc. Seguint la trapelleria juganera de Haraway, aquests centres de creació haurien de ser els veritables think thanks (emulant aquell concepte de think tanks, laboratoris d’idees en anglès) de les nostres maneres de viure futures. I així, sent profundament del nostre carrer i del nostre país –que és el que hem escollit per habitar–, podríem entendre que realment tots tenim la potència per ser un nucli irradiador.
Així que, per acabar l’any, un fort aplaudiment a les decisions d’aquestes persones viatgeres i curioses que un dia van decidir fixar-se, geolocalitzar-se al mapa, fundar un centre, posar-li nom, llançar una convocatòria o un recital i condensar a casa seva un esperit de recerca i creació capaç de moure muntanyes i, sobretot, de connectar-les.
