29.09.2020 - 21:50
Fa uns dies, us parlava d’un persistent dany col·lateral de la pandèmia, realitat invisible, a partir de l’experiència personal amb el meu germà Frederic, i vaig poder comprovar, en un reguitzell de piulets, trucades i missatges, la intensa veritat de dir que allò personal és polític. L’article era la veu de moltes veus silenciades, excloses dels circuits de la comunicació hegemònica, i excloses dels plans socials i polítics per recuperar la vida relacional dins la pandèmia que ens travessa. Si l’article ha mogut o mourà res per reconduir aquest drama, ja es veurà. Bé va semblar-ho al principi, per alguns missatges carregats de bones paraules provinents de persones que poden decidir canvis. Veurem si feien només un exercici d’empatia comunicativa que no servirà de res o, realment, han mogut posició per afrontar el problema.
Al final d’aquell article, ‘L’aïllament involuntari‘, protecció a un preu massa alt, deia: ‘Acabo amb l’altra cara de la mateixa moneda, la de milers de persones que des de l’inici del confinament han quedat sense el servei de centre de dia i són ateses per les seves famílies les vint-i-quatre hores del dia, sense cap mena de suport. D’aquesta circumstància que afecta tant la vida personal i que és tan política, en parlaré en un pròxim article.’ I és aquest. No és el meu cas d’ara, però conec totes les textures de l’experiència. El meu germà no va tenir dret a cap servei ni fora ni dins de casa fins passats els vint anys, i tenir-ne cura tot procurant-li la millor vida possible va ser l’objectiu i la tasca primordial de tot el nucli familiar, les vint-i-quatre hores del dia cada dia de l’any. Tota l’organització del temps i l’espai de cadascun de nosaltres girava entorn de la necessitat col·lectiva de sostenir, acompanyar i dignificar la seva vida desadaptada, i malgrat ser família nombrosa sovint ens faltaven mans. Això només ho sap qui ho viu, diuen sovint les mares, sobretot les mares, les dones, que són les qui majoritàriament han renunciat a la seva vida laboral i social per fer-se’n càrrec. Ara són altres temps, afortunadament. Ell va néixer el 1957, les lluites pels seus drets van venir al cap de poc, fruit de l’autoorganització de les famílies. Però lamentablement, en ple 2020 hi ha coses que han canviat ben poc.
La pandèmia no està controlada però el confinament estricte fa mesos que s’ha acabat. Hi ha un esforç polític i tècnic constant per a obrir serveis i activitats econòmiques, amb precaució i amb l’índex de rebrots de la covid-19 sempre en el punt de mira, però amb la clara intenció d’evitar un nou confinament massiu. I encara que sigui amb cabudes limitades, amb restriccions, amb normes, protocols i precaucions, de mica en mica tot va reprenent la capacitat de funcionar, d’oferir serveis. Fins i tot les llars d’infants, les escoles i els instituts, amb tota la complexitat, i sabent que caldrà anar confinant aules senceres. Però en Marc, el germà d’unes amigues, fa set mesos que no pot anar al centre de dia, i com ell en són milers. Ningú sap per què. En el cas d’en Marc, el seu centre ha previst tots els plans de contingència, ho tenen tot enllestit. Podrien reobrir el servei, només els falta l’autorització i el personal de reforç. És un centre públic. Però l’autorització no arriba. Parlo de persones que passen les vint-i-quatre hores del dia, mes rere mes, amb la família, que és qui es fa càrrec de totes les derivades de la seva absoluta dependència. Parlo, com en l’article passat, d’aquestes criatures que es queden infants en cossos que creixen, d’aquestes famílies a qui la tasca de criança i cura de la vida els dura per sempre més, que estableixen vincles afectius molt intensos i que amb el pas dels anys necessiten molts suports instrumentals. Criatures que mai entraran a l’economia productiva.
Al principi de la pandèmia, ja se sap, la por i la protecció en el clima d’un estat d’alarma ens van conferir a tots una gran capacitat de superació, d’adaptació a les noves circumstàncies. Instint de supervivència, i de protecció dels més vulnerables. Però el temps passa, i l’esgotament comença a fer estralls. Les persones cuidadores poden ser d’edat avançada i salut precària, no tothom compta amb família extensa disponible i a les llars no es tenen elements de suport per a cobrir tantes hores. Sembla impossible que ningú hagi previst el suport específic a domicili. Però paradoxalment és així. De suports, no se n’ha articulat cap ni un. Ni pensant en els usuaris ni pensant en els seus cuidadors. L’atenció fisioterapèutica, estimulativa i la vida social implícita que els oferia el centre de dia ha desaparegut del tot, i ha de ser assumida per les famílies. Com poden. I les hores d’ells fora de casa que permeten al nucli familiar organitzar-se els espais de la vida pròpia, laborals i d’altres activitats, han desaparegut també. Ja ho deia a l’article anterior. Són realitats oblidades, necessitats que l’agenda política i tècnica no té en compte perquè no estan posicionades, estan excloses de la vida comunitària reconeguda com a tal. Com si les seves vides, i les de les seves famílies, comptessin menys.
També han desaparegut centres de dia per a persones grans i per a persones amb una salut mental vulnerable. Si obrim les llars d’infants i les escoles, per quin motiu no s’obren els centres de dia? Què justifica aquest abandonament de les famílies a la seva autogestió en solitari? Què justifica aquest abandonament de persones per a qui l’estimulació, la rehabilitació, el control postural, el treball dels hàbits, les rutines i la socialització són tan necessaris?
En Marc té 47 anys, és discret, però ara amb la seva família han decidit fer un pas per cridar al món que la seva vida importa, que té uns drets que es vulneren, i que com ell, són milers. Algun dia sortirà a ‘Els matins’ de TV3.
Som a 2020, però encara necessitem recórrer a la reivindicació mediàtica per cridar l’atenció sobre drets bàsics que tots pensàvem que ja s’havien conquerit.
