Oblidar en temps de Facebook

Els records vénen quan volen, no sempre els controles, però convindrem que normalment hi ha una mínima coherència, encara que sigui subtil, inconscient, entre el record i el context en què apareix. Encendre l’ordinador a primera hora del matí per posar-se a treballar, fer uns quants control+T per obrir el correu i les xarxes socials –que és la primera cosa que fem, no ens enganyarem ara–, entrar a Facebook amb la calma del moment previ a fer feina, disposats a entomar un dia ara per ara encara neutral, i patapam, ‘we care about you and the memories you share here. We thought you’d like to look back on this post from 3 years ago’. Aquí, la coherència te la pintes a l’oli. Doncs, no penseu tant ni us hi interesseu tant, senyors, que ja m’heu esguerrat el cafè.

Per quins set sous a can Facebook es pensen que a mi, en aquest moment de repòs, m’anirà bé rebre un mastegot? Estava tan tranquil·la i ni l’havia vist venir. No em toqueu els pebrots, a què treu cap que m’ho recordeu ara? Que us ho he demanat? Que no puc oblidar, si vull, el que vulgui? He liquidat no sé quantes fotos i no sé quants posts des d’aleshores. Després, passat el petit tràngol, penses que la intenció d’aquells recordatoris no devia ser pas molestar, ni interrompre, ni emprenyar, ni entristir ni res per l’estil, sinó fer-te recordar un moment que segons els seus algoritmes devia ser bonic. Ah, doncs, ja som al cap del carrer! Les penes, les decepcions, les crisis, les fluixeses, les alegries que ja no ho són i les hòsties de la vida en general, te les guardes en qualsevol calaix analògic, que aquí hem vingut a ser feliços, a refregar la nostra felicitat per la cara dels altres, com més desgraciats més exhibicionisme faust, i somriu que fem una foto. Flop, notificació instantània: has estat etiquetada. Ja hi som. A mi m’agrada la gent que hi deixa una ganyota a manera de protesta. Ganyotes de les de rondinar, vull dir, no de les que s’assagen al mirall o inclouen morros xonis. Quan d’aquí a uns quants anys Facebook em recordi fotos amb ganyotes, riuré amb la i.

Que hem vingut a ser feliços, dèiem, i sobretot a fer-ho saber a tothom, que si no és com si no ho fóssim. I si no ho ets, vigila què fas, què penges, on t’etiqueten, perquè el dia més impensat t’ho recordaran aprofitant la guàrdia baixa de l’hora del cafè, i a veure com ho entomes. Doncs tanca’t el Facebook, dirà algú amb tota la raó del món. N’hi ha que ja ho han començat a fer, són els exiliats de les xarxes, i els fan reportatges que llegim i compartim gràcies en part a aquestes xarxes de les quals s’han escapat. Coses de l’era moderna que comença amb ‘post-‘. Molt admirable. Però no sé fins a quin punt no estem condemnats a viure a les xarxes socials. Avui que són la primera i més ràpida via de comunicació, avui que et valoren professionalment pels teus perfils i quantitat de seguidors. Tota cara té la seva creu, i de sobte ens trobem protagonitzant un capítol de ‘Black Mirror’, falsejant la nostra personalitat per caure simpàtics i agradar a tothom, pendents de m’agrades i de seguidors, observant l’entorn a través de la càmera del mòbil, comprant i venent seguidors, vivint una irrealitat que, en la mesura que la vivim, és completament real. Però això ja seria carn d’un altre article.

Parlàvem de com pot ser de complicat oblidar en temps de Facebook, si quan no t’ho esperes et planten a mig pam de la cara aquella foto que ni sabies que tenies i et deixa destarotada mig matí. És complicat d’oblidar episodis que no vols recordar, tret que n’esborris tot rastre, i això no sempre és fàcil. I és complicat d’oblidar persones que pel que sigui vols deixar fora de la teva vida. Tinc un amic (he he) (no, de debò) que ho ha intentat: no vull saber res més d’aquest malparit. Ha! A veure com te’n surts, un cop n’has eliminat telèfons, correus, fotos i heu trencat per Facebook, Twitter i Instagram, perquè no t’aparegui quan menys t’ho esperes en un retweet o en un post d’un col·lega comú o en una foto mentre fas scroll. I que no se t’indigesti i t’esguerri el dia.

Ja ho sé, cabòries del primer món en versió barrufet rondinaire. Però voldria poder oblidar allò que no vull recordar i poder evocar els meus records quan a mi em donés la gana.