31.10.2021 - 21:50
La primera quinzena de novembre, els dirigents mundials i els negociadors estatals es reuniran a Escòcia per decidir què cal fer davant el canvi climàtic. És un procés complex que pot ser difícil d’entendre des de fora, però és la manera en què el dret i les institucions internacionals ajuden a resoldre problemes que cap país no pot solucionar per si sol.
He treballat per a l’ONU durant uns quants anys com a assessor de lleis i polítiques i he participat en negociacions internacionals. Us explico què passa a porta tancada i per què a la gent li preocupa que la COP26 no assoleixi els objectius.
Què és la COP26?
L’any 1992, els estats van acordar un tractat internacional anomenat Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC), que va establir unes normes bàsiques i les expectatives per a la cooperació mundial en la lluita contra el canvi climàtic. Va ser la primera vegada que la majoria de nacions va reconèixer formalment la necessitat de controlar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, que causen l’escalfament global que impulsa el canvi climàtic.
D’aleshores ençà, aquest tractat s’ha actualitzat i el 2015 les nacions van signar l’acord climàtic de París. Aquest acord va establir l’objectiu de limitar l’escalfament global a “força menys” de 2 °C, i preferiblement a 1,5 °C, per evitar un canvi climàtic catastròfic.
COP26 són les sigles en anglès de la vint-i-sisena Conferència de les Parts de la UNFCCC. Les “parts” són els 196 països que van ratificar el tractat, més la Unió Europea. El Regne Unit, juntament amb Itàlia, organitza la COP26 a Glasgow del 31 d’octubre al 12 de novembre de 2021, després d’un endarreriment d’un any a causa de la pandèmia.
Per què els caps mundials estan tan centrats en el canvi climàtic?
L’últim informe del grup intergovernamental d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic (IPCC), publicat l’agost del 2021, adverteix en termes ferms que les activitats humanes han escalfat el planeta de manera inequívoca i que el canvi climàtic és ara generalitzat, ràpid i s’intensifica.
Els científics de l’IPCC expliquen que el canvi climàtic ha impulsat fenòmens meteorològics extrems i inundacions, fortes onades de calor i sequeres, pèrdua i extinció d’espècies, i el desgel dels pols i l’augment del nivell de la mar. El secretari general de l’ONU, António Guterres, va qualificar l’informe de “codi vermell per a la humanitat”.
Ja hi ha prou emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, i hi romanen prou temps, com perquè fins i tot en la situació més ambiciosa en què els països redueixin ràpidament les emissions, el món experimentarà un augment de les temperatures almenys fins a mitjan segle.
Tanmateix, encara hi ha una estreta finestra d’oportunitat. Si els països poden reduir les emissions globals a “zero net” l’any 2050, això podria portar l’escalfament a menys d’1,5 °C a la segona meitat del segle XXI. Els dirigents i negociadors debaten com arribar a aquesta situació.
Què passa a la COP26?
Durant els primers dies de la conferència, vora cent vint caps d’estat, com ara el president nord-americà, Joe Biden, i els seus representants es reuniran per demostrar el compromís polític per frenar el canvi climàtic.
Una vegada que els caps d’estat marxin, les delegacions dels països, sovint encapçalades per ministres de Medi Ambient, participen en jornades de negociacions, actes i intercanvis per adoptar posicions, fer noves promeses i unir-se a noves iniciatives. Aquestes interaccions es basen en mesos de discussions prèvies, documents polítics i propostes preparades per grups d’estats, personal de l’ONU i més experts.
Les organitzacions no governamentals i dirigents empresarials també assisteixen a la conferència, i la COP26 té una part pública amb sessions centrades en temes com ara l’impacte del canvi climàtic en els petits estats insulars, el bosc i l’agricultura, i també exposicions i més esdeveniments.
La reunió s’acaba amb un text final de consens. Guterres va expressar públicament decepció pel resultat de la COP25 i hi ha indicis de problemes per a la COP26.
Què es preveu que aconsegueixi la COP26?
L’Acord de París obliga els països a actualitzar els plans nacionals d’acció climàtica cada cinc anys, fins i tot la COP26. Enguany, es preveu que hi hagi objectius ambiciosos fins el 2030. Això es coneix com a contribucions determinades a escala nacional (NDC).
L’Acord de París requereix que els països informin dels seus NDC, però hi ha un marge de maniobra per determinar com redueixen les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle. El conjunt inicial d’objectius de reducció d’emissions el 2015 era massa feble per a limitar l’escalfament global a 1,5 °C.
Un dels objectius clau de la COP26 és millorar els objectius anteriors per assolir les emissions netes de carboni zero a mitjan segle.
Un altre objectiu de la COP26 és augmentar el finançament climàtic per ajudar els països més pobres a fer la transició cap a l’energia neta i adaptar-se al canvi climàtic. Aquesta és una qüestió important de justícia per a molts països en desenvolupament, la població dels quals suporta la càrrega més gran del canvi climàtic, però hi ha contribuït menys. Els països rics es van comprometre el 2009 a contribuir amb 100.000 milions de dòlars anuals l’any 2020 per ajudar les nacions en desenvolupament, un objectiu que no s’ha assolit. Els EUA, el Regne Unit i la UE, entre els principals emissors històrics d’efecte hivernacle, estan augmentant els seus compromisos financers i es demana als bancs, empreses, asseguradores i inversors privats que facin més.
Uns altres objectius són l’eliminació progressiva de l’ús del carbó i la creació de solucions que preservin, restaurin o regenerin els embornals naturals de carboni, com són els boscs.
Un altre desafiament que ha fet descarrilar les COP anteriors és la creació d’un sistema de comerç de carboni descrit a l’Acord de París.
Els països assoliran els objectius climàtics internacionals?
L’ONU va advertir el setembre del 2021 que els objectius revisats dels països eren massa febles i deixarien el món en la tendència d’augmentar la temperatura 2,7 °C a final de segle. Tanmateix, els governs s’enfronten a un altre desafiament aquesta tardor que podria afectar-ne la resposta: l’escassetat de subministrament d’energia ha deixat Europa i la Xina amb piques de preu del gas natural, el carbó i el petroli.
La Xina, el més gran emissor del món, encara no ha presentat el seu NDC. Els principals productors de combustibles fòssils com l’Aràbia Saudita, Rússia i Austràlia semblen poc disposats a reforçar els compromisos. L’Índia, que és el segon més gran consumidor, productor i importador de carbó a escala mundial, tampoc no s’hi ha compromès encara.
Més països en desenvolupament com ara Indonèsia, Malàisia, Sud-àfrica i Mèxic són importants. També ho és el Brasil que, sota la vigilància de Bolsonaro, ha augmentat la desforestació de l’Amazònia, la selva tropical més gran del món i clau per a la biodiversitat i l’eliminació del diòxid de carboni de l’atmosfera.
Què passa si la COP26 no compleix els objectius?
Molts experts creuen que la COP26 no assolirà l’objectiu de tenir compromisos ferms dels països per reduir les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle un 45% amb vista al 2030. Això vol dir que el món no estarà en un bon curs per assolir les emissions netes zero el 2050 i l’objectiu de mantenir l’escalfament per sota d’1,5 °C.
Però els organitzadors afirmen que mantenir l’escalfament per sota d’1,5 °C encara és possible. L’ex-secretari d’estat dels EUA John Kerry, que ha encapçalat les negociacions dels Estats Units, manté l’esperança que prou països creïn impuls perquè els altres enforteixin els objectius de reducció el 2025.
El cost del fracàs és astronòmic. Els estudis han demostrat que la diferència entre 1,5 °C i 2 pot significar la inundació de petits estats insulars, la mort dels esculls de corall, onades de calor extremes, inundacions i incendis forestals i un fracàs generalitzat de les collites.
Això es tradueix en moltes morts prematures, més migracions massives, pèrdues econòmiques importants, grans extensions de terra inhabitable i conflictes violents sobre recursos i aliments: una situació que el secretari general de l’ONU ha anomenat “un futur infernal”.
és directora executiva del Centre de Drets Humans de la Universitat de Dayton. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
