Objectiu: dir adeu als càrrecs de confiança

L’administració pública catalana és plena de directors generals, presidents de consorcis, gerents d’hospitals o altes directives en política internacional que són càrrecs de confiança. Gent de partit que potser no dominen el sector i que acaben essent la mà dreta del conseller de torn. Per mirar de canviar aquest model i passar a una direcció pública professional, en la qual s’accedeixi a aquests càrrecs per mèrits professionals, ahir es va presentar el manifest “Per una direcció pública professional“. No és la primera vegada que s’intenta (el 2012 ja hi hagué un intent semblant que no va reeixir), però els promotors creuen que ara, vista l’experiència de la covid-19, l’opinió pública està més disposada a abordar aquest canvi, perquè molta gent s’estima més gestors experts pilotant l’administració que no pas tants càrrecs de partit. La presentació va incloure també un  debat, ple de matisos, organitzat per l’institut Ostrom , sobre el canvi de model . Ací el podeu veure sencer en vídeo:

Entre els signants del manifest, hi ha Ismael Peña-López (actual director general de Política Ciutadana, l’home que va coordinar les eleccions del 14 de febrer), l’ex-diputat Germà Bel, Koldo Echevarría (director general d’ESADE), Eric Herrera (president del centre d’estudis Institut Ostrom), Guillem López Casasnovas (catedràtic d’economia de la UPF), Joan Ramon Rovira (de la Cambra de Comerç de Barcelona), l’economista Xavier Roig, Juli Ponce (ex-director de l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya) i Genís Roca (coordinador del Grup de Treball Catalunya 2022 de la Generalitat de Catalunya).

El manifest demana als partits polítics que per canviar de model acabin de tramitar el projecte de llei d’ordenació del sistema de direcció pública professional de l’administració de la Generalitat de Catalunya, aturat de fa més de quatre anys. “La professionalització de l’alta direcció pública –diu el text– ha d’incorporar els principis de transparència, publicitat, competència, concurrència i aptitud en la designació del personal directiu: directors generals, subdirectors generals, directors d’agències, fundacions i consorcis públics i gerents d’unitats administratives dels ajuntaments.”

Més complicat que no sembla

Per presentar el manifest ahir es va fer un debat telemàtic amb tres dels signants, en què es va veure que no és tan simple com sembla fer el canvi de model. La diagnosi era compartida. Les solucions, no tant. López Casasnovas va aportar-hi una sorpresa final.

Per Francisco Longo, ex-director del Centre de Governança Pública d’ESADE i ex-membre del Comitè d’Experts en Administració Pública de les Nacions Unides, “l’anomalia és que tenim un cicle polític descapitalitzador. Cada X anys s’imposa una rotació de càrrecs sense garantir la idoneïtat gerencial. Això repercuteix en la qualitat del govern. Els partits no són escoles de gerència política. I s’imposa amateurisme en els càrrecs directius […]. També sabem, per la investigació de Lapuente al seu llibre Organitzant el Leviatan, que la separació de càrrecs polítics i gerencials redueix la corrupció. […] El principal obstacle al canvi de model és la utilització dels càrrecs i alts càrrecs per part dels aparells dels partits. Només això explica que partits que ho porten al seu programa després no ho apliquin. Ara, el 14-F set partits ho portaven, i potser aquesta vegada aquesta anomalia ha estat altament detectada.”

Per Elisa de la Nuez (advocada de l’estat que s’ha passat a l’empresa privada), el sector públic està molt poc preparat, com s’ha vist amb la pandèmia. “Hem estat incapaços de gestionar dades. Hi ha una manca de coneixement i desconfiança entre el públic i el privat, que es podria resoldre amb pràctiques de l’un sector a l’altre.” Entre les reformes que proposa De la Nuez, hi ha formar tècnicament els alts directius i no presentar batalla a sectors més baixos de l’administració que, a parer seu, poden ser substituïts per màquines i robots. Segons ella, els directius no es poden substituir per màquines.

Però potser la part més interessant i sorprenent del debat va ser la de Guillem López Casasnovas. Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, va ser un dels impulsors del canvi de model que el 2012 no va quallar. Gat vell, i partidari del canvi de model, va fer veure també quins problemes pot tenir: “Què ens ha mostrat la pandèmia? Una administració més professionalitzada hauria solucionat la covid-19? En tinc dubtes. I tinc dubtes també de les bones idees del manifest. Les bones idees fan figa. Ningú no renunciarà a col·locar la seva gent en una menjadora.”

Quan li van demanar per què ara no era un bon moment, va dir: “No. No és un bon moment. No tenim les maletes necessàries. Instal·lats en la litúrgia, tenim música, però no tenim lletres. Mireu, nosaltres, els tècnics, els experts, en diem radicalisme selectiu. En el sector sanitari, hem intentat fer-ho. Consisteix a fer un canvi radical en un àmbit petit, i una volta es veu que funciona, s’aplica a tothom.” Fer, primer, una prova pilot. I quan funcioni, aplicar-ho a tota l’administració. “Que ens deixin experimentar en una prova selectiva. No fem, si us plau, una comissió per passar l’estona debatent sobre el concepte. Els departaments de Salut, el d’Educació i el d’Interior són diferents, i no pots fer un vestit a mida general. Què volem, que tothom passi pel nou filtre i creem una nova corporació, una nova casta de directors públics professionals? Fem primer una prova pilot.”

Longo, educadament, en va discrepar: “Discrepo. I sóc partidari de la prova i error, però ara crec que la reforma ha de ser global. Ara la cosa més important és la voluntat política de resoldre una anomalia que ens avergonyeix. La de la nostra administració. Hi ha experiències reeixides al món. I no cal anar al món anglosaxó. Podem mirar Portugal o Xile. Són flexibles i ben allunyades de crear una nova burocràcia publica acreditada com a tal”, com tem López Casasnovas. “Pecats que hauríem d’evitar: creure que el concurs públic fa miracles. No en fa, com hem vist en el consell de RTVE. També en podria posar exemples catalans. Tenim també un excés de confiança en les acreditacions formals. Tenim obsessió en el mèrit formal. Hem de posar fi a l’anomalia institucional i podem passar per alt l’experiment. De totes les reformes, la que pot tenir més efecte de palanca seria aquesta. Hi ha un problema: la resistència dels partits, i que són reformes que exigeixen un mínim grau de consens. I l’escenari no està per a consensos. Però no som en un moment com el 2012. Hi ha més sensibilitat. I l’existència d’aquest manifest n’és una prova”, va dir per acabar.