12.03.2019 - 21:11
|
Actualització: 12.03.2019 - 21:48
TEMA DEL DIA
Odi. L’anunci del president Carles Puigdemont de presentar-se a les eleccions europees i de tornar a Catalunya si té immunitat parlamentària com a eurodiputat ha revolucionat una altra vegada la política catalana i espanyola. No hi ha cap polític a l’estat espanyol que susciti tant odi i tant rebuig a Madrid, però també en determinats sectors polítics i mediàtics catalans. Puigdemont representa la fidelitat al mandat de l’1-O i la garantia de fer efectiva la República quan les circumstàncies polítiques ho permetin. L’han donat per mort políticament moltes vegades, però sempre ressuscita perquè l’analitzen com si fos un polític convencional. La popularitat de Puigdemont és directament proporcional a l’hostilitat política i mediàtica que rep de Madrid i de Barcelona. Com més l’ataquen, més creix.
Puigdemont és l’objectiu a abatre per aquells que no volen la independència i també per alguns que no tenen gens de pressa a aconseguir-la. És el dolent de la pel·lícula, però sempre pot sortir del guió dels qui el volen enterrar. Només cal recordar la portada d’alguns diaris quan va ser detingut a Alemanya. Ja li passava a la legislatura anterior, que el pintaven com un intransigent, tot i que va intentar pactar inútilment el referèndum en dues reunions amb Mariano Rajoy. Puigdemont no ha renunciat mai al diàleg, malgrat que es digui la contrària, però entén el diàleg com una negociació, no pas com una concessió. La porta del seu despatx de la Generalitat sempre era entreoberta al diàleg, com ara a Waterloo, fins i tot quan Inés Arrimadas hi va a fer un xou electoral.
Quan se’n va anar a l’exili, amb bona part del govern, va començar una nova campanya de desprestigi, en què es va insinuar que havia fugit per covardia, en lloc que quedar-se aquí i lliurar-se a la justícia espanyola. Després s’ha vist que a l’exili ha pogut desmuntar el fals relat de la justícia espanyola, fent que la justícia belga i alemanya el desautoritzessin, cosa que ha ajudat les defenses dels presos a carregar-se d’arguments. Ha internacionalitzat la causa de l’independentisme per mig Europa i ha denunciat l’existència de presos polítics a Espanya en cada conferència que ha fet. L’exili és complementari amb la presó. Sense presos polítics el missatge de l’exili no seria creïble i sense exili la veu dels presos arribaria amb més dificultats a tot Europa.
De l’exili estant, va guanyar les eleccions del 21-D, però la justícia espanyola va impedir que se n’apliqués el resultat i ERC i Junts per Catalunya ho van acatar. No va tornar, perquè els qui l’havien d’investir van acceptar el vet del Tribunal Constitucional espanyol. Ara té el desafiament de fer creïble la seva aposta per les europees, però no li serà pas fàcil perquè no pot dominar el relat. Aquest cap de setmana passat se n’ha viscut un altre exemple: el PDECat ha donat suport a l’estratègia de Puigdemont amb votacions que han superat totes el 75% del consell nacional del partit, però s’ha escrit que havia fet un cop d’estat i havia reduït l’espai independentista.
La realitat és que ha incorporat nous quadres a la política, com l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, i Junts per Catalunya ha renovat la llista al congrés espanyol amb persones com ara Laura Borràs, Jordi Sánchez i Ramon Tremosa, tres independents, a més de Míriam Nogueras, que abans d’aquesta legislatura a Madrid treballava a l’empresa privada. I una de les maneres de renovar la política, lluny de decisions unipersonals, és que Jordi Sánchez consulti les bases de la Crida per si ha de ser candidat i en 24 hores el votin 10.000 persones, que són més que els 14 vots que va tenir Jordi Xuclà a Olot, on va perdre les primàries del PDECat, per posar només un exemple.
Ara Puigdemont assegura que si arriba a ser eurodiputat i té immunitat parlamentària tornarà a Catalunya. És un nou objectiu que s’ha imposat, però inevitablement ha sortit el dubte si el complirà, perquè alguns li retreuen encara que no tornés com a president no investit, que equivalia a lliurar-se. La candidatura europea l’ha preparada detalladament amb l’advocat Gonzalo Boye, que va tombar la justícia espanyola a Bèlgica i a Alemanya, i que per tant mereix respecte. De moment, el Parlament Europeu ja ha hagut de rectificar sobre la immunitat parlamentària, desmentint que un motiu per a denegar-la era ser sospitós d’un delicte.
És possible que la justícia espanyola ho acabi impedint, perquè a Espanya la raó d’estat passa per damunt de la democràcia. Però el recorregut judicial de la candidatura de Puigdemont no acaba a la Junta Electoral espanyola, controlada per magistrats del Tribunal Suprem, sinó al Tribunal Superior de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg. Per sort, més enllà d’Espanya hi ha justícia. I Espanya pot tornar a perdre. No és pas la primera vegada que Boye se’n surt. Aquest és el veritable objectiu.
Puigdemont hi surt guanyant en tots dos casos. Si aconsegueix la immunitat com a eurodiputat, podrà tornar. Si la hi deneguen, essent un membre electe del Parlament Europeu, recorrerà al Tribunal de Luxemburg i crearà un nou conflicte amb Espanya. Passi què passi, ajudarà a internacionalitzar el procés. N’hi ha que no li ho reconeixeran mai, però qui vota és la gent, i el 26 de maig se sabrà què pensen de tot plegat les bases de l’independentisme.
MÉS QÜESTIONS
Les investigacions sobre Zaplana impliquen una altra ex-diputada del PP. La jutgessa del cas Erial també investiga l’ex-diputada del PP a les Corts Elvira Suanzes, estreta col·laboradora de l’ex-president de la Generalitat Eduardo Zaplana, en el sumari que investiga la presumpta xarxa de cobrament de comissions il·legals i suposat emblanquiment de capitals. No és pas l’única relació amb el sumari de la família Suanzes, perquè un germà de l’ex-diputada també hi és investigat per la relació amb Zaplana i amb un dels seus suposats testaferros, Joaquín Barceló, amb qui va reunir-se unes quantes vegades quan els agents de la unitat central operativa (UCO) de la Guàrdia Civil seguia els passos a Zaplana i el seu cercle més pròxim. Elvira Suanzes va declarar com a investigada no detinguda el 27 de novembre de 2018 davant agents de la UCO a Barcelona. En l’acta de la seva compareixença, en què es va acollir al dret de no declarar, els agents expliquen que la seva relació amb el cas Erial prové del fet que ‘hi ha indicis de la seva presumpta participació en relació amb el suposat emblanquiment dels fons il·lícits que es vinculen, entre més, a Eduardo Zaplana’. L’ex-ministre, segons la investigació, fou ‘destinatari de determinades comissions pactades i pagades amb motiu de les adjudicacions del pla eòlic del País Valencià i el servei de la inspecció tècnica de vehicles (ITV). Ho diu la segona part del sumari del cas Erial sobre el qual s’ha aixecat el secret de les actuacions per a les parts.
El segon lloc de la llista de Compromís a Madrid enfronta el Bloc i Iniciativa. La confecció de les llistes electorals de Compromís ha portat tensió a les relacions entre els dos partits que l’integren, el Bloc i Iniciativa. La llista al congrés espanyol n’és un nou exemple. El cap de llista ja s’ha decidit i serà Joan Baldoví, i per a la segona plaça el Bloc comptava amb la secretària d’Hisenda, Clara Ferrando. Però Iniciativa ha decidit de convocar primàries per a la llista al congrés, i Isaura Navarro, que ha perdut les primàries per a les europees, s’hi presentarà, tot i que anava de segona a la llista. Iniciativa, que és el partit de Mónica Oltra, dubta que Compromís obtingui més d’un diputat a les eleccions europees del 26 de maig, i per això vol resituar Navarro a la candidatura al congrés espanyol, on ja ha estat diputada aquesta legislatura. Si guanya les primàries, Iniciativa demanarà que ocupi la segona plaça de la candidatura, i això obrirà un nou conflicte amb el Bloc. Un conflicte que hauran de resoldre les dues direccions. Iniciativa recorda que sempre ha tingut el segon lloc de la llista a Madrid, i que el Bloc també encapçala la llista de Castelló. En canvi, el Bloc considera que cedint el primer lloc per Alacant a Iniciativa ja n’hi ha prou.
El parlament de les Illes valida el decret de les VTC. El parlament ha validat en el ple d’avui el decret sobre l’explotació i control de l’activitat de lloguer de vehicles amb conductor (VTC) i més mesures de transport terrestre, amb 55 vots a favor i dos en contra. El document aprovat fixa les condicions de funcionament dels VTC i estableix que els seus serveis sempre restaran condicionats a una contractació prèvia, que es fixa en un mínim de 30 minuts. A més, s’inclou la possibilitat que els ajuntaments i els consells insulars puguin reduir aquest temps de contractació prèvia a 15 minuts. En la regulació s’estableix també que els conductors de VTC no podran circular per les vies públiques en cerca de clients ni propiciar la captació de viatgers que no hagin contractat prèviament el servei. Els VTC hauran de portar la documentació acreditativa de la contractació i si ha estat telemàtica, també caldrà acreditar la contractació per mitjà de l’aplicació o document digital corresponent. Així mateix es prohibeix la captació de clients fora de les oficines o dels locals de l’empresa. És una regulació molt semblant a les que s’han aprovat a Catalunya i al País Valencià.
Josep Lluís Donsión esdevé nou conseller de Cultura d’Andorra. Josep Lluís Donsión ha jurat aquest matí el càrrec de conseller de Cultura durant el consell que s’ha fet a la casa comuna de Sant Julià de Lòria. Donsión ocupa el lloc que ha deixat vacant Josep Roig, que es presenta de candidat d’SDP per a les eleccions generals. El cònsol major lauredià, Josep Miquel Vila, ha aprofitat l’acte per agrair la tasca feta aquests anys per Roig, que era present a la sala.
LA XIFRA
40 anys fent política professional ha estat Ciprià Ciscar. Ara ha anunciat que es retira. Fou batlle de Picanya entre el 1976 i el 1987, diputat a les Corts i conseller de Cultura i Educació (1983-1989), diputat al congrés espanyol (1989-2019) i secretari d’organització del PSOE (1997-2000), entre més càrrecs institucionals i de partit.
TAL DIA COM AVUI
El 12 de febrer de 1930 Mahatma Gandhi emprèn la Marxa de la Sal, per aconseguir la independència de l’Índia de l’imperi Britànic. Va recórrer a peu 300 quilòmetres i el 6 d’abril arribava a la costa de l’oceà Índic. Va entrar a l’aigua i va recollir una mica de sal amb les mans. Amb aquest gest encoratjava els seus seguidors a desobeir i trencar el monopoli de l’estat sobre la distribució de sal.
