10.03.2022 - 20:31
Que els objectes parlen ho sé de sempre, i parlen més quan els qui els posseïen o els feien servir no hi són –o ja no hi són. A les exposicions, si hi ha vitrina d’objectes, allà em trobareu. Del bloc de notes d’un escriptor me n’interessarà més la forma que el contingut, amb què hi escriu, com aprofita la pàgina, si hi ha paperets inserits a dins, si en doblega i n’arrenca les pàgines, és la mena d’“informació” que busco als objectes: com els feien servir; és així com trobo que parlen.
Hi ha els objectes abandonats, trencats, enterrats sota les runes de les imatges que ens arriben des d’Ucraïna. Edificis esventrats amb la sala d’estar, la cuina, el lavabo a la vista de tothom. Una tovallola que encara penja, bruta de pols i carbó, del penjador del costat d’una pica mossegada per l’explosió. Un coixí que fa joc amb la tapisseria d’un sofà migpartit i esquitxat de guix. Una pila de plats per rentar dins la pica d’una cuina tenyida de sutge. Unes vambes de criatura, cordades, al mig de la calçada. Llibres esbatanats a la vorera.
Hi ha els objectes que s’enduen els que fugen del país amb el cotxe ple fins dalt. Em pregunto què han encabit dins de les maletes de diferents colors, materials i mides que inunden la part de darrere del vehicle tapant-ne del tot la visibilitat. Com tries què t’endús quan no saps si tornaràs. Què t’endús de casa perquè allà on vagis també pugui ser casa. “Les cases no són llocs físics, són atmosferes que ens acompanyen d’un lloc a un altre”, com deia Karmele Jaio a La casa del padre (2019), però si t’arravaten la llar d’un dia per l’altre, aquesta atmosfera com te l’emportes, on la tens, com la conserves.
Des de la incòmoda tranquil·litat de casa, em demano què m’enduria i començo a pensar en objectes de valor més emocional que no pas pràctic. Evidentment, en la situació d’estrès i bloqueig que deu ser haver de fer la bossa per fugir del país perquè esclata una guerra, suposo que acabes buidant el calaix de la roba interior allà on pots, t’endús els aparells electrònics i els seus carregadors, les fotografies que puguis tenir en paper i un parell de joguines de les criatures, i llavors tanques amb clau i te la poses a la butxaca i aquell objecte va perdent sentit, valor i força a mesura que t’allunyes d’aquella porta que potser demà volarà per l’aire. Tot el que diu una porta sense casa enmig del carrer, els objectes parlen, criden, bramen.
“Ho he comprovat, els objectes amaguen una concavitat invisible. Però encara no sé si la nostra capacitat per detectar-la depèn d’algun tret comú (si els objectes estan comunicats entre ells) o bé de l’estat en què ens acostem a demanar-los protecció”, diu Belén Gopegui a La escala de los mapas (1993). Imagino aquesta concavitat invisible dels objectes ara orfes en terres ucraïneses, i els ulls que se’ls miren i no els veuen perquè tenen coses més importants en què fixar-se, com ara on posar els peus i on amagar el cos per sobreviure enmig de la destrucció. I llavors penso en la meva mirada privilegiada que es fixa en aquests detalls perquè tinc porta i claus i llit i sostre i demà.
Al primer conte de Set anys de plenitud (2022, traducció d’Albert Torrescasana), titulat “De sobte, el mateix”, l’escriptor israelià Etgar Keret és a l’hospital just quan hi ha un (altre) atac terrorista i un periodista el reconeix i li demana que si us plau li expliqui què ha passat mentre engega la gravadora: “Pren-te el teu temps. No et sentis pressionat. Acabes de passar un trauma.” Keret li engega: “Jo no hi era, a l’atemptat. Soc aquí per casualitat. La meva dona està de part.” “Llàstima que no hi fossis”, li respon el reporter. “La reacció d’un escriptor hi hauria ajudat, al meu article. Algú original, algú amb una mica de perspectiva. Després de cada atac sempre em donen les mateixes respostes: ‘De sobte, he sentit una explosió’; ‘no sé què ha passat’; ‘tot estava cobert de sang’. Fins a quin punt es pot aguantar tot això?”
Aquest conte breu, àcid, irònic i trist, construeix i destrueix tot el sentit que pot tenir la mirada d’un escriptor sobre qualsevol cosa: una guerra, un atac terrorista o fins i tot una posta de sol. Aquest conte, si l’evoco ara mentre penso en com parlen els objectes abandonats en terres ucraïneses, em pessiga la ment i m’hi deixa una marca que no marxarà. Aquest conte, aquest pessic i aquesta marca, però, amb tota l’acidesa irònica de Keret, no han de frenar-me, he d’empaitar encara la concavitat invisible de Gopegui, l’atmosfera que fa casa de Jaio.
Em mig convenço que hi ha d’haver algú que escolti el que diuen els objectes i que si pot, si té llapis i llibreta, ho reculli a la seva manera, la manera que sigui, potser necessàriament irònica, com la de Keret. Si aquella llibreta i aquell llapis acabaran oblidats dins d’un calaix, exposats en una vitrina o bruts de sutge al mig de la calçada ja no depèn de qui escriu, però en qualsevol dels casos els objectes parlen.
