“Fa tres dies que, després de fer-me unes proves a l’Hospital del Mar, em van comunicar que tinc un càncer de fetge amb metàstasi que no es pot intervenir. Hi haurà encara més proves abans de la setmana entrant no em facin un diagnòstic precís amb el corresponent tractament, però això no treu l’evidència que s’acosten temps molt durs, més ben dit, el que ve els pròxims mesos és una batalla a vida o mort (les coses com són).” El fragment citat triga a arribar. És a la pàgina 284, dues abans del final, ja totalment copades per la malaltia. He aprofitat aquesta Diada per llegir d’una tirada L’any més inesperat (Ed. Proa), el darrer i pòstum capítol dietarístic d’Àlex Susanna, mort el 27 de juliol, i confesso que tenia un cert neguit de veure quan arribaria aquest moment. El títol és eloqüent, però bona part del contingut és una continuació de les hores d’una vida esplèndida i generosa, feta de reflexions poètiques, de lectures i converses, de visites a tallers d’artistes i àpats amb els amics, entre Gelida, Calaceit, Queralbs, Menorca i la Fosca. Pur Susanna, que ens relliga amb Paisatge amb figures, El món ens suspens i La dansa dels dies. Però, òbviament, aquest no és igual que els altres. Perquè tots sabem com ha acabat la batalla.

No escriuré aquest obituari tocatardà, un mes i mig després de l’òbit, a partir de l’amistat perquè seria presumptuós de part meva atribuir-m’hi un vincle que no tenia, tot i que sí que existia una relació feta d’entrevistes, de trobades professionals, de converses casuals en actes on coincidíem, fins i tot, la sort d’haver moderat una presentació dels dietaris de Pere Rovira, Ferran Sáez Mateu i ell mateix a l’Ateneu Barcelonès… Tanmateix, sí que m’agradaria parlar-ne a partir de l’emoció. I, potser dit d’una altra manera, a partir de l’admiració i un conjunt d’afinitats compartides. Una admiració també pel protagonista d’aquest dietari acabat d’arribar i “l’energia desbordant, l’alegria de viure, indiscriminada i despreocupada, la passió, la generositat, l’humor, aquesta vitalitat que mai no m’havia fallat” del qual ell mateix s’acomiada. Em va colpir saber que estava malalt –càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge i a més òrgans, així m’ho va dir i així ho escriu–, com també em va colpir veure com s’aferrava a la vida fins al darrer moment, sense creure en falses promeses ni emprendre negacions. De cara i assaborint el comiat. “No tornar a prendre cap més copa de vi o de cava. No tornar a sopar amb amics fins a les hores petites. No tornar a follar mai més. No veure com els fills cada cop són més ells mateixos i van fent la seva. Deixar l’amor de la meva vida a mig aire. Crec que amb això està tot dit, quan a un li han robat l’alegria de viure d’un dia per l’altre.”

La memòria és un gran cementiri

La notícia de la mort de l’Àlex em va arribar a Mataró, en un matí de Santes. Per això, entre la pólvora i els trons, entre els metalls de la banda i el so dels flabiols, entre el giravolt dels gegants i les corredisses dels nans, m’abstrec cap a un espai de calma i civilitat, feta de poesia i música clàssica i alguna cosa a les copes per embriagar-nos de vi, de poesia o de virtut. Cap al món de l’Àlex que retrobaré setmanes després, quan m’endugui per llegir a la Seu aquella Dansa dels dies que havia restat a la pila, per escriure’n alguna cosa, malgrat que el rellotge i el calendari apressaven. Una lectura que, òbviament, ja no seria la mateixa. Que ja no pot ser la mateixa. Abans, però, calia veure l’Il·luminats, el singular espai televisiu que li va dedicar el seu amic Jordi Lara, posat a disposició del públic arran del traspàs, i del qual he extret la fotografia que il·lustra aquest Mirador. No ens sorprèn gens ni mica l’aparença més magra i fràgil de l’Àlex sense cabells, perquè ell mateix l’havia normalitzada en les fotografies que havia anat penjant a la xarxa, en una mena d’adeu en temps de descompte, sense sentimentalismes ni subterfugis. De fet, una fotografia amb el seu antic còmplice Miquel Alzueta, amb qui havien fundat l’editorial Columna, publicada el primer de juliol, em va fer escriure-li un correu. Li reiterava una cosa que li havia dit manta vegada i que continuo pensant: caldria que algú escrivís sobre què va significar aquell projecte per a l’edició i la literatura catalanes. Amb llums i ombres, és clar, però per situar-la dins la nostra història cultural. Ens vam instar a parlar-ne en una trobada que avui és impossible. Qui ho faci, ja no disposarà del seu testimoni.

Remirant el seu perfil de X, que avui, dijous 12 de setembre, em commina de manera macabra i inoportuna a felicitar-lo pel seu aniversari amb globus i tota la pesca, constato una omnipresència de la mort. De fet, sols una setmana abans del seu traspàs, s’acomiadava del cuiner Fermí Puig. El testament televisiu d’Il·luminats comença fent referència a la mort de Xix, amo de la botiga i el bar de Queralbs. El món en suspens i La dansa dels dies, tots dos travessats pel coronavirus, molt més que L’any més inesperat, també són un inventari d’absències, un catàleg de defuncions –moltes, tan prematures com la seva–, que sembla que vinguin a constatar el títol de les memòries del periodista Manuel Ibáñez Escofet. Quants comiats no acaben essent el d’un mateix?

Sentiments i ambició d’un noucentista

Costa de trobar, però, llegint-lo, en un frenètic anar i venir arreu del país, a París o a Xangai, espai per a la intimitat. I no parlo de l’amor cap a la seva dona, Núria Viladot, i els seus fills, ni de l’exaltació de l’amistat, que ha estat un motor pletòric de la seva vida. Parlo d’uns sentiments que ell mateix menystenia en la literatura, cosa que pot sorprendre venint d’algú com ell. D’un poeta. O potser no. Un fragment de La dansa troba l’eco en L’any: “L’espectacle oral o escrit dels sentiments, en general no m’interessa gaire: el trobo obscenament retòric”, diu en el primer. “La meva dona de tant en tant em pregunta com és que no abordo el tema dels sentiments. No sé com fer-li entendre que, literàriament, serveixen de ben poc i més aviat són tremendament enganyosos, una font de malentesos i desproveïts d’interès literari.” Escriuria això mateix després de l’experiència de la malaltia, si no hagués estat mortal? No ho sabrem mai, però per experiència sé com aquestes trastoquen l’emotivitat.

Una altra constant que he trobat llegint-lo de seguit és la revisió de la mateixa trajectòria, ja ultrapassat la meitat de camí de la vida. Noucentista sense pudor i, per tant, institucional, Susanna ha dirigit institucions públiques i privades, en què ha hagut de batallar amb el poder, tant econòmic com polític. No crec que m’equivoqui si tot sovint ha tingut la sensació que la seva superioritat intel·lectual, basada en una precocitat sorprenent, ha hagut d’anar aparellada de caps que han volgut marcar-li els galons. Res que no hagi passat a uns altres il·lustres cappares de la nostra cultura –i, noucentistament parlant, no cal dir en qui penso–, quan han estat al servei dels qui manen. Només cal llegir, en aquest darrer volum pòstum, les pàgines amargues a propòsit de la sortida de Fundació Vila Casas i el seu amo i mecenes. Tampoc les pàgines desencisades amb un país que ha caigut irremeiablement avall. Aquests dies, algú va dir que hauria estat un gran conseller de Cultura. Alguns altres ho han estat i no tenien ni el bagatge, ni les coneixences, ni la mà esquerra per a crear lligams generacionals, d’àmbits i d’idees. Tampoc no és que li faltés ambició: “Em sembla un dels millors motors de la vida. Se’m fa difícil pensar que hi hagi qui no ho és, però és evident que l’ambició és com la gana: n’hi ha que en tenen més que altres. Hi ha gent que no ho és, com n’hi ha desganada. Ara, sigui com sigui, en aquest país ens han educat per semblar que no ho som perquè està mal vist semblar-ho, no tant ser-ho. L’ambició, però, pot resultar problemàtica si és desaforada, incontrolada i cega, si es tracta d’una força amb vida pròpia que només s’alimenta d’ella mateixa; si no està acompanyada de treball i sacrifici i un punt d’humilitat. L’ambició també se’ns gira en contra quan es produeix un excessiu desajust entre el que un vol i el que un pot: llavors sí que l’ambició ens pot perdre i esgarriar. Si no és el cas, és un dels millors motors de la vida. Per què dissimular-ho?”

No evoquem aquí una vida mancada. Ben al contrari. Poeta, traductor, dietarista. Escriptor i gestor cultural. Editor, director d’exposicions i antologista. Creador de xarxes, constel·lacions i universos. Amic, pare i marit. Descansa en pau, Àlex Susanna i Nadal (1957-2024).