Obiols i Rodoreda, vida i passió

“L’Obiols es podrà florejar, anys a venir, d’haver desfet la vida de la Mercè Rodoreda.” Per això, per aquesta frase, i per frases com aquesta llegides ça i lla i apuntades i desades en fitxes (memòria curta, llapis llarg, que diuen), és que li he tingut tanta mania, a l’Armand Obiols. Des que algú em va dir, ara fa no sé quantíssims anys, que, literàriament, ella, sense ell, res (més que això, i aquí la discussió ja es va desbaratar: que ella, en realitat, era ell), i des que vaig començar a llegir les correspondències publicades, les biografies, tant com he pogut, que la mania se m’ha solidificat. Com un rovell aspre, una carcassa.

Com una injustícia.

Quan vaig saber que el president Quim Torra preparava una biografia (la biografia, de fet, tantes vegades i per tantes veus reclamada) de Joan Prats, conegut majoritàriament com a Armand Obiols (és que fins i tot el nom li és esquiu i ens confon amb la cuirassa del pseudònim), d’aquest intel·lectual estrany, ocult, tan respectat i amb tan poca obra, de fet, poquíssima, membre, al costat de Joan Oliver (Pere Quart) i de Francesc Trabal, de la Colla de Sabadell, editor de la Revista de Catalunya, crític agut i esmolador eficaç de la creació dels altres, analista metòdic de la condició humana (“puc obrir un llibre i extraure la poesia de cada mot; puc també obrir l’ànima dels meus amics i anar dient tot el que hi trobo”, li feia afirmar l’Anna Murià en un conte), el gran amor de Mercè Rodoreda, l’home que la va fer patir tant, que va fer que vessés “fins a les llàgrimes més velles”, que va fer que escrivís que “de tant plorar, els dies que estic sola, ja ni llàstima no em faig, sinó fàstic”, quan ho vaig saber, això de la biografia que Torra ja tenia pràcticament enllestida, deia, vaig arrufar molt fortament el nas.

Tants anys de forjar-me’n una imatge, amb miques d’aquí i miques d’allà, bevent sobretot del fervor declarat, absolut, per l’obra de la Rodoreda que me n’ha fet resseguir-li també part de la biografia i topar, per tant, intermitentment, amb la d’ell, tants anys de construir, possiblement, un prejudici, no es desballesten fàcilment.

O sí.

De vegades no, i el prejudici es fa opac i esdevé un mur que impedeix que ens arribi cap imatge, cap so, cap res que ens pugui plantejar un mínim interrogant, un dubte, un nou color o giragonsa. De vegades no, però de vegades sí.

De vegades una entrevista, per exemple. La que Assumpció Maresma va fer a Torra. Per parlar-hi del llibre que dèiem (Armand Obiols, d’una fredor que crema), per afegir dades, matisos, reflexions, preguntes, fets. Saber que no hi ha “zona grisa” durant la Guerra Mundial, que no hi ha amant-secretària a Viena. Redimensionar el personatge i ajudar-nos a comprendre, des d’ell, el treball importantíssim, el treball clau dels intel·lectuals catalans perquè no reeixís la substitució, la destrucció absoluta que el franquisme pretenia. I entendre també, alhora, que la realitat és complexa, i que Obiols podia ser aquell personatge que retrata Murià, “l’escriptor que no escrivia, l’home que no prenia decisions, o que prenia la decisió de no prendre’n i ningú no l’en podia desviar” (“Tinc poca capacitat d’enyorança perquè el present m’absorbeix sempre. No em fa por sofrir, em fa por no saber triar el més interessant, i per això no escullo”, es defineix el “Triomfador” del conte), i podia ser també l’home que va ajudar Rodoreda a prendre confiança literària, el millor crític per a la millor escriptora.

La vida, l’amor, les penes. Quan es troben a Roissy-en-Brie, aquell primer refugi d’escriptors a l’exili, i ella ja és casada, i ell també, i tots dos han deixat fills a Barcelona, i resulta que s’enamoren, que s’enamoren fort, que són l’un per a l’altra i viceversa, i l’esperó intel·lectual, i l’ànsia de la pell. Quan es trenca el grup en dos bàndols perquè la muller d’Obiols es diu Montserrat i és la germana de l’amic que no ho serà mai més, del Francesc Trabal que suma al cabàs la ràbia d’antic enamorat de la Mercè. Quan viuen un (curt, estrany i en quines circumstàncies) temps de felicitat a Villa Rosset, compartint cambra amb la finestra emmarcada de glicines (“Estaven junts totes les hores del dia i de la nit, sense temences”, escriu l’Anna Murià). Quan decideixen que romanen a Europa i passen plegats la cruesa terrible de la guerra, fugir de París sota les bombes, i ell al camp de treball, i sobreviure de res. Cosint. Guardant dins dels ulls els gestos, les històries, les imatges, l’estremiment humà que després seran literatura. Contes, sonets, novel·les grandioses. “Treballo fins a l’embrutiment per a mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe. Això sí, ho faig magistralment. Tinc una màquina i un maniquí i el meu desig més fervent és de veure-ho tot en flames”. Patint perquè ella fa temps que ha tallat el matrimoni però ell… ell, no. Patint sempre i patint molt. Escrivint sempre i escrivint tan bé. Convertint-se en salamandra (aquell conte esfereïdor, meravellós, de l’assenyalament col·lectiu contra la dona que estima qui no pot; no contra l’home, contra ella). Amb els camins que convergeixen i que es tornen a separar. Ginebra, París, Viena. Quan tan sols parlen per carta. De cinema, de literatura, de tot. Fins que ella el visita a l’hospital. Que no mori sol. Que no ho estava, però que no mori tot sol.

Si en comptes de catalans fóssim qualsevol altre poble mínimament donat a l’estufera (jo què sé, francesos, americans), ja tindríem un fum de pel·lícules importants, i de novel·les, ara també una sèrie, per explicar la passió de la Rodoreda i l’Obiols, aquesta trasbalsadora, complexa, profunda, contradictòria, grandiosíssima història d’amor. I del país també.

(I l’article ja estava, però és que ara he recordat això que explica Mercè Ibarz a l’esplèndid Retrat de Mercè Rodoreda, i em sembla tremend i significatiu: havia presentat Mirall trencat al premi Inmortal Ciudad de Gerona, l’any 1974. El guardó va ser per a La masia, de Sebastià Juan Arbó. L’obra de Rodoreda, que no van considerar ni com a finalista, va aparèixer signada per Joan Prat –recordem-ho, el nom d’Armand Obiols, mort el 1971– i amb un títol diferent: Una dona separada. Tanco parèntesi i ho tanco tot.)