‘Obiang caurà quan els dirigents africans vulguin tombar-lo’

El doctor Adolfo Obiang Bikó (1940, Igombegombe, Rio Benito, Guinea Equatorial) és, avui, la figura històrica viva més gran de la generació de guineans que van lluitar per la independència d’Espanya, l’any 1968. De jove va ser pianista, afeccionat a la boxa i alumne brillant en matemàtiques. Es va graduar a la Universitat Politècnica de Nova York en matemàtiques i enginyeria.

Ben aviat es va implicar en la lluita independentista guineana. Va ser fundador del Movimiento Nacional de Liberación de Guinea Ecuatorial (MONALIGE) i membre de la primera delegació de guineans a l’ONU. És l’últim supervivent dels signants de la Carta de la Independència de les Nacions Unides. Ha estat a la presó colonial i, el 2004, va passar nou mesos empresonat al Gabon, acusat d’intent de cop d’estat, amb greu risc de ser extradit a Guinea i executat.

Viu exiliat a Nova York, on ha treballat d’enginyer i de professor de matemàtiques. Acaba de passar per Barcelona per presentar a la Institució Milà i Fontanals del CSIC la reedició del seu llibre Guinea Ecuatorial. Del colonialismo español al descubrimiento del petróleo (Sial – Casa de África), un treball exhaustiu, documentat, entre la memòria personal i la denúncia política, de les darreres dècades de la història del seu país que ell ha viscut com a protagonista i opositor.

—Sou un dels líders del moviment per la independència de Guinea Equatorial. La veritable independència arribarà el dia que caigui Teodoro Obiang?
—Nosaltres, el MONALIGE, vam fer la feina, ens vam moure per Àfrica, Espanya, les Nacions Unides, i vam aconseguir la Independència el 12 d’octubre de 1968. Érem un polític i sis estudiants, a les Nacions Unides, i vam tombar una potència com Espanya. La llibertat! Ho vam fer tot, l’escut, la bandera, l’himne nacional, però la feina encara no s’ha acabat, malauradament… Per sort, hi ha gent que manté la nostra idea, que lluita perquè la gent visqui bé, que tingui menjar. La gent menja pa, no menja armes.

—Vàreu estar a l’ONU, teniu amics en el món diplomàtic i polític allà i a l’Àfrica. Als EUA la família Obiang va ser jutjada i condemnada per corrupció en l’afer de la Banca Riggs i ara són jutjats a Espanya i França. Es tanca el cercle entorn el clan de Mongomo?
—La veritat fa mal. Igual que Idi Amin o Mobutu, ells creuen que no els passarà res. Mobutu va morir pobre al Marroc. Obiang caurà, és clar que sí! També va caure Macías, el seu oncle, ‘el Tigre’, que deia que parlava amb Déu. Només saben construir-se palaus, basíliques, una ciutat nova al seu poble, comprar propietats arreu del món. Caurà! La ignorància és atrevida. Ja pot pensar i dir el que sigui. Caurà!

—Però com? Ara, Donald Trump ha nomenat secretari d’estat Rex Tillerson, ex-director d’Exxon Mobil, una petroliera que dóna suport a Obiang.
—Mira, jo he viscut gairebé tota la vida als EUA. A ells només els importen els seus interessos. El dia que caigui Obiang, tractaran amb el següent. Tant se’ls en dóna.

—Qui el farà caure, doncs?
—Guinea no és un país, no té estructura. En diem país perquè som nacionalistes. En realitat, és un negoci de família amb representació a l’ONU. Les coses de l’Àfrica s’han de resoldre a l’Àfrica. Obiang caurà quan els dirigents africans vulguin tombar-lo. En qualsevol moment. Ja queden poques dictadures al continent. Ara Obiang ha fet un error monumental: refugiar a Guinea el dictador derrocat de Gàmbia, Yahya Jammeh. A l’Àfrica, la corrupció del clan de Mongomo, els iots de Teodorín, tot això… comença a ser malvist, és molest. Mostra la idea que els negres africans no serveixen de res. Són gàngsters del tròpic, com va dir un professor de Harvard. Donen mala imatge. Obiang caurà. Acabarà sol, segur. A on podrà anar?

—No l’ajudaran els qui comparteixen interessos comercials amb ell i la seva família?
—Res, quan caigui, ningú no en voldrà saber res. Ni els EUA, ni Espanya, ni el Camerun… És protegit per mercenaris. Quan Mobutu va caure, els mercenaris van fotre quatre trets i se’n van anar cadascú al seu poble. Obiang Nguema està sol i es morirà sol.

—Al llibre comenceu narrant la vostra vida de nen sota el colonialisme espanyol. A l’escola, com us adoctrinaven els franquistes?
—La gent vivia molt malament. Ens feien cantar ‘Cara al sol con la camisa nueva, que tu bordaste en rojo ayer….’ I al pati, cada matí, ens feien cridar ‘¡Viva Franco!’, ‘¡Arriba España!’. Tot era de Franco. Els idiomes nostres eren prohibits. Jo no parlava fang. Allò era duríssim. Hi havia barreres i controls per a anar a tot arreu, calia tenir papers, com a Rhodèsia i Sud-àfrica, tot era copiat. El colonialisme espanyol ens va penetrar fins al moll de l’os.

— El colonialisme s’imposava per la violència quotidiana?
—Sí. Mireu, el meu oncle tenia esquizofrènia, i l’any 1946 el van ficar en una gàbia i el van matar a trets. Jo ho vaig veure. Fins el 1930, si un guineà feia res que no els agradava, li fotien quatre trets. Els vells sempre parlaven dels temps d’un senyor que es deia Alcalá Zamora. Quan la República, les coses havien anat millor, fins que va arribar Franco.
—Quin és el record de nen que teniu més marcat per a definir el colonialisme franquista?
—És com si ho veiés ara. Jo crec que aquest fet em va impressionar i seria decisiu més tard per la meva lluita per la independència. Quan afusellaven la gent agafaven els nens de l’escola i ens portaven a contemplar l’execució. Jo ho vaig veure amb els meus ulls de nen. Tenia deu anys. Era el 1950. Ens portaven a tots en fila. I, a més, a la plaça d’Espanya, davant la catedral. Els guàrdies colonials van portar un home lligat, el van fer baixar: ‘¡Apunten!’ ‘¡Fuego!’. A terra, ell encara es movia. Llavors l’oficial espanyol el va rematar amb tres trets de gràcia. Això era la cosa normal. L’execució l’autoritzava el monsenyor, que es deia Leoncio Fernández Galilea. Van matar molta gent.

—L’herència perdura fins als nostres dies?
—Sí. El que ha vingut després, Macías i Obiang, és la continuïtat d’allò. Macías va estar-hi onze anys i Obiang en fa trenta-vuit. Macías treballava amb l’administració colonialista. Teodoro va ser un guàrdia colonial. Macías i Obiang són deixebles de Franco. Els caps colonials els van treure del bosc, allà a Mongomo, i els van portar a Fernando Poo. No tenien cap preparació. Encara tenen el poder.

—Quin paper hi feien, els guàrdies colonials com ara Obiang a Guinea?
—Eren fatxendes. Milicians que pegaven la gent amb la porra.

—Com a activista polític, va anar a la presó colonial?
—De molt jove, sí. Primer vaig estar al Gabon preparant la lluita d’independència. Quan vaig tornar, em van engarjolar. Allà sí que vaig rebre! Vaig arribar a pensar-me que em moriria. Dormíem a terra. A les tres de la matinada, ens despertaven per clavar-nos una pallissa. Passaven llista al pati. Qualsevol gest estrany era excusa perquè et fessin fer un pas endavant, et lligaven a un cocoter i et clavaven cent cinquanta fuetades al cul. També et feien carregar aigua. Per sort, a mi, no em va tocar. Omplien d’aigua quatre bidons, i durant una setmana o dues els havies de carretejar i et pegaven constantment per anar més de pressa. No es pot anar ràpidament amb aquell pes, però ells continuaven pegant. Era brutal. Mortal, per a alguns.

—Vosaltres, al MONALIGE, vau fer pressió política interna i internacional. No vau considerar mai la possibilitat de la lluita armada?
—Quan jo era representant del partit al Congo, vaig dir a l’amic angolès Jonas Sabimvi: la guerra no resol res. Ell era un intel·lectual metropolità, no tenia res a veure amb la gent del bosc. I va optar per la lluita armada. Jo li vaig dir adéu. Una guerra només porta més guerres. Nosaltres vam començar a crear una guerrilla al Camerun, però Atanasio Ndongo, el nostre líder, no va voler seguir. Ell havia estat a l’exèrcit francès, havia vist com caga el diable. I va dir que no.

—Com reprimia Espanya els independentistes? El governador Faustino Ruiz González va amenaçar que faria afusellar ‘cualquiera que atente contra la españolidad de estas tierras’.
—Al 58 van detenir molta gent ben formada i els volien afusellar a Bata i a Santa Isabel, però després va arribar una contraordre i no ho van fer. El món sencer ho hauria vist.

—Com és que Macías, que no tenia gens de preparació, arriba a president?
—Era intèrpret de l’administració colonial, submís al poder colonial. El van fer vice-president del govern autònom. Tots eren titelles del poder de Madrid. Més tard el van finançar i li van dir: vés-hi i parla als guineans en fang, i així va anar.

—A més, tenia desequilibris mentals, oi?
—Sí, jo el vaig portar a l’hospital de Nova York. Va estar en observació un dia o dos. El van examinar i el metge em va dir: aquest senyor té un problema greu. Si arriba a ser president de Guinea, esteu apanyats.

—Quin problema mental tenia?
—Complexos de superioritat i d’inferioritat. Tots els dictadors han tingut complexos: Hitler, Franco, Calígula… A més a més, fumava droga. Tot el clan de Mongomo es droga.

—Entre ell i el MONALIGE hi havia un abisme…
—I tant! Nosaltres érem gent preparada, que havíem estudiat a fora, teníem carrera, idiomes, experiència, però a ell el va votar la gent del poble fang, perquè parlava de coses simples. Alguns de nosaltres, Dougan, Balboa, Collins, havien estudiat a Barcelona. Els catalans es van preocupar de fer indústria allà, i donar feina i formar la gent. Els primers quadres de guineans formats venien de Barcelona.

—Qui va ser el culpable del desastre de Guinea?
— Luis Carrero Blanco. Ell era contrari a la independència. Guinea era la seva finca. Seva i dels seus amics. S’hi van enriquir tant com van poder. Ell manava. Franco ja era vell i el deixava fer. Carrero devia dir: ‘Macías és negre i salvatge’; per tant, aquest ha de ser el president. Ell i altres…

—Antonio García Trevijano?
—També, és clar. Era conseller especial de Macías.

—Però hi havia Castiella, el ministre d’Exteriors, que n’era favorable.
—Sí, Castiella i Fraga anaven a favor nostre. Quan van veure com érem, com parlàvem, van pensar que almenys Espanya havia fet alguna cosa bona. Però no: nosaltres ens havíem format a fora. Quan aquí no hi havia democràcia, nosaltres vam demostrar el bon nivell que teníem, veníem de França, dels EUA. Carrero Blanco no ens volia ni veure, i pressionava perquè pugessin al poder la gent sense estudis, ni preparació, com Bonifacio Ondó o Francisco Macías. Tot això ho muntaven des de Madrid, amb García Trevijano i altres.

—A Espanya l’interessava que la Independència fracassés?
—A Espanya, no ho sé. A Carrero Blanco, sí.

—La majoria dels vostres companys, Atanasio Ndongo, Saturnino Ibongo, Armando Balboa… van ser assassinats per Macías ben aviat. Quina responsabilitat hi tenia Espanya?
—Carrero Blanco i els seus interessos van jugar en contra nostre. Ens va castigar. Ell és el culpable de tot el que va passar.

—Per què Guinea és un dels països africans amb un destí tan tràgic?
—És el que ha tingut el destí més tràgic.

—Qui en té la culpa?
—Espanya.

—Per què Obiang es manté tants anys al poder?
—Tot va començar amb Felipe González. I els altres, tots, han seguit.

—Què va fer?
—Va permetre que hi entressin els francesos.

—Vau estar nou mesos a la presó al Gabon, l’any 2004, acusat d’intent de cop d’estat. De poc que no us extradeixen a Guinea. Això no s’ha aclarit mai. Què va passar?
—Guinea és al mig del sandvitx entre el Camerun i el Gabon. Gràcies a amics, vaig tenir una reunió amb Omar Bongo, president del Gabon. Si ell influïa quan hi havia una guerra a Angola o a Nigèria, per què no podia ajudar també si hi havia molts guineans exiliats a Gabon? Jo volia que Bongo ajudés a resoldre les coses pacíficament. El problema és que el guineà és molt indiscret, parla massa. I quan es va saber que Bongo i jo ens havíem reunit, ell es va fer enrere.

—Però quin era el pla?
—Encara no és el moment de dir-ho.

—Va haver-hi detinguts, morts, torturats i empresonats en un intent d’arribar a l’illa de Corisco i us van detenir al Gabon…
—Sí, vaig passar nou mesos a la presó. Obiang Nguema havia dit que si no em lliuraven em vindria a segrestar. Llavors, una nit, els meus amics, armats fins a les dents, em van alliberar. I Obiang se’n va assabentar dues setmanes més tard.

—Els amics americans?
—…