24.03.2024 - 21:40
Els Països Catalans som, fonamentalment i per damunt de tot, una unitat d’agressió. Som objecte de la mateixa persecució a les mans de la mateixa gent, amb la mateixa intenció i voluntat en el passat, en el present i amb vista al futur. Però ho som amb intensitat diversa; tan sols perquè les situacions político-administratives són diferents. Tanmateix, que no oblide ningú que la intensitat, per definició, sempre és transitòria.
Si ho entenguéssem, sobretot si ho entengués el Principat –que és la zona més forta del país–, tot això que ens passa al País Valencià de fa uns quants dies seria l’objecte d’una preocupació generalitzada. I d’una gran alarma social.
Perquè ací a València, en una sola vesprada, dijous passat, el govern del PP i Vox va llançar una brutal ofensiva anticatalana en cinc proposicions de llei que promouran la segregació lingüística en favor del castellà a l’ensenyament, que imposaran un control polític ferri sobre els mitjans públics i en promouran l’espanyolització i que substituiran la llei de memòria històrica per una llei de “concòrdia” que parla de “tots els actes violents des del 1931”. Ep!, des del 1931; no des del 1936! Com si la proclamació d’un règim democràtic fos igual de violenta que el colp d’estat. O –per a ser més exactes– amb la intenció ben manifesta de fer veure que el colp d’estat era la conseqüència inevitable de la proclamació de la república.
La gravetat de l’atac al català a l’escola és particularment forta. Ahir us ho explicàvem en aquest article, en què Laura Escartí parlava amb sindicats, famílies i associacions de la societat civil, escandalitzades per allò que pretén fer la dreta espanyolista (i Esperança Camps també explicava en aquest altre article què pretenen modificant la llei d’À Punt).
Entre una maniobra i una altra, l’objectiu bàsic és de fer fora la llengua catalana, la de tots nosaltres, de qualsevol espai públic del País Valencià. D’intentar aquesta cosa tan difícil que és eliminar-la, exterminar-la.
Entre els lectors, hi haurà qui farà operar aquella condescendència del “teniu allò que heu votat”. Efectivament, els valencians tenim allò que hem votat –com tothom té allò que ha votat. I tenim també –això ho afegesc jo– les conseqüències dels enormes errors del govern bipartit de socialistes i regionalistes valencians, que vam anomenar “el Botànic”. Sense els canvis nefasts promulgats en les escoles per l’abertzale Vicent Marzà, per exemple, avui a les esquadres imperials del Consell de la Generalitat els seria molt més difícil, els costaria molt més de fer això que han fet.
Però, siga com siga, deixeu-me dir que, d’una perspectiva nacional, la qüestió no és aquesta. I no entendre-ho –al Principat també– és suïcida. No es tracta de què votem o deixem de votar els valencians, o els menorquins o els badalonins. Perquè, votem què votem, simplement no hauria de passar això que passa.
L’atac a la llengua catalana no l’hauríem de trobar normal i lògic perquè el facen aquests troglodites. I per això la característica essencial del debat que ens ocupa no és, no pot ser mai, quin és el vot dels ciutadans, sinó l’agressivitat congènita, ideològica i assumida conscientment, de l’espanyolisme. Eixe és el problema. I eixe és el problema a Elx i a Figueres, a Maó i a Mequinensa. I a Barcelona també. Ens veuen sempre com una unitat d’agressió i ells sí que no fan les distincions que fem nosaltres, tan primmirats i purs. El titular joiós de divendres de Las Provincias deia que en els llibres de text seria prohibit de dir que el valencià és allò que és, és a dir, català. S’entén, doncs, per què i, específicament, per qui van?
I que conste que tot això anuncia que les coses empitjoraran. El procés d’independència els ha esperonat a eliminar-nos abans que eliminem el seu règim. I per això ara tot és diferent. En el passat va haver-hi governs del PP, al País Valencià o les Illes, que no van ser tan agressius amb la llengua, governs amb els quals pactava CiU al Principat entre proclamacions sobre lectures poètiques en català en la intimitat. Però això s’ha acabat. I l’avís no és tan sols per als valencians. No va tan sols adreçat a nosaltres.
S’ha acabat al País Valencià, s’ha acabat a les Illes i, tant si ho volen veure els lectors del Principat com si no, també s’ha acabat al Principat –i, no cal ni dir-ho, a la Franja. A Catalunya el PSC, que els sondatges diuen que podria quedar primer, ja proposa canvis en l’ensenyament per a reduir encara més la presència del català. I el PP, que serà el partit que pujarà més al Parlament de Catalunya, dobla l’aposta.
És d’una ceguesa imperdonable, doncs, tractar des de la regió i tancadets en la regió autònoma que ens hagen endossat a cadascú, un problema que és clamorosament nacional: el de la llengua catalana. Ho haurien d’entendre aquells valencians que es pensen que es pot prescindir de la resta dels Països Catalans perquè així tindrem diputats més fàcilment. I els de la resta del país que es pensen que ja ens ho farem els valencians, com si no fos cosa d’ells. No. Com deia encertadament Joan Fuster, “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble“. Que és això, la destrucció com a poble, que volen ells, tots els ells que seuen –esperant àvidament el seu moment– al palau dels Borja, al palau que va ser del Círculo Mallorquín i també, també, al parc de la Ciutadella.
PS1. Ciutadans finalment es presentarà tot sol a les eleccions catalanes i a les europees. Això significa que molt probablement es morirà. Oriol Bäbler en repassa el darrer intent de continuar vivint: “El fracàs final d’Adrián Vázquez, l’última esperança de l’ultraespanyolisme de Ciutadans”.
PS2. L’atemptat de Moscou ha apujat d’uns quants graus la tensió a Europa. Però també ha demostrat les febleses del govern de Vladímir Putin i els seus serveis d’intel·ligència. D’això, ens en parlen de Moscou estant Catherine Belton i Robyn Dixon: “L’atac de Moscou posa en relleu les vulnerabilitats del règim de Putin“.
PS3. El model de VilaWeb es basa en el fet que uns quants paguen una quota voluntària perquè les informacions que publiquem puguen ser d’accés obert per a tothom, cosa que afavoreix una expansió del model de país i de món que probablement, amb els matisos que calga, tots compartim i volem. Tanmateix, per a continuar-ho fent necessitem imperiosament augmentar el nombre de subscriptors. Si ja ho sou, moltíssimes gràcies. Però si llegiu cada dia VilaWeb sense pagar res, us demane per favor si podeu fer un petit esforç i subscriure-us-hi, o bé fer una donació voluntària, anant a aquesta pàgina.
